Plagueta de Bord

GRÀCIES A TOTS ELS AMICS, CONEGUTS, SALUDATS –I FINS I TOT ENEMICS– QUE M’HAN ESTIMULAT I AJUDAT AL LLARG DE LA MEVA VIDA. Vet aquí l’estat del meu esperit.
COM SI FOS UN PASSEIG ZEN. A les sis d’un horabaixa ben calent de juliol tall totes les comunicacions amb l’exterior. He decidit anar a fer una volta totsol, entotsolat de mi mateix. No és una tasca fàcil perquè el cervell va a tota amb un garbuix d’idees, d’impressions, de converses, de pensaments que ressonen com un renou de fons eixordador. Emperò els mestres orientals m’han mostrat el camí de deixar en blanc les xarxes neuronals i, amb esforç i paciència, ho aconseguesc. El camí voreja una urbanització que fa uns anys fou il·legal i que ara sembla que existeix de tota la vida. Així es va destruint Mallorca: dins el silenci legal i el fet consumat. Hi ha una canada a cada trast. I quan pas tots lladren com si veiessin un malfactor. Una parella de vells s’engronsen escaxofats en un moble de jardí de la seva joventut. Semblen trets d’un film de Berlanga. I ara només em queda una única construcció per arribar al camp obert: l’hotel rural, can Crespí, que duen uns suïssos alemanys, tot tapat de parra verge. Mir el referit amb aquella pell de fulles verdíssimes i m’imagín vestit amb fulles de pàmpol. Em ve al cap el text del catàleg que escric per a l’obra d’Andreu Maimó: un camp erm que fa anys i anys fou una vinya es posarà a parlar en versos esplendorosos. Les molècules dels ceps que encara resten dins el call vermell diuen la seva. Les fulles dels pàmpols que neden dins l’argila diuen la seva. Els raïms que vessaren tant de vi diuen la seva. I l’aire s’umpl de músiques que el pintor converteix en matèria del seu mester. Cop en sec veig, just a la vora del camí pedregós, la prunera. Fa més d’una setmana vaig passar per aquí i les prunes eren verdes. Fa uns dies vaig tornar passar per aquí i els pagesos ja havien agafat totes aquelles bolletes vermelloses. Ara m’atur i mir l’arbre. La precipitació i la velocitat havien impedit que em temés del prodigi: la prunera té un tronc i dues branques que formen la capçada. La branca de l’esquerra és de prunera. La de la dreta és d’ametller. Veig que entre el fullam de la prunera suren dues bolletes d’un vermell fosc. N’agaf una i la’m pos dins la boca. Una explosió amb tots els sabors de quan era petit i passava una part dels estius a Son Bieló. Allà vivia les Geòrgiques. Allà aprenia sabors i tactes, sensacions i sentiments. Agaf l’altra pruna i la’m clav. Tot una allau de gust em travessa. Emprenc la marxa. Prem el botó del lector de cedés. És el disc Los poemas de Sidney West (Visor Libros) de l’argentí Juan Gelman. La veu seca i extremidora de Gelman m’entra pels auriculars. Quina rara casualitat i quina estranya coincidència: el poema que escolt es titula «Lamento por el ciruelo de Cab Cunningham.» Se’m posa la pell de gallina. Escolta: «Cab Cunnignhan tenía cicuenta años y un ciruelo / cuando descubrió la maldad / los ojos se le pusieron verdes la boca gris y azul / alternativamente / daba como señales al empezar el día» Quina accelerada de pensaments! Durant tot el poema Cab es demana on aniran els seus ossos, carn, sang, ulls, perfil, dents… I la resposta són els darrers versos: «pero supo lo siguiente: / toda la biología atada por Cab Cunnignhan / crepitó libre cuando él murió / y ahí el ciruelo se detuvo / nunca más trabajó con los pájaros / nunca más hizo ruido, ciruelito.» Mir un camp d’albons secs i un tronc de figuera que es podreix lentament. El carbó, l’oxigen i el nitrogen de les nostres molècules es convertiran en pols de coses. Les coses del Món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!