Plagueta de Bord

Dans un conte chinois de Pou Songling, qui figure dans ses Chroniques du monde étrange, qui datent de 1671, la vie chez les morts est racontée par une femme pendue qui est peinte sur un mur. La femme peinte dit: —Les fantômes ne voient pas plus la terre que les poissons ne sentent l’eau dans laquelle nagent.
Pascal Quignard

1- TENC UNA ESCRIGUERA RABIOSA I EM PAS LES HORES FENT FRASES DINS EL CAP.
I no agaf cap eina de reproducció perquè aquell conjunt (no sé ben bé si és un conjunt perquè hi ha molt poca estructura. No són exactament frases canòniques. De vegades, com en els somnis, només hi ha enfilolls de paraules. I de vegades paraules trencades, purs fonemes!), sí, aquell quasi conjunt d’andròmines verbals quedi enregistrat en un paper, en un disc dur, en un USB, en un casset o qualsevol altra tècnica magnífica i que tenc el privilegi de tenir a mà. Però no cregui ningú que aquesta activitat em deixa tranquil. De cap manera. Sentir per dins tot mi que tot escriu i m’escriu i no passar al gest inscriptor, gens fàcil i feina d’obrador amb tot el que això vol dir de condicions mentals i fisicals, em deixa exhaust i amb un mal cos de no dir. Per això, i per raons ben íntimes que no interessen a ningú, m’he posat amb bones dins aquesta càpsula solitària, on voldria passar moltes més hores de les que sé, i m’he llançat a recordar aquests materials paraulers, que em volten per la llàrgària de la llengua, per intentar fixar alguna cosa que quedi amb la tinta del dit que es mou sobre el vidre entelat per la fredor exterior i la calentor interior, com el vailet que fa cal·ligrafies impossibles damunt aquelles superfícies entelades de la finestra que pega al jardí on hi plou tottemps, i conta amb paraules comptades les ferides de solitud que ha descobert i que a poc a poc en un prodigi lent desapareixen convertides en aigua i oblit. Aquí fa una calorada de fogall, no tenc cap vidre entelat en milers de quilòmetres voltant voltant, i emborratx, engargot, una pantalla d’ordinador amb uns mots que es poden apagar en qualsevol moment i desaparèixer per sempre. Just escriure això he salvat el dit document perquè una apagada del corrent no el xucli cap enlloc, cap al fons insondable dels forats negres.

        (Imatge trobada per la Xarxa, no he trobat l’autor, llàstima. Però aquests cruis m’impressionen)

(…)

De cap manera. Sentir per dins tot mi que tot escriu i m’escriu i no passar al gest inscriptor, gens fàcil i feina d’obrador amb tot el que això vol dir de condicions mentals i fisicals, em deixa exhaust i amb un mal cos de no dir. Per això, i per raons ben íntimes que no interessen a ningú, m’he posat amb bones dins aquesta càpsula solitària, on voldria passar moltes més hores de les que sé, i m’he llançat a recordar aquests materials paraulers, que em volten per la llàrgària de la llengua, per intentar fixar alguna cosa que quedi amb la tinta del dit que es mou sobre el vidre entelat per la fredor exterior i la calentor interior, com el vailet que fa cal·ligrafies impossibles damunt aquelles superfícies entelades de la finestra que pega al jardí on hi plou tottemps, i conta amb paraules comptades les ferides de solitud que ha descobert i que a poc a poc en un prodigi lent desapareixen convertides en aigua i oblit. Aquí fa una calorada de fogall, no tenc cap vidre entelat en milers de quilòmetres voltant voltant, i emborratx, engargot, una pantalla d’ordinador amb uns mots que es poden apagar en qualsevol moment i desaparèixer per sempre. Just escriure això he salvat el dit document perquè una apagada del corrent no el xucli cap enlloc, cap al fons insondable dels forats negres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!