A tall d'invocació

La pluja de l’hivern ens ha deixat una quantitat ingent d’aigua. Pel barranc de Gines en deuen baixar tres o quatre files. El so harmoniós, viu, se sent a tot arreu. És una remor alegre, simfònica –un cant optimista. El barranc és ple de troncs arrancats i arrossegats per l’aigua, i d’esbarzers, de branques d’arboços…retorçats com a ceps.
    La simple contemplació del barranc des d’aquest punt m’ha ocupat moltes estones. I el dia de Pasqua va ser de visita obligada per als amics. En aquest punt conflueixen les aigües que baixen del barranc i a la dreta –no és veu en la foto– les d’una font amb una cascada de roques de diferents colors, però amb predomini de verd fosc de la molsa. Al fons, hi ha un clot on l’aigua –clara, transparent, refrescant– s’embassa. (n’hi ha més)  

El dia de Pasqua, a la vesprada, vàrem fer un recital de poesia al racó del foc. Dos amics llegien poemes seus i jo ho vaig fer d’una antologia improvisada (amb peces de Manuel Forcano i Joan Margarit). Vaig acabar amb la lectura de “Poètica” de Margarit, els quatre darrers versos diuen,
     Pels fills morts, pels amors sense demà,
     pel demà que amenaça com una arma,
     per tant de mal boirós que no és notícia.
     Per tot això s’escriu la poesia. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!