Plagueta de Bord

Avui, a les set i mitja de l’horabaixa, a la cel·la núm. 3 de la Cartoixa de Valldemossa, i organitzada per l’Associació Festival Chopin-Sand, s’inaugura una exposició de l’amic i pintor català mundial, Guinovart (encara em costa pensar que ha partit de vacances, que ja no hi ha la seva còrpora tutel·lar, crítica, apassionada i, sobretot, intel·ligent, damunt aquesta Terra), amb obres seves cedides pels amics i fotografies amb aquests mateixos amics: un cant a l’amistat, que fou un dels seus valors més significatius.
Com a record viu i botador penj dos textos ben diferents en què en Guino estimat va de protagonista!
(…)
GUINOVART: AMIC I MESTRE

Commocionat, i emocionat, per la mort sobtada, cop en sec, de Josep Guinovart, de Guinovart, d’en Guino, com l’anomenàvem els amics, escric aquests mots tremolosos i amarats de tristesa perquè visqui entre nosaltres. Desembre, mes terrible i cruel, passa aviat! Aquest matí, just abans de saber la mala nova, acabava un article per al Quadern de Cultura d’El País sobre Nadal Batle i, un poc més tard, Andreu Barnils de Vilaweb em feia una entrevista televisiva per recordar en veu i gest els deu anys d’absència de Nadal. Per afegitó, ara acabaré un article per a Bellver del Diario de Mallorca sobre una altra mort d’amic: Blai Bonet. Us agrada el fester de dols? No m’ho crec, encara, que Guinovart, en Guino, aquell homenot de Castelldefels i de Barcelona i d’Agramunt i de Mallorca i del País Català i d’Europa, del Planeta sencer, no es trobi en el seu estudi, segut, perquè li feien molt de mal els genolls i no es volia operar, fent allò que era el seu mester, la seva tecné, el seu aire i la seva vida: pintar. I quan dic pintar cal entendre totes aquelles exploracions per les tècniques i les geografies més diverses que fa l’artista ver: gravats, olis, escultures, dibuixos, graffitis, instal·lacions, escenografies, imatges per a llibres, imatges per a escriptors, cartells, cartells generosos per anunciar les lluites i les felicitats del Món. Feia un mes i mig havia recomanat al PEN català que li demanassin el cartell del Dia de l’Escriptor Empresonat. En Guino, en una setmana, el va tenir llest: un exemple darrer d’una generositat llegendària des de la negra nit del feixisme fins dins aquest procés democràtic, que ell i jo parlàvem sempre seguit que era lent i un poc decebedor després de tantes de lluites i patiments. Li vaig demanar per devers els setanta si volia pintar una edició de Joan Salvat-Papasseit que treia clandestinament per ajudar a les despeses d’unes lluites d’esquerrans catalans independentistes i ens donà l’àlbum més bell que he vist mai d’una obra completa poètica. I pintà també mots de Ramon Llull i de Blai Bonet, de García Lorca i… No tenc gaire espai per poder ni dir tot allò que va fer sobre Mallorca i per a Mallorca, per a Valldemossa i per a Palma. Aquests ajuntaments de Valldemossa i Palma li podrien dedicar un carrer, una plaça o un jardí. Ens va ajudar a veure, a ser, a viure. Moltes de gràcies!
—————————————————————————————————————————————
GUINOVART: PINTOR AMB VOLUNTAT DE MEMÒRIA VIVA

Un dels primers horabaixes del 2003 som al meu estudi per escriure uns fragments de converses telefòniques amb l’amic Guinovart. A Guinovart li ha sabut un greuer no poder venir a penjar la seva exposició ‹‹Les coses de la terra i la mar›› al Centre Cultural Contemporani Pelaires. Els fans l’hem enyorat per moltes de coses i, especialment, per aquesta part volcànica tan pròpia, que li fa intervenir en l’espai de les sales d’exposicions amb aquestes pintures que surten del quadre per fer-se grafitti, per fer-se obra d’art ben feta amb tot l’ofici noble i tendre del pintor de parets. Escolt com a banda sonora (quasi sempre en faig servir per fer feina) un vell disc de Martirio, que m’ha vengut a les mans. He pensat que està dins el gust d’en Guino, que és un escoltador pur del flamenc i de tota veu amb poesia (i també sap fer música amb el cos, amb les mans, música que surt en la construcció de moltes de les seves formes plàstiques).
‹‹Primero hay que saber sufrir, después amar, después partir y, en fin, andar sin pensamiento. (…) Promesas vanas de un amor, perfumes de naranjo en flor que se escaparon en el viento.›› Martirio afirma frases així amb una veu acolorida i esqueixada: ‹‹Después, qué importa el después, toda mi vida es el ayer que me detiene en el pasado.›› Després d’embragar, quasi sense tèmer-me’n, veig que hi ha una relació amb aquesta cançó i ‹‹Mallorca, un abans i un després››, títol que Guinovart ha donat al text que acompanya el breu i marxós catàleg volador, un flyer del XXI, on hi ha unes bones reproduccions de les divuit pintures i dels vuit dibuixos. La portada, també amb aquesta lletra guinovartiana, ens diu que la feta s’inaugura el ‹‹Desembre del cap i cua 2002›› (i dura fins al març del 2003), i a la contracoberta hi ha la seva signatura amb tinta blava i un humà dins pastera, un dibuix que surt molt en alguns quadres i que és un bon pin líric polifònic. De la clara solitud individual en l’alta mar del món al darrer immigrant que queda dins una pastera quan els altres s’han tirat a la mar, i alguns s’han ofegat com els cinc que donaven les notícies de Catalunya Ràdio aquest migdia. Josep Guinovart diu per escrit: ‹‹La joia i el trauma sempre signifiquen un abans i un després. En el trajecte de la vida, en la seva normalitat quotidiana i, des de l’òptica que determina l’acumulació d’anys, sempre ens queda l’abans i el després.›› I per ell hi ha un abans i un després de conèixer i amar Mallorca: Mallorca, font de sensacions, situacions primàries i amb un llenguatge d’un ritme constant, ric d’espais, de temps i de musicalitat. I per ell és tanta la bellesa de Mallorca que, quan passa al treball, és necessari tancar portes i finestres. Per acabar aquesta declaració d’amor en Guino ens ofereix la Ítaca de Kavafis com apoteosi.

IMPROVISAR SOBRE LA MARXA

Aquesta podria ser una de les divises guinovartianes subratllant que la seva ‹‹marxa›› no s’atura ni quan dorm. Quan li deman per aquesta exposició em diu frases alades: ‹‹En el meu treball el temps de la reflexió és inconscient. No hi ha records nostàlgics. La memòria està situada en el present. És una exposició anàrquica i poso mà a les coses viscudes. Quasevol qüestió em surt d’un espai vivencial: sensacions amb més o menys força condicionades per un fet dramatitzat, de vegades més líric, d’altres més poètic. No és gaire diferent a la meva trajectòria. Això seria coherent amb un abans i un després. Tenia necessitat de dir uns mots sobre Mallorca. Mallorca va ser una descoberta total. N’he tingudes d’altres com Mèxic o el nord d’Àfrica, emperò a Mallorca vaig trobar coses més pròpies, identificacions més pròximes. A l’illa estic abocat a moltes coses que em lliguen o que em lliguen més. Retrobar l’antigor de la Mediterrània que un olora i descobrir veritats essencials en els marges de Lluc-Alcari, en el marès de Santanyí, en la llum d’un garrofer o d’una olivera. Tot són com a descobriments. Abans tenia una idea molt tòpica de Mallorca: era el lloc on anaven les parelles quan es casaven. Vaig trobar a Mallorca alguna cosa que havia perdut. I encara que hi ha una destrucció incessant del medi ambient mallorquí, que els que destrossen l’illa no s’aturen i cal lluitar tot temps contra aquesta catàstrofe quotidiana, per més que les coses s’han degradat encara rep moltes de coses de Mallorca. Rep el que hi ha i el que no hi ha, per camins diversos, estranys, descobresc petjades, seria com un determinat factor arqueològic. L’arqueòleg descobreix allò que ha existit i ha desaparegut, les restes d’altres temps. Les veus antigues no s’han fet malbé, estan en l’aire, en l’espai. Amb aquesta exposició tenia necessitat de dir que hi ha un abans i un després de Mallorca. Mallorca ha estat un fet cabdal per a mi. Moltes de vegades no som conscients de les coses que ens passen. Vaig retrobar la terra a l’època de la guerra civil, viure la terra al camp i al bosc d’Agramunt em va marcar. Tenia vuit i nou anys i ho recollia tot amb molta d’intensitat, volia retenir el dia que no s’acabava mai, tot el dia em dedicava a rebre, i per les nits mirava les estrelles i escoltava els renous de la natura, com els camells que es dediquen a retenir l’aigua per apagar la set futura.››

PINTURA LÍRICA TRUNYELLADA DE MITES

Li torn fer repetir unes paraules que m’ha dit moltes de vegades: com fa feina, com construeix els seus quadres, quina influència li produeixen certs mites com el del laberint amb el Minotaure. Guinovart parla com si em llençàs onades de mots, que se superposen els uns amb els altres i d’aquests entrecreuaments surten espires de sentit, de sentits. He volgut respectar aquest onejar per la qual cosa de vegades semblarà que és en les ombres de les paraules on hi ha majors claredats. ‹‹Des del punt de vista formal no en puc parlar, no ho sé. Treballo d’una forma que el descontrol i l’energia (amb un control general) són els motors. I apareix la sorpresa. Estic sempre a l’aguait de la comunicació que l’obra pot establir. Per a mi l’espectador sensible és fonamental, aquell espectador que sap badar davant una obra. M’interessa la mirada, l’actitud i el gest. Encara que el treball sigui per a tu mateix, ho fas primer per tu. Però si no hi ha espectador no hi ha autor. Per a mi, i sobretot després del viatges a Cnossos, a Creta, a Grècia, tots aquests móns on la mitologia és potent, faig servir els mites com un pretext. Quan em diuen què vol dir això o allò, don pistes. No és necessari però és lícit. Perquè la gent es pugui obrir. És un vertent on hi entra l’aspecte lúdic, el joc. És quan estàs distanciat de la quotidianitat però entres en territoris on hi ha més joc i t’obres una mica per sortir de la transcendència. La trascendència és com si limités. Em deixo dur molt per la història. Crec poc en la ruptura, crec en els canvis i, sobretot, crec en la tradició no com a repetició sinó amb una visió que valora els localismes, aquesta cultura indestructible, aquesta defensa d’una continuïtat. No per anar endavant s’ha de destrossar. Mirem per exemple Mondrian i Kandisky que han participat en el que podríem anomenar art popular i també tota la música centroeuropea està molt vinculada amb la tradició. L’art no evoluciona sinó que ens dóna moments diferenciats. La tecnologia pot ser una forma de pintura. Pintar no és utilitzar només els elements de la pintura. La pintura és pensament i encara que no tenc res a veure amb l’ordenador es poden fer coses a tots els territoris, emperò has de dominar la tècnica. No m’agraden aquells que cauen en els tecnicismes. Per exemple en els vídeos veus la diferència entre els que fan vídeos vulgars i els vídeos que no són esclaus de la màquina i esdevenen material artístic. Ens trobam dins una crisi que té una part positiva: surten una sèrie de valors després del trencament dels dogmes. És un moment magmàtic i pel fet de ser més lliures hem de ser més crítics.››

EL COMPROMÍS POLÍTIC I EL MERCAT DE L’ART

En Guino viu al dia l’actualitat de la seva terra i del món. Parlam del perill d’una guerra on ens vol dur el Bush, de la catàstrofe del Prestige que ha augmentat la tracalada d’errors del govern Aznar que va com un xot de cordeta rera rera el Bush, ens fa mal la tragèdia dels pobles palestí i jueu i no veiem gens clara la globalització. En Guino em diu: ‹‹No em sento lligat a cap militància de partit. Si m’hagués de definir et diria que estic pròxim als moviments antiglobalitzadors que veig com els més transparents. Emperò s’ha d’anar molt viu. Hi ha grups ultra que són antisistema. No estic vinculat al compromís polític des d’una militància de partit i per això no crec en la viabilitat d’una línia política, s’ha d’anar des de dins. Estic esperançat amb el Lula a Brasil, però així com estan les coses no crec que el sistema li permeti fer molta de feina.›› Parlam de la situació artística aquí i fora. És clar i contundent: ‹‹En aquests moments no m’identifico amb cap corrent artístic. Estic marcat generacionalment. Em sent vinculat, lligat a allò que podríem dir unes formes del passat. Hi ha en aquest moments tants de filtres! No podem desvincular-nos del mercat. Fins a quin punt el mercat no està adulterant l’art? No sé fins a quin punt totes les coses vàlides estan en circulació. No parlaria de màfies però sí de cercles d’influència. Tots els museus europeus no es diferencien en els noms que omplen aquests museus. Això ho escrivia l’altre dia G. Dorfles i deia: Per què en els museus trobam sempre els mateixos pintors, què passa? És una situació perillosa, difícil. Això es pot interpretar com aquell que no està a les coses, que no està situat. Sóc un pintor gran amb una edat. No em preocupa ni l’edat, ni el fet d’estar situat en el lloc que troben que has d’estar col·locat. Això no em lleva la son. L’opció vocacional està lluny de cercar l’èxit. Sé que jo sabia que la meva necessitat era anar seguint allò que he anat fent. Si no estic en una altra situació és perquè no ho he buscat. Viure d’una vocació és un gran privilegi. Quan veig pintors joves que es plantegen l’èxit em fan pena.››

NO TENC NI BANDERA NI PAL

En Guino és un pintor català universal i quan l’interrog sobre la relació amb la cultura catalana es mostra molt clar: ‹‹M’interessa el localisme, el fet local que no té ni bandera ni pal. El localisme per a mi és un garrofer, el cant d’una granota, coses així de senzilles i essencials. No crec en el patriotisme. La patria de Miró era la masia de Mont-roig. Però aquí es barregen moltes de coses. Sempre he lluitat per la meva llengua catalana. Record que l’any 42 quan demanaves l’hora en català et feien girar la llengua al castellà. No sóc nacionalista per tradició familiar. Jo venia d’un món molt marcat pels oficis, a casa meva teníem un sentiment ibèric, manava també el sindicalisme, l’anarquisme, el Noi del Sucre, un món més federalista en certa manera. Havia conegut la gent d’Estat Català, un nacionalisme d’esquerres, allò que seria una Esquerra Republicana, el que significa el Carod Rovira. Però a mi no m’agrada la bandera emperò el pitjor és el pal. Jo, en definitiva, per més pessimista que sigui crec en l’humà, els optimistes potser són els que menys creuen en l’humà. Els meus continguts humans se situen en el món de l’expressió. M’interessa molt l’expressionisme alemany en pintura i cinema. Quan veig un Fassbinder m’adono de la vinculació tremenda amb la tradició que de cap i peus està posada en el drama de l’existència: no hi ha desacord entre la forma i l’existència. Quan arriba Stalin a l’URSS i l’avantguarda —Eisenstein, Malevic, Majakovskij— s’ha d’exiliar hi ha un fet terrible: Abans Malevic pintava un vagó i aquí hi havia un contingut, quan això es tranforma en un recurs formalista queda buit d’aquell contingut: es deshumanitza. Jo tinc un perill, un problema amb l’estil que com deia Picasso és una presó. Funciono pels camins de l’indirecte. La forma és la que fa la construcció. Quan la gent situa un pintor l’etiqueta. Jo no em consider un pintor polític. Goya no era un pintor polític. Si m’interessa Bacon és pel drama terrible que hi ha dedins. En l’època franquista podíem estar més a prop de les lectures polítiques. Emperò hi havia una esperança de canvi. La presó la teníem aquí. Ara la presó és pertot, pertot arreu. Això també modifica el llenguatge. Vaig més que mai pels continguts lírics. Un pintor no pot fer un pamflet. Tot ho has de fer del concepte d’una solució plàstica. Ja fa molt de temps que el Guernica ha perdut la seva capacitat de símbol de la tragèdia d’una part de la humanitat (símbol de la guerra civil, de la guerra del Vietnam o de la de Palestina). El Guernica quan surt de Nova York perd la seva identitat i a Madrid amb un vidre antibales i una parella de guàrdies civils s’acaba.

GRAN FINALE

Hem parlat un parell d’hores que he intentat condensar en aquest espai. Posaré com a clausura unes paraules lapidàries on en Guino es despulla íntimament: ‹‹La pintura és l’existència viva. Sóc una part de testimoni. El fenomen de l’art és el fenomen de la transcendència. A Goya la manera de dir les coses va més enllà del seu temps. Fídies m’arriba ara mateix, com Altamira. Ho torn repetir: no es pot parlar d’evolució de l’art. Cada moment és únic. No es pot dir que és millor Picasso que Altamira, és absurd. L’art és una mica la cua perduda, un apèndix amb vocació d’eternitat.››

Telloc, primers dies de gener de 2003

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!