Ja ho sé que anava remogut. Ja ho sé que no hi veia de cap bolla. Ja ho sé que m’havia fotut una mala fi de cerveses i de xirris. Ja ho sé que no controlava. Ja ho sé que m’havia tancat amb pany i clau. Ja ho sé que el cap m’anava a mil i una pistonades. Ja ho sé que tenia ganes de manxar fins esclatar-me. Ja ho sé que no podia aguantar-me dret. Ja ho sé que estava esparverat com una mala cosa. Ja ho sé que era un perdedor dins aquella disco de merda, Likidos, encaramellat en un altell caribeny d’on us podia veure d’esquena, na Carmesina amb la llarga cabellera negra que quasi li tocava la moqueta color de sang, i tu, el Verropaquet, en Joandonjuan, aquella embosta de carn entre les cuixes que ho enverrimava tot, abocat damunt el seu cosserrí, menjant-te-la amb golafreria com un bon grufador, i ella que s’anava fent petita davall els teus abdominals de màquines del Sanson Institut entravessades d’anabolitzants, i vaig tancar els ulls molta d’estona fins que em varen fer mal, i quan els vaig obrir ja no hi éreu, i tot podria haver estat el fruit verinós d’un miratge d’estiu cap a la matinada davant la mar lluent de cremes antisolars i plàncton terminal. Ara, Julià Trabona, després d’agranar les merdes dels coloms per tota la vorera del safareig, t’has tirat de cap dins les algues d’aquell aquàrium foraviler i nedes de banda a banda amb frenesia com si participassis en un campionat contrarellotge en què no hi ha ni clepsidres, ni jutges, ni cap mesura comptable. Mentida. Tu et contes i et comptes per dedins. T’has passat tota l’alba, enlluernat amb aquell color blau elèctric del cel, cercant-los. Has anat al Klaus, que tanca a les sis. I res. Has passat pel Yante, un after-hours de Son Espanyolet, on en Tià t’ha informat que s’havien pirat al Likidos, sense dir adéu a ningú. Na Rosor, que és una xafardera absoluta, t’ha intentat aficar mà mentre mormolava: Deixa-la fer. Ella ha estat la darrera que ha caigut a les potes del Verropaquet. En tres dies l’amollarà. I senties com feia recerques entre les teves pilotes. Me’n vaig. Et sabia greu deixar aquell gin tònic, emperò no volies acabar a l’apartament de na Rosor, tot ple d’infermeres de Son Dureta I. Com a darrera estació has anat al Riskos, aquell xiringuito que arreplegava la crème de la crème de les clavegueres nocturnes palmesanes: Gent afadigada amb una disponibilitat i un oblit de si mateixos que no es poden tastar dins els ambients de dia. Julià, aquell aire tèrbol i ozònic alhora t’electritzava. Un aire poc memorable, com tu desitjaries que fos aquesta nit terrible. Nedes i et sents la panxa com si t’hi haguessin pegat amb una maça de ferrer. Et maregen unes vibracions trunyellades de mal i d’innocència. Na Carmesina no t’ha telefonat com cada matí. Ni t’ha enviat un essaemaessa, ni un missatge de veu. T’has aturat.
(…)
Les gotes que et queien del front eren de suor i semblaven d’aigua. Les
gotes que et davallaven per les galtes eren de llàgrimes i semblaven
d’aigua. El pont d’aquella felicitat que feia dos mesos que vivies amb
na Carmesina s’havia enfonsat dins l’abisme. I queies. Però
necessitaves convèncer-te que aquella passarel·la fràgil encara
resistia. Com et volies enganyar d’aquella manera? Era com quan de
petit et quedaves quiet al fons del corredor de ca els teus pares, en
aquell racó estratègic on no et podia descobrir ningú, i miraves cap al
buit molta d’estona. I sabies que no tovaries mai, que sempre series
com una pastota grofolluda i basta, pesada, que no trobaria ni una gota
d’alè per enlairar-se. Fou en aquell moment en què sortires a
l’atropell del safareig, corregueres cap al mòbil, l’agafares, premeres
el botó, travelares i caigueres mentre senties la veu de na Carmesina
que et parlava com si no hagués passat res.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!