Plagueta de Bord

Escolt Javier Solís i xafardeig per la xarxa.
La veu d’aquest home i aquests poemes mexicans m’agombolen.
He trobat de tot i molt sobre la Bonet i el plagueter. Algunes crítiques magnífiques, alguna duríssima.
I com un miracle, una perla estranya i bella aquest happening-acció d’uns alumnes de quart d’ESO d’un institut d’estudis secundaris de Son Ferriol de Mallorca, que m’ha sorprès, m’ha emocionat i m’ha fet estimar estudiants i mestres d’un centre que val l’alegria.
GRÀCIES ARTISTES!

Invitacció a MAUTHAUSEN

Amb la intenció
de convidar els alumnes del centre a assistir a la xerrada del supervivent del
camp nazi d’extermini de Mauthausen, José María Aguirre, els alumnes de 4t d’ESO
de l’assignatura de TEATRE de l’Institu d’Ensenyament Secundari Josep Sureda i Blanes, realitzen un happening-acció: INVITACCIÓ A MAUTHAUSEN.

S’anuncia com
una obra de teatre per al primer esplai del dimarts 23 de novembre de 2004, el
dia abans de la xerrada. L’obra, en principi, tindrà lloc a l’aula de música.

Quan sona el
timbre de l’esplai comencen a caminar pels passadissos amb el cap baix, lents,
cansats, tristos dues files de presoners. Van vestits amb roba d’abric vella i
bruta de fang i pols. A l’alçada del cor porten cosit un rectangle de tela amb
un número. Uns porten estrelles de David de color groc, propi dels presoners
jueus; altres el triangle morat dels testimoni de Jeovà; i la majoria el
triangle blau d’apàtrida amb una S dels republicans espanyols. No porten cap
tipus de joia. Els cabells recollits i amagats sota un mocador pobre i la cara
maquillada amb fang.

A la vegada,
des de la sala de música se sent un discurs de Hitler a tota potència,
ensordidor. Alumnes i professors surten de les aules i es troben aquells
personatges. Recorren el passadís, pugen al pis superior, tornen a recórrer el
passadís en sentit invers i arriben a l’aula de música. Allí ja hi són els
alumnes que han vingut a veure l’espectacle i tres actors damunt l’escenari. Els
presoners es situen en el passadís central de l’aula de música i, quan s’acaba
el discurs del Fürer, s’asseuen. La pianista (Rosa Serra) fa sonar la peça i
comença la representació de Son Coletes, de Biel Mesquida.

El mestre
republicà (Guiomar Fernández) llegeix un llibre de poemes de Blai Bonet. El
soldat franquista (Maria del Mar Montserrat) prepara un cigarret i fuma. Quan
acaba de fumar obliga al soldat a cavar la fossa. Deixa el llibre, s’aixeca i
cava. Comença la narració. Finalment el soldat pega un tir al mestre. La
narradora-pianista tanca els ulls al mestre, agafa el llibre de poemes i el
lliura al primer presoner (Maria Garcia) que s’aixeca, es gira cara al públic,
llegeix un fragment del poema Gaspar Hauser nº 2, passa el llibre al següent
presoner i s’arrenca el número. Així fins set presoners.

Quan s’ha
llegit el darrer paràgraf una comitiva de cinc presoners avança fins on són el
soldat i el mestre mort. Dos detenen el soldat. Altres dos ajuden a carregar el
mestre sobre les espatlles d’un presoner. Surten en comitiva de la sala. S’apaga
el focus.

Son Coletes

J.F., un mestre
d’escola anarquista que desembarcà amb el capità Bayo i fou detingut a prop de
Son Cervera, cavava una fossa comuna al cementiri de Son Coletes. Potser pel fet
de ser mallorquí no l’havien afusellat tot d’una, pensà mentre l’aixada treia
terra roja i el soldat que el vigilava, apuntant-lo amb un fusell, s’havia
quedat badocant amb la lluna plena com un pa daurat que sortia per damunt el
mur.

Coneixes en Miquel Costa i Llobera?, va demanar J.F. amb un fil dolcíssim de
veu.

Qui és aquest?, contestà amb violència el soldat.

Un dels millors poetes nostrats de l’escola mallorquina, digué J.F.

De quina escola xerres?, interrogà amb més mala llet que mai el soldat.

D’una escola de poetes. Tampoc et sonen els noms de Joan Alcover i Maria
Antònia Salvà.

Sí, em sonen, afirmà el soldat.

I el nom de Bartomeu Rosselló-Pòrcel?

També, i es va posar vermell com un pebre de cirereta.
I sense més ni més pegà un tir a J.F., que es va omplir la boca de terra i de
sang.

Biel Mesquida

Gaspar Hauser. Núm. 2

Que cadascú, a
partir dels divuit anys,

es deixi
créixer els cabells durant dos anys,

es deixi
créixer la barba durant cinc anys

es deixi
créixer les ungles durant set anys,

abans de dir
salvatge a un home

i abans de dir
salvatge a un salvatge.

Que cadascú
sigui titular de la seva vida.

Que cadascú
sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.

Que cadascú
visqui sense demanar permís per viure.

Que cadascú, si
no fa comptes tenir un fill,

faci l’amor amb
qui sigui, sia per la geografia que sia,

abans de dir
home a un salvatge

i abans de dir
salvatge a un salvatge.

Que cadascú
aboqui l’odi damunt tothom qui odia.

Que cadascú
defensi just el que li és rendable.

Que cadascú
sigui el seu propi emperador.

Que cadascú
decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.

Que cadascú
decideixi fins quan ha de durar la pau,

Abans de dir
home a un salvatge

i abans de dir
salvatge a un salvatge.

Que, quan et
moris d’amor, t’hagis de casar.

Que, per poder
viure, t’hagis de fer una assegurança de vida.

Que, quan
tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.

Que, quan
siguis lliure, hi hagi un bombardeig.

Que, quan a
l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.

Que, quan
demanis notícies, t’enterrin.

Que, del pa,
just en coneguis el forner,

si dius home a
un salvatge

i si dius
salvatge a un salvatge.

Que ningú no
digui “l’altre” a un altre.

Que ningú no
digui “jo” al seu nom.

Que ningú no
posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.

Que ningú no
digui “seu” al seu amo.

Que ningú no
digui “seu” al seu amor.

Que ningú no
digui “teu” al seu amor.

Que ningú no
digui “pare” a ningú.

Que tothom
digui “mare” a la seva mare,

abans de dir
salvatge a un home

i abans de dir
salvatge a un salvatge.

Cap moble no
té permís per a dur pols.

Cap home no
està autoritzat per deixar de ser la bellesa.

Ningú no està
autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.

Cap abric no té
per a prescindir ni d’un sol botó.

Cap home no és
tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.

Ningú no té
permís per a semblar un altre.

Tothom és prou
document com per a poder anar indocumentat.

Ningú no té
permís per a creure que sigui veritat

el que un
carnet d’identitat diu d’una persona.

Cap home no
està autoritzat per a dir “llibertat” a la seva llibertat.

Ningú no té
permís per a encendre un ciri quan fa sol.

Tothom està
obligat a dir que la creu és un instrument de tortura

i a no dir home
a un salvatge

i sobretot a no
dir salvatge a un salvatge.

Blai Bonet: Els fets 1974

Repartiment:

Son Coletes

Narradora: Rosa Serra

Mestre: Guiomar Fernández

Soldat: Maria del Mar Montserrat

Presoners del
camp d’extermini

FILA 1

Maria Garcia

Jordi Cantó

Cristina
Martínez

Adriana Patiño

Daniel Soler

Elena Buades

Granada Giraldo

FILA 2

Anna Padilla

Virgínia
Giménez

Estefania Díaz

Benito
Almodóvar

Verònica
Cobacho

Àngel Garcia

Àngel Gómez

Música: “peça”
i autor

Pianista: Rosa
Serra

Idea i
direcció: Guillem Cortés

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!