BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Fet i fotut són 9 corriolaires que em recullen a les 6.35 h a Argentona. Sorprèn la furgoneta groga de l’Oriol: alt estanding. El jovencell Cavaller s’estrena amb la colla fora de les nostres contrades, afegint-se a darrera hora. El Maestro, l’Avi, en Mamalló, l’Home no tan Senzill, la Pantera Rosa, en Virolles, el Màster que repeteix, en Ventús, i un servidor li serem gregaris.A les 9.00 h comencem a pedalar al pont del pantà de la Baells. A la que trenquem cap a la Nou de Berguedà per una estreta pista el Maestro ens treu la mandra matinera, superant alegrement els primers 250 m de desnivell. No està malament per començar. Un cop al pla, detallo el clàssic paisatge més propi del Lluçanès que ens envolta: pinedes d’esvelts pins rajolets, mossos, prats exhuberants d’herba d’un verd intens i vaques. I masos imponents, com el de Casadessús. Som al vessant bageny i humit del Berguedà. Res a veure amb el greny que ens espera. Travessant el Llobregat per la central tèrmica també canviem de vessant i, curiosament, notem al clatell que les prediccions de pluja de moment no són encertades. Ens encarem al Coll de Fumanya.

Intento animar la colla però sembla que de moment no volen gresca, a banda, está clar, del jove Cavaller, a qui, tot pujant, alerto dels hachassus d’en Manel o de la potència del Mamalló. De moment però molta pau. Tanta, que un cop a dalt de Fumanya no som capaços d’entrellucar les petjades de dinosaure, enlluernats pel sol o, qui sap, extenuats per l’ascens. La lluïssor del calcari mostra ara sí, com les gasten al greny: herba vasta, eixuta i esgrogueïda voltada de pins rajolets escamoters que comencen a colonitzar les pastures desemparades. És la terra de mossèn Tronxo. I el Coll del Pradell ens ho demostra abastament al divisar un costerut tram cimentat amb un pendent del 20 % on les màquines no saben tirar pel dret sinó fent giragonses. Terreny idoni pel Mamalló, en absència d’en Pistons. En honor a la veritat cal apuntar que el jove Cavaller no disposa d’una pinyonada per aquests pendents pel que l’esforç és superior. Un cop al coll agafem aire cercant l’ombra davant la imponent vista del Pedraforca amenitzat pel lògic canvi d’impressions de l’ascens. Estem secs. Devallem cap el coll de la Trapa i direcció a Gòsol. Trepitgem una carretera exageradament ampla que sens dubte malmet la solitud de l’entorn. De ben segur que amb aquesta carretera Mr i Mrs Py, turistes anglesos del Greny de Mossèn Tronxo haguessin fugit espantats abans d’arribar-hi. I què se n’ha fet del Greny? Un aparcament a l’entrar, botigues kitch d’herbes remeieres, embotits i formatges, promocions d’habitatges que no s’ompliran… això és Gòsol. I un mossèn que se’n fot del mort i del que el vetlla. Potser sí que encara queden codineres, obagues de rajolet, solells agarrigats, torrenteres, reguers, claps de conreu, feixes penjades, caus de guilla i cases perdudes però són descafeïnades. Falta l’essència de la suor de l’esforç diari per viure-hi.Acomiadem al Màster, ja tip d’una sessió de flaca repetida, i en Valentí, que no vol estragar el seu genoll. Dinar, una mica justet (doncs no farem publicitat), a Tuixent. Aquí penso que n’han sabut més i dona la sensació que potser entre setmana el llogarret fa pudor de fems. En Virolles diu que té tard i marxa sense dinar amb la intenció d’acabar en solitari la volta. Ai, aquests caps verds…

Havent dinat, amb tota la mandra, ens pulim llastimosament el Coll de Port. I ara el descens tan anunciat pel Mamalló fins a Sant Llorenç de Morunys. I realment s’ho ha valgut, al darrera de l’Oriol. Com si d’una cursa es tractés el gentil home dibuixava les corbes amb compàs i pedalava esfereït als trams rectes. Molt emocionant. I esgotador. Amb en Gomes ens limitem a anar al darrera sense gosar presentar batalla.

Ja només resta tornar a Berga pel maleït de Coll de Jou. Les potingues no fan efecte i el coll es fa etern. L’ascens és un campi qui pugui. L’edat atorga saviesa i jo la trobo, com no: em refugio rere la roda de l’Avi que puja fi com un rellotge suís. L’Oriol ha marxat a la seva, sense noses, des de bon inici. Ara, ves per on, apareix un Manel desconegut, massa conservador, que li va al darrera. En Gomes, trinxat. L’Adrià, com sempre, fent la viu-viu i apunyalant a última hora. El Maestro, impertèrrit, no en té per res del Coll. Som a les escorrialles de la jornada.

Poc més a dir. De nou al pantà, retrobem en Marti i en Valentí. Un banyet, i a cap a casa. Al vespre però he reconèixer que estic trinxat com no feia dies. I ben cofoi.