BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Quico Castanyer

una escapada mental
un pols a la cinquantena
un deliri

no se sap ben bé què és

Ens trobem a trenc d’alba i ens acomiadem a mitjanit. Quatre hores de cotxe (dues i dues, anar i tornar). Set dalt de la bici. 150 quilòmetres. 3100 de desnivell. Quatre o cinc comarques: Segarra històrica, de seguida Solsonès, sobretot Alt Urgell, toquem Pallars Jussà i la Noguera (crec)

Escalem ports a 38 graus. Serra Seca, Coll de Faidella, Coll de Bóixols, Coll de Comiols. Baixem a 70 quilòmetres per hora.

Mirem l’horitzó intentant reconèixer serres i massissos i pics i ciutats. Montsec, Cadí, Pedraforca, Coll d’Ares (jo no en veig cap)

Cridem passant pels túnels d’Alinyà. Parets verticals, crestes, barrancs, avencs. Voltors. Tornem a cridar quan apareix una font a Bóixols. Ens bategem, ens llancem aigua. Ens banyem a un safareig d’Isona. Aigua del riu Perles, del Segre, del Rialb. Aigua del cel.

Ens animem, ens esperem. competim per saber qui és més ràpid, qui està més en forma, qui més, qui més. Ens fem retrets per les imprudències.

Patim el dolor de la rampa, el mal de cames, el mal de nuca, les cremades a la pell, el sol al cap. Ens maregem de cansament. Ens perdem. Ensopeguem. I riem no sé de què.

Parlem del xapurreat de Fraga, del català perdut, de la tia de la taula del costat, del gat aparegut, de màquines de segar, de sexe, de política, de merdes vàries, de fills i de fills de puta.

Ens oblidem de la feina, de les notícies, de les responsabilitats, de la família.

Ens diem desmanegats, canalla, insolidaris, puterus.

i al final ens abracem
i alcem la cervesa
com si fos un trofeu
i cap a casa

segur que tot té sentit

Quico.