BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

La nostra improvisació sempre ens sorprèn amb uns recorreguts dignes de bones fotos. Llàstima que aquesta acció, la de fer fotos, sigui una tasca duta a terme gairebé sempre pels mateixos sacrificats, tret, si l’escapada és a fora comarca, quan visitem paisatges poc rutinaris. Amb aquests mots no vull clavar cap clatellot als companys, ans el contrari, constatar una realitat. No creieu que les millors fotos són les extretes dels paisatges més habituals?

Avui, si els dignes fotògrafs haguessin estat en tan genial sortida i els hagués plagut de fer quatre instantànies en els punts estratègics, hauríem fet un reportatge per fer aixecar el cul de la cadira a més d’un.

A mi em passa que justament en els punts estratègics no vull perdre passada i per tant, se m’escola l’oportunitat de fer algunes preses per acompanyar les lletres. Aquesta és la meva vessant egoista, prioritzo l’intent d’una bona pedalada en un tram tècnic ò un descens trialer o vertiginós abans que una bona foto en aquell punt als companys.

Alguna vegada hauré de tornar a fer l’esforç i dur la càmera per fer un bon reportatge amb els moments més estètics del recorregut per acompanyar la crònica. Aquesta operació no la fem gaire i quan en veiem els resultats ho valorem molt positivament.

Dijous vam fer una ruta, ruta. Si senyor. Heus-la aquí:

Tot enfilant la vall de Riudemeia, ens trobàrem de casualitat amb l’amic Cid que anava tot sol. Ens anà com anell al dit perquè precisament anàvem a cercar un nou camí que ell i la colla dels Avis enginyers coneixen de fa poc i pel que vam poder constatar, no l’haguérem pas trobat si no hagués estat així. L’obriren, pel que ens explicà ell i en Vidal, els de la Prehistòrica de La Roca.

Per can Roviró enfilàrem la solana de can Riudemeia i just començar a tombar cap a llevant, una esquifida i dissimulada entrada ens marcava l’inici del nou tram obert en direcció contrària, que els tres que anàvem al davant ens passàrem.

Els de la Roca feren un gran i digne treball de neteja acostant-se, tot s’ha de dir, a la feina feta pels Avis Enginyers.

Arribàrem tot cofois a la pista de la pedrera d’Òrrius. Continuàrem pel GR prenent un altre petit tram obert també pels de la Roca i passàvem tot seguit el coll de Sant Bartomeu.

Havent saludat a ciclistes i corredors coneguts, continuàrem per la pista vers el Contravent. Allí prenguérem el corriol trialer que tots coneixem i que en el seu final, proveït de llosses i plaques granítiques, fa posar les boques de tots plegats en forma de cul de gallina.

Flanquejàrem les darreres cases de la urbanització fins prendre el corriolet de can França que travessa els Torrent de les Encantades i després, també baixant, la pista que ens portaria a l’esportiu tram de la pedrera. Aquí s’eixamplen els darreres de tots plegats en constatar la pròpia vigoria i fortalesa: estem fets uns matxos.

Voltàrem el Turó del Pi del Cucut per ponent i continuàrem per la carena de Puigdellunes fins la Plaça de can Pei. En aquesta carena l’amic Oriol em féu cremar els pistons. Va parir!

A can Jep de la Mel ens abandonaren en Ken i en Tresunces que farien camí de tornada per les Planes de can Tarascó. Nosaltres seguírem vers el Torrent de can Soldat per baixar en divertit descens fins els peus de can Nadal. Ens esperava l’esmorzar a can Maimó.

Que bé que s’hi estava al restaurant: calentons, ben entaulats i acompanyats pels amics. Fins i tot els cigalons van córrer per la taula.

La tornada va ser, com de costum en les darreres visites a la zona, enfilant el Turó de l’Aguilar per la seva vessant nord, cremant de cop tot l’esmorzar. Entre aclarits alzinars arribàrem al Coll de Forns i a la pista de Can Gurguí en Formiga proposà de pujar el que coneixem per descens de can Gurguí. Amunt. Gran i difícil lluita fins a can Riera. El meu ressentit gluti en sortí malparat. Em recomanaren descans. Davant l’entrada del mas vam poder observar una impressionant panoràmica del nostre territori vers llevant: Burriac emergia esporuguit enmig dels germans grans.

Davallàrem cap a can Boquet tot passant per Sant Mateu i la seva font i per la mina d’aigua d’en Maioles, situada a la capçalera de la riera d’Ardenya, on és enclavat can Maimó.

Des de can Boquet mateix remuntàrem fins les seves planes d’on resseguírem un petit corriolet que ens menà als grans blocs de la Granota freqüentats pels practicants del búlder. I des d’aquell punt tocava gaudir del gran descens fins a Vilassar de Dalt per la solana de can Maioles. Fantàstic.

Ho acabàrem tot tornant pel Camí del Mig i fent la cerveseta a la Plaça Serra i Xifra.

Fins aviat,

Joan

Els corriolaires amb sort: en Vallmajor, en Quadrada, en Famadas, en Llorens, en Tarrés, en Gomà, en Trenchs, en Noè, en Nogueras, en Subiñà i en Lladó.