BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Us haig de confessar que no em plau gaire, per no dir gens, d’escriure la crònica de la sortida d’estiu d’enguany. No us sabria dir pas perquè. Possiblement per desgana, desmotivat, desencisat. No crec que sigui per la crisi, que també m’afecta. De fet, aquest any ha estat totalment diferent de l’any passat; no el podem pas comparar. Però la sortida d’enguany la podem posar a l’alçada d’una qualsevol de les altres, per paisatge, per recorregut, per dificultat, per ambient, per l’estada, pels àpats, per la companyonia, pels que s’estrenaven.

Crec més en una manca de motivació i haver d’escriure sobre -em fa l’efecte- coses viscudes, forçat per no perdre el fil, sense temps, que en cap altre motiu. No ho jutgeu com a menyspreu: he gaudit com el que més, però he trobat a faltar quelcom que no us sabria pas dir. Em costa posar-m’hi i començar. De bén segur que quan ho faci, aniré a raig, però ara mateix… Endavant amb la crònica!

El divendres havent dinat, cap a les quatre, els que podien marxar d’hora -dotze ganàpies, perquè la parelleta ha marxat al matí- van quedar al recinte d’on treballo, a Cabrera, per carregar bicis i bosses als cotxes i evitar així problemes d’aparcament. Tot alegrois i amb somriures de pam i mig féren camí cap a Labuerda, al Sobrarbe, on la “Flor” havia reservat l’hotel per l’estada. Els quatre que quedàvem, amb el furgó d’el “Maestro” sortírem de Mataró cap a quarts de nou: collonut per anar ben descansats l’endemà.

Després de dues hores de  camí, la gana apreta i ens entaulem a l’àrea de servei de Torrefarrera, just al moment que a Labuerda estan fent el “breafing” amb l’Angel. Ens n’informa l'”Home senzill”. Al menú ens ofereixen caragols a la llauna i com a bons llamencs d’aquests gasteròpodes no en perdem l’oportunitat. Ens en llepem els dits i faig la punyeta amb una trucada a l’amic “Moreno”. També és un gourmand dels caragols. Reprenem el camí, possiblement amb un excés de sopar, o potser de sal. Arribem a l’hotel que tothom dorm, són quarts de dues de la matinada. Ens han deixat una nota on diu que l’esmorzar serà a les vuit. Evidentment, massa tard. No hi podem fer res. Una pastilleta per dormir i cap al llit.

Primera jornada (Tomb a la Peña Montañesa)
A les set sona el despertador. La mandra hi és més pels moments previs a la marxa, és a dir, pels preparatius, que no pas pel fet de pedalejar.

Ara l’un ara l’altre, anem apareixent al menjador guarnits amb els nostres maillots. De cridòria, poca. Les anades i vingudes se succeeixen per anar de ventre, no fos cas que no ens deixessin cagar al bosc.

Quan tothom és a punt, ens encabim als cotxes i anem cap als peus de la Peña Montañesa, concretament a Oncins, on hi ha el punt de partida de la volta que pretenem fer a tota l’esmentada serra i la que hi va lligada, la Sierra Ferrera.

Quan hem descarregat bicis i material, encara alguns han de fer el darrer repàs a la màquina. Cap a tres quarts de deu iniciem la primera jornada fent camí en direcció a llevant. El primer tram el farem tot passant per pista primer i corriol-corriol després en bonic bosc d’alzina, trampejat per alguns barrancs i clarianes molt atractius per fer amb bicicleta amb l’embassament de Mediano com a teló de fons. A la Cabezonada, destí final del primer tram, fem una bona refrescada a la font. La calor apreta, el sol ens cau a raig, som al vessant sud de la muntanya i a no massa alçada, per sota els 800 metres.

Continuem, entrant a la carretera N-260 i, just quan portem cent metres, algú del darrere ha tingut punxada: en “Ventús”. Adobada, fem asfalt fins la Foradada del Toscar i alguns quilòmetres extres tot cercant l’entrada del camí a seguir. El primer tram és molt costerut i pedregós i hi esmercem una bona dosi d’energia per intentar passar-lo amb bici. Quan ens aturem per reagrupar-nos al corriol ja ciclable i després d’una forta pujada, ens assabentem que l’Àlvaro ha hagut de plegar i tornar, com bonament pugui, a l’Aïnsa per adobar l’eix del darrere. Pot agraïr-ho?

Ara anem tombant l’extrem més oriental de la serra cap al vessant de llevant, pel damunt de la població de Campo, a uns 1250 m. d’alçada. La colla comença a tenir gana i set de dolç i bombolles. L’aigua es torna avorrida. Fem un descens per pista ràpida i pedregosa per planejar després fins a Senz. Només hi trobem una font  i no ens podem estar d’arreplegar quatre cireres que aquelles hores són delicioses. Cap bar ni botiga. Ens diuen que segurament en trobarem a Viu. Per la pista ens hi arribem. No hi veiem ni una ànima. Deuen ser fent la migdiada. M’enfilo a la part alta de poble i veig un vaquer al que pregunto per un bar o lloc on ens puguin servir queviures i begudes: diu que a la casa de turisme rural, a la plaça. A la plaça ens asseiem per terra i comencem, amb dificultats, a menjar-nos l’entrepà. Mentrestant l'”Avi” ha anat a trucar allí on diu “casa rural” i l’han atès. Ens obren el bar i ens serveixen begudes fresques que engolim com a afamats. Buidem la nevera. Fem una estona el ronso abans de seguir. Ens resta una bona tirada de pujada: dos colls amb uns 550 m. de desnivell. Som-hi.

Per un camí carreter que va resseguint la vall de l’Aigüeta de Viu ens enfilem fins el Collado de Cullivert a 1471 m. i ens refresquem a l’aveurador que hi ha a tocar del refugi. En “Ken” ens instrueix en les bones pràctiques per no agafar fred. Bonic i idílic paratge amb prats ben verds. Som a la partició d’aigües i a l’inici del vessant nord de la Sierra. A l’altre vessant de la vall, la falda del Cotiella, del que en tenim un molt bon record d’esquí.

Ara ens endinsem en bosc de faig algun tram del qual ens recorda, per la seva posició i encarament, al camí de la Manera al Santuari del Coral. Passem a prop del Refugio del Ostacho i amb sense massa dificultat i en camí força planer, arribem a la Collada a 1548 m. Hi ha font i ens hi aboquem. Ara podem veure tot el vessant sud del Cotiella. Ens fem la foto de grup, malgrat l'”Àlvaro” no hi sigui amb el cim de la Peña Montañesa de fons.

Baixem un curt tram de pista per l’extrem més occidental de la serra per deixar-la tot seguit i continuar per un corriol que va flanquejant entre els 1400 i els 1100 metres fins a Oncins.  És el PR-139. Aquest camí, corriol del bons, l’hem gaudit a pleret. El fet de contenir un munt de pedres, fa que hom hagi d’estar molt atent en el descens. Hi ha hagut força punxades. A Oncins, els que encara no n’hem tingut prou, fem el darrer descens fins a Los Molinos i allí ens recullen els companys.

Passant per l’Aïnsa, alguns corriolers hauran d’anar al taller a reparar algunes destrosses. Mentrestant, la resta anem a fer-nos una reconfortant dutxa i una refrescant cervesota abans de sopar. Son quarts de set. La primera jornada l’hem completada fent 60 km. i 1880 m. de desnivell en unes nou hores. Cinc i mitja damunt la bici.

Segona jornada (Collado de Urdizeto, Bal de Chistau, Cruz de Guardia)
A petició nostra, ens han avançat en mitja hora l’hora d’esmorzar. No és gaire però el poc s’agraeix.

Quan tot és a punt, ens hem de desplaçar amb els cotxes fins a Bielsa, punt de partida i arribada de la següent volta. Deixem els vehicles en un aparcament foravila i travessem la població -on ja s’hi veu força giro-  per anar a cercar la carretera que seguirem durant uns quatre quilòmetres i la deixarem girant a la dreta, un xic més endavant de la cruïlla de Parzan. Hom pot veure un senyal que indica: Urdizeto. A partir d’aquest punt comença l’escalada al Collado. Típica pista de Pirineu que va resseguint el Barranco de Urdizeto i guanyant alçada amb una pendent mitjana força assequible: 18%. Fem una primera parada a la font que trobem quan hem passat les Bordas de Puyals i allí ens re-agrupem. El “Tete” segueix sense aturar-se per no perdre el ritme i l’alè. En continuar, la pista fa una sèrie de llaçades per guanyar alçada i coincideix amb l’embassament i la central d’Urdizeto. La raconada és molt bonica i alguns ens entretenim a prendre’n imatges. Fa sol, però no aclapara. Som a més alçada que no pas dissabte i es nota.

En un gran revolt a esquerres apareixen les congestes de neu que barren el pas als vehicles de motor. Som a 2150 m. d’altura. En aquest punt, abans d’atacar el coll, tornem a fer pinya, tret d’el “Tete” i la “Pantera Rosa” que han anat amunt. El cotxe que ens trobem aturat és d’un parell d’excursionistes: ambdós  a peu i un d’ells amb els esquís a l’esquena. S’han de tenir moltes ganes de carregar-los  ja que per calçar-los… Quan ja hi som tots i ens hem refet, fem el darrer tram gairebé tot a peu damunt la neu. Fem goig fent corrúa damunt la catifa blanca. Coronem la collada que és a 2314 m. A l’altre vessant que és més a solana, ja no hi ha tanta congesta. Tenim davant nostre, magestuós, el Posets. Qui no veiem però  són els que s’han avançat. Suposem que han seguit amunt fins el llac, però que no hi havíem de passar. Mentre esperem que baixin, el “Nen” i el “Màster” ens fan un número de circ damunt la neu. L’ovació per l’espectacle ha estat eixordador.

Quan veiem que el parell del llac no baixen, ja comencem a amoïnar-nos. Jo que m’enfilo un xic amunt i amb tota la meva força  xiulo per veure si em senten. Els altres criden o també xiulen. Finalment l'”Àlvaro” que la vigília no es cansà gaire, s’ofereix per anar a cercar-los a peu. Quan encara no ha caminat cinc minuts, apareix uns 50 m. per damunt nostre la “Pantera Rosa” i uns minuts més tard el “Tete”. Baixen plegats els darrers revolts de la pista fins on som i els esbandim una sonora xiulada-esbroncada-conyera que, malauradament, no acaba pas bé. En fi…

Comencem la davallada cap a la vall de Gistaín o Chistau. N’estem frisosos. Anem alternant trams de camí nets i llenques de neu en les que costa de dominar la bici. Però gaudim de debò fins arribar en un punt on hem perdut les traces i marques del GR. Baixo un bon troç fins a tocar del torrent per veure què hi trobo però vaig errat. Els companys, de dalt estant, em diuen que el camí continua per sobre i hem de carregar la bici una bona estona per tornar al corriol. Cent metres de desnivell de regal.

Tornem a davallar i ara en molt bonic i variat descens enmig de tolls d’aigua ferruginosa, fang, pedra solta, pedra llisa, neu, herba. Collonut. Fem un petit recés per agrupar-nos i seguim avall tot passant per la cabana de Lisier i seguint la pista que deixarem un xic més avall per continuar per corriol pedregós. Anirem creuant la pista algunes vegades i acabarem a les Bordas de Lisier circulant damunt unes grans lloses pissarrenques que farà les delícies de tots plegats, fins i tot alguns les llepen.

En una cruïlla, on debatim per on continuar, el “Nen” ens fa una demostració de com saltar amb la bici. Ni un sol imitador.

Hi ha gana i set, per tant, baixem a Gistaín per veure què ens dónen enlloc d’enfilar per les bordes de Biziele que, per la Collada de Pardinas, també ens  portaria a la Collada Cruz de Guardia.  Al primer bar que trobem al poble a 1422m. d’alçada, poble enfilat, encabit i encarat a migdia en una recolzada que fa la vall en tombar cap a ponent i uns dos-cents metres per damunt de San Juan de Plan, ens hi entaforem. Hi arribem, ésclar, ben suats. No hi ha ningú més, tret dels que ens han de servir. Només aquests hauran d’ensumar la pudor de quisca.

Havent dinat, repostem les motxilles amb aigua, passem per l’excusat i ens preparem per continuar. Sabem que ho hem de fer en pujada i això pesa a l’hora d’arrencar.

Per una pista molt ben traçada que surt pel llevant del poble i que primer ressegueix la vall del Zinqueta cap al nord per anar a l’ermita de San Fabián del segle VIII, comencem la darrera escalada de la jornada. En una recolzada, on coincideix amb el trencall de l’ermita, aquesta gira a ponent i ens endinsa en una molt bonica fondalada de formes suaus, encatifada d’un verd alpí i atapeïda de bordes. Estem enfilant el Barranco de la Poma. Aquest és un d’aquells indrets  humanitzats, treballats, on encara ressonen  pregonament les veus i fresa de dones, homes i animals traginant enmig dels camps. Aquells que durant segles han creat el paisatge sense ser-ne conscients.

Al capdavant de la grimpada s’hi ha col·locat en “Ventús” amb el “Mamalló”. Els seguim uns xic enrere la “Pantera Rosa” i servidor, en “Pistons”. Ens sorprèn l’embranzida que ha agafat en “tubeless”. La “Pantera” estira i m’avança. En el revolt d’el Chelau, el “Mamalló” s’atura a recuperar. A la Piedra Blanca a uns 1900 m., que és un coll, ens aturem a esperar la colla, car no sabem amb certesa si hem de continuar amunt o no. Felicito en “Ventús” per la bona escalada que ha fet. La “Pantera Rosa”, com és habitual en aquesta mena pista, també ha fet el seu paperàs.  Mica en mica va arribant el grup molt estirat. Hi ha hagut panes a mitja pujada i això ha fet alentir la progressió. Cal abrigar-se amb els paravents doncs el ventet suau que bufa en refreda la suor. Davant nostre, cap al sud, el Cotiella. La llum de l’hora baixa i el teló de fons que ens envolta fan d’aquest racó de mon un recer de pau inigualable per uns, i una explosió de benestar, d’apassionament, d’entusiasme pels altres. Aquests instants són els que no s’obliden.

Encara ens resten uns dos-cents metres de desnivell fins la nostra darrera fita en ascensió, la Collada Cruz de Guardia.

Quan ens hi agrupem tots plegats, deixem la pista i comencem la davallada seguint el GR que baixa paral·lel al Barranco del Montillo. Un dels descensos més llargs i plaents que recordem al Pirineu. Els primers metres tothom campa a la seva pel mig del prat tacat de rocs fins que coincidim amb el senderó. Ara comencen els trams més tècnics i cal anar amb compte. Hi ha molta pedra de certa grandària.

Quan el camí és més amable, del darrera ens vénen veus que ens alerten de pana: en “Prosciutto” ha trencat la “patilla” del canvi. S’hi posa com a mecànic, el “Mamalló”. La resta aprofitem l’aturada per fer un petit moç, sebes silvestres crues que primer refresquen i després fan foc a la gola, el lloc on som n’és atapeït. D’altres d’estiren a terra per reposar. L’aturada dura uns vint minuts. Reprenem la marxa sense fer ara, un descens gaire continuat. Entremig hi ha petits repetjons que a voltes cal fer-los a peu. Ara, quan agafem la directa, la baixada és increïble. Quina manera de gaudir! En un d’aquests darrers trams on la velocitat impera, m’espero ben bé un quart en un revolt. Quan per fi baixa la colla, primer el “Nen”: pols i pedres que salten. Seguidament el “Mamalló” i el “Màster”: ni pedres, ni pols, ni res que s’hi assembli, el “Mamalló” va per terra. La roda massa tova, diu. Au va, passa avall…

I les postres de la jornada, ja tocant a Bielsa: el darrer descens tot de pedra i de la grossa. Acollonant. Bicicleta de muntanya en estat pur. Per molt anys!

En la segona jornada hem fet 53 km. i 2800 m. de desnivell positiu acumulat i amb 6 hores i mitja damunt la bici.

A l’hotel ens atipen de valent i havent sopat, per celebrar el dia,  els més marxosos anem a fer una copa a Aïnsa.

Tercer i darrer dia (Camí del Canal de Bielsa a Salinas)

Aquesta jornada només serà de mig dia. Dinarem al Mesón Salinas, final de la ruta i cap a casa.

A l’hotel Turmo de Labuerda, abans de marxar, ja carreguem les bosses i amb els cotxes anem fins l’entrada de la vall de Pineta, a la presa. Ens fem, ens fan, la foto de grup abans de començar la pedalejada. El dia és molt clar i assoleiat i tothom està eufòric.

Aquesta ruta és amb molt poc desnivell de pujada, 300 m. Transcorre pràcticament tota al voltant dels 1150 m.  resseguint un vell camí obert en roca per construïr un canal d’aigua i hom baixa els darrers dos quilòmetres fins al Mesón Salinas a uns 800 m. d’altura. Ja us podeu imaginar com.

Però el que fa realment atractiva la ruta és el seu recorregut: el sentir-se constantment al caire de la timba. Heu estat mai al congost de Montrebei? Doncs això. Vegeu-ne les fotos, us diran mes que les meves paraules.

Més contents que un gínjol, acabem fent-nos una refrescant banyada al riu Cinca abans d’anar a dinar. La María i la “Pantera Rosa” que tenen deures familiars, han de marxar sense dinar.

Hem recorregut 17 km. amb un desnivell positiu, com he dit abans, de 300 m.

Com es va dir al dinar de Salinas, l’any 2010, que serà la 14a. escapada d’estiu, tocaría el País Valencià. A veure si entre tots aconseguim informació d’alguna de les zones de muntanya del país: Serra d’Aitana, Serra Calderona, el Penyagolosa… Per conèixer-la i gaudir-ne.

Fins aviat,
En Pistons

Els corriolers:
La Flor, l’Avi, en Formiga, en Ludo, el Mamalló, en Prosciutto, el Nen, el Maestro, en Hulk, el Màster, l’Home Senzill, el Tete, en Ventús, en Ken, el Senyor, la Pantera Rosa i en Pistons amb el suport mèdic i logístic de la María.

Les fotos d’el Nen, de la Pantera Rosa, de la Flor, del Màster i d’en Pistons: clica aquí.