BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Tot i no haver assolit el gran objectiu del dia, el Comabona i haver patit dos incidents: un amb conseqüències físiques als canells d’en Valentí i l’altre de mecànic a la bici de l’Albert, no podem fer una altra cosa, un dia o dos després, que restar immersos mentalment en l’ambient de tant galdosa diada de bici, de natura, de cultura (recordeu els floralescos poemes de l’Anscari que darrerament va perfeccionant), de història…

Un mes enrere ja s’havia planificat de fer aquesta sortida fora-comarca i gairebé tothom la tenia anotada a l’agenda. Amb tot, dijous al Casal vam quedar vuit per diumenge. En Gio lesionat, en Pep fent els deures, l’Andreu dubtós entre gruixuda o flaca, alguns enfeinats, d’altres no tant, uns que tenen son, d’altres que tenen por. En fi…  hi vam ser els que havíem de ser-hi.

A les sis a plaça amb els cotxes d’en Marcel i de l’Adrià carregats fins dalt de ferralla, emprenem la marxa vers el Berguedà. Concretament fins a la fondalada de Gresolet on les calcàries aigües del seu rierol ens serviran per refrescar-nos i rentar-nos al final de l’excursió.

Abans d’arribar-hi però, ja hem tingut un petit ensurt: després de passar el peatge de l’autopista a Sant Vicenç de Castellet, l’Anscari se n’adona que la meva bici, al cotxe de l’Adrià, va fent el cavallet. Collons! Els avisem que s’aturin al voral i mirem què passa. Un dels suports de la baca s’ha trencat i la bici ha restat penjada amb un de sol. Sort de les cintes i pops, sinó, adéu sortida i adéu bici.

Al punt d’inici de l’escapada ens preparem els estris i arrenquem cap a dos quarts de nou vers el Santuari de la Mare de Deu de Gresolet. Ho fem per la pista on anem veient els campaments d’estiu de la jovenalla. Pel que es veu, encara dormen i tots els estris de cuinar resten escampats esperant que els soferts rentaplats s’hi aboquin amb delit. La vetllada sembla que va ser llarga i al matí, plats, pots i olles fan més de bon rentar.

Ben a prop del santuari, potser més a prop encara del refugi, hi ha l’inici del sender que hem de prendre, que per començar, ho fa en direcció sud, tot travessant el petit rierol.

Amb els primers metres podem pronosticar un corriol de llibre que així esdevindrà fins a Saldes: passem pel Forat del LLop, sota del Mirador de Gresolet, després pels Borgassos, on l’Albert trepitja en fals i és acariciat per un simpàtic boix que li fa un bon massatge cutani. Després de delectar-nos amb un molt bonic tram de grans roures, enmig de velles tàpies de pedra seca, arribem meravellats a l’ermita de Santa Maria i a les runes del Castell de Saldes.

Baixem de la millor manera possible els alts graons del castell i anem resseguint el PR que voreja el poble per dalt fins arribar a can Minoves on un dels masovers ens indica el camí de Gòsol.

Arribem a la pista asfaltada que mena al refugi Estasen i al Mirador de Gresolet que seguim durant un quilòmetre fins trobar el trencall de la pista que, travessant les velles mines de carbó, ens enfilarà per pedregós i costerut camí fins el Coll de Jou. Prèviament n’agafàrem una altra que hi segueix paral·lela però que en trobar-nos l’estadant, ens indicà que no anàvem bé. Tot i que no fa la temperatura que hauria de fer al mes de juliol, en aquest tram on hi ha mig sortit el sol, l’enfilada l’hem hagut de suar.

Al coll de Jou fem aturada per agrupar-nos i ja divisem al costat de la bassa-abeurador que tenim al peus, el camí que s’endinsa al bosc. Abans d’entrar-hi de ple, hem de fer un tram a peu per evitar i encerclar un petit barranc-esvoranc.

Com el primer corriol de Gresolet, aquest però amb tendència a baixar i amb el ferm com una catifa, no deixa indiferent a ningú. I arribem així al Roc de Dos Quarts de Vuit, on, fent drecera al darrer revolt de la pista amb l’Anscari al capdavant, a en Valentí se li trava la roda del davant amb un pedrot, que el fa anar a terra de cara amb la mala fortuna que en voler aturar el cop instintivament amb els canells, se’ls malmet seriosament.

Quan s’ha recuperat de la caiguda, continuem fins a Gòsol per la carretera i esmorzem en un dels bars de la plaça.  Allí en Valentí decideix de tornar perquè no veu factible de continuar per terrenys difícils. Fins i tot dubta si podrà tornar al cotxe per la carretera.

L’estona de l’esmorzar ha estat divertit. Ens hem rigut del mort i de qui el vetlla i fem menció especial al poeta Anscari. Això m’ha fet pensar que per millorar la seva tècnica, li convindria llegir les “Obres púbiques” d’en Pedrolo. Li deixaré.

Acabat l’àpat, alguns omplen bidons i bosses a la font i mirant el mapa, cerquem el millor itinerari per arribar al Coll de Font Terrers. Hem cregut que pel PR anirem bé. I així ha estat, malgrat que no ens pensàvem pas que faríem quasi tot el camí damunt la bici. Ara, l’esforç que ha calgut ha estat considerable: camí pedregós com no n’hi ha, amb veritables revolts tècnics, hi hem paït de seguida la botifarra.

A la regalada font de Terrers he omplert el camel per si de cas, tot i que el tenia als tres quarts i hem seguit baixant pel llit del riu de Terrers fins les runes del Cortal del Masover, a Cerneres, on passem a ran d’un refrescant abeurador pel bestiar.

En aquest punt comença l’ascens fins el Collell que només de pensar-hi ja ens mareja. Tenim el record de baixar-hi en una de les Voltes a la Cerdanya de quatre o cinc anys enrere i no ho fèiem pas a poc a poc. Tot pujant ens creuem amb una colla de vuit o deu ciclistes.

En els trams més durs i pedregosos em poso al davant i tot seguit sento algun crit de la colla. En no sentir-ne cap més, vaig fent amunt. Quan ja he superat el tram més costerut a l’alçada de la cabana del Bover, alenteixo el pas fins que l’Anscari se m’apropa i li pregunto si ha passat res. No ho sap del cert, però li sembla que algú ha tingut pana.

Al Collell ens tombem a l’herba al costat de les vaques mentre esperem que els companys arribin. Triguen. Més tard, al fons del torrent veiem els cascs de dos d’ells que amb prou feina podem identificar: en Marcel i l’Adrià. A continuació veiem pujar a peu, fent drecera enmig del prat, l’Albert. Ha trinxat la patilla del canvi i el canvi mateix. Finalment arriben en Martí i en Manel que s’havien aturat amb l’Albert per intentar d’adobar-li la màquina.

Un altre corriolaire que ha de plegar a mig camí. El deixem al coll preparant-se la bici per baixar amb les mínimes condicions fins el cotxe. Pobret!

Per la pista anem cap el Coll de les Bassotes des d’on surt el PR que amb una dotzena de revolts s’enfila cap el Pas dels Gosolans. La pujada és fatigosa, pedregosa i en alguns trams massa. El pendent de categoria. Anem pujant a un ritme molt suau per no cremar-nos. Hi ha gana. Fa calor. Jo, en passar el primer vailet que trobem, aprofito per engolir un gel de platan: no crec que la màquina arriï amb un cafè amb llet pres a quarts de sis i per esmorzar, un coca-cola, una botifarra amb dues llesques de pa i un cafè. Li manca quelcom més.

Ara una pedalada, ara una altra, després de passar un darrer vailet, arribem al Prat LLong: petit i llargarut altiplà, com el seu nom indica, als peus de la Serra Pedregosa. L’herba del prat i el seu pendent ens dificulten la progressió fent-la realment  feixuga. El sender deixa el prat i es va enfilant en terreny rocallós, i quan més costerut, més pedregós, fins fer-lo gairebé inassequible amb la bici. Els que hem arribat més amunt pedalejant, hem de fer els darrers trenta o quaranta metres de desnivell amb la bici a coll.

En arribar a dalt de la serra, la imponent i profunda Coma dels Cortils se’ns obre als peus. A la nostra esquerra ens queda el Pic de la Costa Cabirolera. Al davant mateix el Pas de la Roca Plana per on hi podem albirar terres cerdanes i més a llevant, la Punta Aguda. A la nostra dreta l’evident Pas dels Gosolans i el Comabona que va quedant ben cobert de la boira que puja de migdia.

Decidim, ja que ens hem aturat, de dinar en aquest punt que està prou arrecerat del vent.

Passa una parella d’excursionistes que venen del Pas o del Comabona i s’ofereixen per baixar-nos les bicicletes i ens diuen que han vist una altra colla de ciclistes. Deurien ser els que hem vist baixant cap a Josa. Després en passen uns altres de vascos amb qui fem un canvi d’impressions referent a bicicletes que en resulta una picada de cresta entre en Martí i l’Anscari: capbuidada.

Quan acabem, debatem si continuar fins fer cim o tornar avall. Guanya el criteri més assenyat: avall. Per fer cim i no veure res, no calen inútils esforços. Ho fem valer com a excusa per tornar-hi.

Muntem les nostres estimades màquines pràcticament dalt de tot i havent-nos embolcallat amb tota la roba disponible. Fa fresca. O potser fred.

El primer tram no és gens fàcil: la rocalla desfeta no permet frenar i controlar el descens amb garanties. Avancem els excursionistes que ens cedeixen el pas en l’estret viarany. Arribem enfredorits al final del prat. Baixem plegats pel camí-pista desfent el camí de pujada i quan podem el deixem per atallar pel mig dels estètics prats, tacats per alguns singulars pins negres.

I així arribem, entre vaques, al Prat Toixonès. Per la pista seguim fins el Coll del Torn, evitem les marrades de la Font de la Jaça i davallem en ràpid descens fins el Coll de la Bauma. Un sofert ciclista carregat amb alforges puja en direcció contrària.

Allí, com que ja era prou tard i teníem dos companys esperant-nos, canviem els plans. Enlloc de prendre el senderó fins el Coll de la Bena i baixar per LLúria i cal Ferrer, baixem pel corriol del Torrent del coll de la Bauma. Quin meravellós, sensacional i luxuriós camí de cabres enmig d’una voluptuosa fageda!

Ens trobem tot seguit a les envistes del santuari i refugi de Gresolet, punt on tanquem el cercle a la muntanya màgica dels catalans.

Quan arribem als cotxes, en Valentí i l’Albert ja ens hi esperen i per sorpresa seva, més d’hora del que es pensaven.

Ens remullem i rentem al riu i ho anem a celebrar amb unes gerres sota els plataners del Passeig de la Indústria de Berga.

Per molts anys grimpaires sobre dues rodes!

Salut,
Joan

Els corriolaires: Adrià T., Albert G., Anscari N., Manel Q., Marcel T., Martí M., Valentí T. i Joan Ll.

Distància recorreguda: 46 km.
Desnivell + acumulat: 2315 m.
El mapa: Serra del Cadí Pedraforca de l’Alpina.

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.