BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Quan en tinguérem prou i la cua s’escurçà, ens hi afegírem per estirar les cames i treure’ns el tel dels ulls. En passar pel taulell on eren penjades les classificacions, el nom del nostre benaurat equip apareixia en el primer rengle d’HV (Homes veterans). Hem triomfat, que li dic a en Martí. Però del tot del tot, em pregunta. Si, si, del tot. De lluny no hi veia gaire perquè durant la cursa li  anà una branca a l’ull i amb l’escalfor del local li plorava i li coïa.  La Creu Roja n’hi féu una neteja.

L’eufòria es desbordà. Ens felicitàrem. Enviàrem un sms als amics que en aquells moments no s’ho devien passar gaire bé per comunicar-los la notícia. Sense ni temps de comentar la jugada, ens tocà el torn de recollir els nostres plats curulls de teca. En una mà el plat de mongetes, al seu damunt el llonguet de pa, en l’altra mà l’ampolla d’aigua que se’n anà de pet a una butxaca d’en Martí,  la meva era massa petita –de butxaca–, a la meva del darrera, com un quinqui, hi vaig entaforar els coberts de plàstic i a la mà dreta, reservada, m’hi esperava el plat de carn de porc. De camí a la taula, em vessà el suc del plat de les mongetes.

Ens entaulàrem, degustàrem el porc que tant bona pinta feia i quan encara no passaven cinc minuts que fèiem anar el bigoti, ens cridaren per anar al podi. Fotos, ampolla de tres quarts d’oli de les Garrigues per cap i un buff per tots dos. Uns veïns nostres de Mataró que no coneixia, havien quedat en segon lloc. En tornar a taula, els nostres companys comensals ens felicitaren  tot orgullosos d’estar a ran d’uns campions i ens preguntaren com ens ho amanim al Maresme per obtenir tants triomfs: gairebé ens totes les categories hi havia maresmencs al podi. També ens vingué a felicitar la mare d’en Ventús que se sorprengué en sentir : “… i primer classificat, Bicicorriols d’El Maresme”.Vam tenir –bé, jo en tenia més– feina per acabar-me els plats. Em vaig cruspir tota la barra de pa, soc panarra de mena, i aquesta de quart em passà com si res i, aleshores, no hi havia collons de tirar avall ni la carn ni les mongetes. Deixàrem les sobres  –en Martí els ossos– per a la parella que teníem al costat: el gos els esperava a fora.

A quarts de deu anàrem a fer el cafè al bar del mateix pavelló on havíem sopat. Al passadís que ens hi duia sentírem la cridòria pel tercer gol del Barça que féu l’Iniesta i quan entràrem, que era ple de corredors i autòctons, els vidres eren ben entelats, a fora hi feia un fred que pelava.

Després de marcar l’arribada a meta, haguérem de fer cua uns vint minuts dins el restaurat castell del poble perquè ens donessin els resultats parcials. Aquesta es feu tant llarga que arribava fins el carrer i no era gens agradable pels que per força es quedaven a fora.

Durant la cursa, tinguérem molta sort que fes bon dia i més encara que la boira que durant quatre dies seguits cobria la comarca, escampés. No m’imagino com hagués anat amb boira.

Finírem dotze minuts abans de l’horari límit que era a les set del vespre i sumàrem 112 punts. Només ens calgué dur el frontal durant la darrera mitja hora i ens haguérem d’abrigar quan baixàrem a la fondalada, talment entréssim en un congelador. En els darrers controls pròxims a l’arribada ens hi trobàrem força aglomeració i era bonic de veure, a mesura que ens apropàvem a l’Espluga tot trotant per l’asfalt, els llums dels altres corredors que apareixien pels diferents camins que abocaven a banda i banda de la carretera.

Ens prenguérem tota la cursa sense estridències, sempre amb el mateix ritme, sense pauses, clavant tots els controls a la primera tret d’una en que ens refiàrem d’uns madrilenys. Ni jugant podem anar plegats. I a sobre els paguem el beure.

Les Garrigues, paisatge totalment de secà, país d’oli. Quan el vius tant de prop, te’l fas teu. Els trams de bosc, de pi sobretot, situats als altiplans i als vessants, eren molt bruts d’arbres caiguts pels darrers temporals. Els camps erms i les estepes, les garrigues, també als vessants de les valls, eren molt espessos i d’un trànsit molt feixuc. Els camps de cereal, en el fons de les llargarudes valls, ara llaurats i molts ja despuntant els primers brins de la planta, estaven en òptimes condicions per travessar-los i els bancals d’oliveres i ametllers, en terrasses i fondals, també ens facilitaven el pas entre fita i fita.

Cursa molt diferent pel que fa al paisatge. L’aigua només la vam veure envasada en un avituallament o glaçada en la rosada. Observàrem cabanes de pedra dites de volta, altres més modernes per aixoplugar pagès i estris, també passàrem a ran de balmes i coves, de velles pedreres, de forns de calç on s’aprofitava per amagar-hi el control.

La sortida des de la plaça de l’església fou festiva i el dia hi acompanyava. Però engavanya el cercar fites amb tanta gent pels voltants. Fins que la gernació no s’escampa, a la segona, tercera o quarta fita, no sents la pau. La gent t’incomoda, et molesta, sobra.

Ens donaren els quinze minuts de temps per planificar la ruta damunt del mapa abans del tret de sortida. Alguns observaven la traça dels altres. Uns veïns nostres s’hi fixaren molt, potser massa, amb la nostra.

Abans d’anar cap a la plaça, en Martí i jo fèiem els darrers preparatius. Em vaig calçar l’alça de silicona per evitar que la tendinitis s’agreugés, deixàrem els plumons que fins aleshores ens havien abrigat de l’aire fi i glaçat i abans de tot plegat anàrem a fer una passejada per provar les sabatilles que estrenava i a buidar enmig d’un canyissar tot veient com ensinistraven un falcó.

Ens mereixíem un bon esmorzar previ a la cursa, abans d’equipar-nos, i així anàrem a fer un entrepà calent al bar del pavelló on per sort nostra vam entrar en l’hora justa ja que uns minuts després el servei no donava l’abast de cobrir totes les comandes. Tots els participants tinguérem el mateix pensament. Quin mal tràngol. Per ells, és clar.

Quan arribàrem a l’Espluga, a l’aparcament habilitat per a la cursa, davant mateix
del nostre lloc, hi havia ajupit, preparant el material, el nostre amic en Sebas, que correria la prova de 24 H. amb en Mayoles. Després de saludar-los, anàrem a recollir els nostres dorsals i tornant al cotxe ens trobàrem els nostres amics Carles, Andreu i Ferran que també preparaven el seu material amb un xic de recança i els planyíem, mig mofant-nos, pel que els esperava. Pobrets! Això si, ens férem una foto tots cinc.

Felicitem els organitzadors de la cursa perquè tot ha anat rodat i no ha mancat de res. Només una queixa: que a la web de l’organització el català queda relegat en tercera posició.

L’equip Bicicorriols, això que consti, campió en la categoria d’homes veterans de la tercera edició del The Wild Boar Roagining 2011 6H de l’Espluga Calba-Fulleda del Campionat de Catalunya de Rogaines:  Martí Montserrat i Joan Lladó, iuuuuuhuuuuuuu!!!!!!