BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

TERRA DE REMENCES, JA ESTÀ 10.05.2010

Per Andreu Calvó

Quan fa unes setmanes, pedalant per la Garrotxa, en Pau em va proposar anar fer Remences, no ho vaig dubtar ni un moment (soc molt impulsiu, encara que a vegades me’n penedeixo). El repte de fer la meva primera Gran Marxa Cicloturista va poder mes que el sentit comú. El primer problema les inscripcions, que ja estaven tancades, però com que en aquesta vida els contactes son importants, en un tres i no res ja estàvem inscrits.

Diumenge estic a casa d’en Pau a les 6,30 carreguem les bicis a marxem cap a Sant Esteve, sortint dels túnels de Bracons, al·lucino¡¡¡, hi ha cua, aparquem en un polígon ple de gent com nosaltres i desprès dels últims retocs agafem les bicis i pedalem fins a Sant Esteve d’en Bas. No tinc paraules per definir les sensacions, he fet moltes curses, però veure 3000 ciclistes junts es una passada. Sona el tercer petard de sortida, passen uns moments fins que la marabunta es comença a moure.
Anem agafant posicions, deixem enrere les Preses i Olot a tota bufa, pujant per la Vall de Bianya encara puc anar saludant alguns coneguts. Girem a la dreta i comencem el primer coll; Capsacosta (km. 30) el dia comença a posar-se negre, segur que ens mullarem. Rapida baixada en peloton cap a Sant Pau de Seguries, i les previsions no fallen, comença a ploure a bots i barrals, dubto de si tapar-me o no,  al final segueixo amb el cangur a la butxaca. Estava preocupat doncs la pluja ens acompanya fins a Ripoll, pensava en les baixades, ja sabeu que aquestes maquines no porten frens de disc. Però com per art de màgia, quan començava l’ascens a Coll de Canes, els núvols comencen a escampar; quina putada¡¡¡
La pujada a Canes ja la coneixia de la meva primera sortida amb la “Flaca” i sabia que era un collet tranquil, encara que en cursa les coses es veuen i senten d’un altre manera. Arribem al Coll de Canes (km. 69) pixadeta i avall que fa baixada fins a Olot; que despresa que baixen alguns tot i l’asfalt mullat¡¡¡ seran inconscients o llicenciats?
Desprès d’Olot agafem la carretera direcció Riudaura i trenquem cap a la Pinya, m’entretinc una mica obrin un Power gel i en un moment en Pau desapareix de la meva vista, que cabronnn¡¡¡¡. En tres hores he fet 95 quilometres. Comença la tortura de Bracons, 6 quilometres amb rampes de fins el 18%, vaig pujant com puc, el darrer quilometres es mortal.
Corono (com es diu en l’argot ciclista) Bracons (km. 104) dignament i tornem-hi cap avall fins a Manlleu, avituallament i comença el darrer tram, objectiu; Coll de Condreu. Vaig pujant a un ritme força correcte, però el cos ja comença a notar l’esforç i la poca experiència…..
Arribant a Cantonigros apareix en Joan Solà i en Croqui amb la moto, em fan un avituallament collonut, canvien aigua per Coca Cola, quatre comentaris i ànims, i tornem-hi. El darrer obstacle, es la recta abans de la Devesa, desprès plat gran i directe a Condreu, arribo content ja que vaig per sota de les meves previsions, que bo que soc. Em llenço fanàtic cap a Sant Esteve. A la darrera recta encara tinc força de posar tot el que tinc i arribo esprintant a meta. Això s’acaba en 6h 31’ i 175 quilometres al sac. L’any que be segur que torno.

Andreu


  1. Quina casualitat!

    Aquest cap de setmana 7 beteteros vam fer una sortida clàssica que anomenen Mataró-L’Esquirol.

    La segona etapa d’aquesta sortida, la del diumenge, en el tram de carretera entre Rupit i L’Esquirol vam flipar perquè sense saber-ne res vam trobar-nos de cara una infinitat de bicicletes de carretera, i entre aquestes bicicletes alguns van l’Andreu tot i que jo no vaig tenir el plaer de veure’t.

    Realment era impressionant creuar-te amb ciclistes i més ciclistes sense parar.

    Vaig pensar que aquesta setmana entrant a “bicicorriols” treuríem l’entrellat del perquè de tantes bicicletes i tal i com em pensava he tingut la sort de trobar-me aquesta “crònica” que m’ha resolt tots els meus dubtes.

    Records a tots els bicicorriolaires!

    Jo

  2. Aquest que te tanta obsessió per les cuixes. Si vol tinc uns amics que el poden deixar content, com si hagués fet 100 kilometres sense sillin. Sàpigues que entre les 6000 cuixes n’hi havíem forçes amb bacallà que no estaven malament, per qui l’agrada el peix. A mi m’agrada i força mes que la carn

Respon a Jo Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.