BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Sortim a les sis del matí, a mig camí a l’alçada de Bielsa fem el primer contacte, males notícies, fa mal temps a Lourdes ens diu en Carles, en Martí i jo arrufem el nas però ara ja no hi ha marxa enrere. Al cap d´unes tres hores i ja plovent tota l’estona ens retrobem a la bonica localitat francesa  de Gavarnie, en arribar-hi, veiem que tot està tapat, ens desanimem un xic ja que la matxucada de cotxe ja l’hem fet i venir fins aquí suposa un esforç considerable.

La intenció del divendres era fer camí cap al refugi de Serradets i pernoctar-hi per tal de l’endemà clavar queixalada al Tallón i al Casc de Marboré. Decidim doncs dormir en un petit refugi del CAF i l’endemà fer la feina de dos dies; per anar fent boca a la tarda fem una passejada fins a prop del circ de Gavarnie i bavegem amb les cascades gelades on tants alpinistes hi deixen les seva petja.

Cinc de la matinada i sona diana, anem per feina, un ràpid esmorzar, carreguem motxilles i acabem de pujar un tram de la carretera de l’estació d’esquí de Gavarnie fins que un allau ens barra el pas, fem un tram de cinc cents metres a peu i ens calcem els esquís, tot i ser d’hora hi ha força grupets de gent, la majoria francesos, es clar de degenerats de l’altre banda del país n’ hi ha ben pocs, ens acompanya una llum tènue de matinada i poc a poc anem travessant l’estació en direcció el coll de Tentes, es curiós, pràcticament la gran quantitat de neu que ha caigut recentment esborra el que hauria de ser la carretera que s’ enfila fins el coll de Bujaruelo, en arribar al primer coll la majoria de gent ha anat quedant enrere llevat de tres gals que semblen sorgits d’ un petit poblet del nord oest del país. En Martí pren la iniciativa i comença a traçar un flanqueig relativament perillós que ens conduirà fins al coll de Bujaruelo, sabem de sobres que a la tornada no podrem seguir aquest itinerari serà massa exposat hi ha molta neu i s’ haurà transformat molt a l’hora que tornarem a passar per a aquí.

Anem arribant al coll en Dani amb la seva càmera ultralight,en Xarli, en Santi i el Maestro, de mica en mica ens adonem que estem en un lloc privilegiat estem a tocar de la cara nord del Tallón, set-cents metres de paret gairebé vertical curulla de neu i de dimensions colossals que donen un aspecte totalment hivernal, de tan en tan una purga de neu pols que alça un petit núvol al final d´una canaleta, estem en el lloc oportú en el moment idoni gaudim d’un estat d’embriaguesa de molt alta graduació. Aviat retornem a la feina, remuntem fins al pla que es dibuixa als peus de la cara nord i anem avançant fent una llarga diagonal que ens portarà a trobar un pas ample i inclinat que ens anirà acostant en forta pendent al refugi de Serradets.

El petit gal va obrint una profunda i potent traça que a priori sembla incoherent i que finalment esdevé precisa i estalvia alguna que altre volta maria, o no és la primera vegada que passa per aquí o bé en sap un munt, finalment flanquegem el coll de Serradets que dóna nom al refugi, si mirem al nord l’espectacle es tridimensional la glacera d’ Ossue i el gran Vingemale envoltat de tots els seu germans petits si mirem al nostre davant es despleguen els plecs atrevits i sinuosos que dibuixen el Casc i la Torre de Marboré talment fa pensar en les corbes generoses de la Bruni. Avancem  uns metres més i mig soterrat sota un gruix considerable de neu nova el refugi probablement més ben situat dels Pirineus,  Serradets “oh trejolie la France”. Fem un petit descans i aprofitem per fer un mos i adobar algunes pells que han quedat malmeses, tot rossegant els entrepans que ja fa dos dies que estan fets ens deixem portar per la immensitat del que pels amants de la muntanya seria la vuitena meravella, la bretxa de Roland, amb el tou de neu blanca acabada de caure, la barra rocallosa escapçada com si d’un tall precís de xerrac es tractés i enmarcada sobre un intens blau pur ens dóna una sensació d’estar en el paradís terrenal.

De mica en mica van arribant els grupets que havíem deixat enrere, el petit gal que de ben segur deu tenir les ales del casc amagades enfila de nou obrint un traça directe i força inclinada amb un ritme trepidant fins a la bretxa, de ben segur  que a l’hora d’esmorzar ha fet un glopet de la pòssima màgica, al darrera sortim nosaltres aprofitant el camí marcat, travessem la barrera rocallosa on se’ns desplega un nou paisatge s’ intueix el solc profund de la vall d’Ordesa i el circ de Cotatuero, també s’ entreveu la coneguda grotte de Casterets; des de aquí els amics del refugi ens han recomanat no resseguir la barra rocosa ja que es fàcil que es desprenguin restes de blocs de gel, decidim doncs fer un petit flanqueig de baixada i remuntar unes amples pales que ens portaran en fàcil però costeruda  ascensió fins al cim, en Martí però decideix seguir les traces dels francesos que discorren per l’aresta somital sense haver de perdre alçada; al cap de 20-25 min. ens trobem al cim, fa un xic de vent però el dia és esplèndid i la sensació ens embriaga.

Tenim una perspectiva de 360º de Pirineu nevat, tothom aprofita per fer un munt de fotos, dies com aquests no es repeteixen gaire sovint, ben aviat però tothom reclama descens i ens deixem caure avall gaudint d’una neu força acceptable que posa de punta els alacrans de les cames del més pintat, ens enfilem de nou fins l’obertura de la bretxa i fem un “pique nique” en terra de ningú per reforçar l’estómac i gaudir de la tranquil·litat de l’ indret veiem des de ací un sarsagué de petjades que desapareixen dins el refugi, quina penitència deu ser això de caminar per damunt la neu pensant que nosaltres tan sols ens deixarem lliscar per la pendent i traçarem girs continus a dreta i esquerra assaborint la dolça baixada. La banda nord la neu està en unes condicions immillorables i tan sols se senten els crits del corbs i els esglais d’uns fanàtics malalts fruint d’un dels millors descens de la temporada, mica en mica però anem perdent alçada i la part més baixa de la vall la neu va patint la transformació pròpia de la temperatura del mig dia, arribem al canvi de pells i la neu ja es molt pesada i costa de maniobrar, ara tan sols ens queda una remuntada d’uns tres-cents metres que farà veure la padrina a més d’algun.

Vatua l’ olla, altre vegada els gals obrint traça, hi ha qui pregunta on aniran la setmana vinent?, anem pujant feixugament pel vessant sud, deixem un petita cabana de caçadors i arribem fins a enllaçar amb el primer flanqueig d’ aquest matí on ens adonem que la traça ha quedat tallada per alguns allaus de fusió que no han resistit les calors del mig dia, finalment  de nou al coll de Tentes on ens ajuntem amb les francesos que hem anat seguint gairebé tot el dia, i tot donant-los les gràcies per la traça oberta en Martí i jo ens acomiadem dels maresmencs i comencem a davallar fins al cotxe, nosaltres hem de tornar avui i ells tenen pensat fer nit per aquests verals.

De tornada aprofitem a parar  a sopar i per arrodonir el dia, gaudim de la pallissa antològica del Madrid-Barça “ho haveu vist, la mare que els va parir”.