BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Quan vaig arribar a Santa Coloma encara espurnejava i la veritat, feia molta mandra arrencar amb pluja i tot sol. Així que em vaig estar ben bé un quart al cotxe rumiant-m’ho, consultant el ràdar i escoltant la ràdio. La tempesta s’anava allunyant. Tanmateix, poc podia esperar d’un cel encapotat com aquell, per tant, vaig amagar el seny, fora cabòries, belluguí el cul i a córrer. Mullar-se amb les esquitxades de les rodes tampoc fa mal a ningú.

Baixo del cotxe, em calço les sabates de bici i quan són les vuit, prenc la carretera d’Aiguaviva. Fa fresca. M’he posat els maneguets i una armilla no m’hagués sobrat.

Passo a ran del Volcà de Crosa i tot seguit arribo al trencall de l’Estanyol. Ni una ànima pels carrers. Molta tranquilitat en passar pel Mas Llunès. Cel molt tapat. L’acollidor i diàfan bar-restaurant de la urbanització convida a aturar-s’hi. Faig el cor fort. Les boirines s’encasten al terra del viarany.

Arribo a la carretera d’Anglès a Girona i abans de travessar el pont del Ter a Bonmatí, cau un fort ruixat que m’obliga a arrecerar-me al cobert de l’antiga estació. Em miro el ràdar. Bah! Ja s’allunya.

Segueixo en direcció a Constantins per enfilar a les Serres i entrar a la vall del Llèmena. Sort que quan m’he aturat m’he posat el paravents perquè just començava a pujar, n’ha caigut una de bona.

Quan passo per Sant Martí, veig ple de cotxes fora el bar del poble i la cambrera servint els cafès als començals de taula. M’hi quedaria de bon grat. Tiro amunt. Passo la cruïlla de Granollers de Rocacorba. Bons i entranyables records de les colònies, d’una de les primeres escapades amb la gruixuda i amb les dones. Més tard també amb en Pep. Travesso Sant Esteve i encara amb els meus pensaments em trobo a la cruïlla de Sant Aniol.

Giro cap a Les Planes d’Hostoles. Vaig enfilant en una solitud completa fins que arribo a les Encies. A ran mateix de la carretera hi ha la font del mateix nom on hi carrego el bidó per primer cop i en faig un bon glop. Com podeu observar per la toponímia, som en zona tramunbikera i del Senglar.

Començo el descens cap a les Planes. La cinglera del Far és totalment coberta de boira i a la plana hi ha una faixa, també de boira, molt blanca i espessa que em fa témer el pitjor.

Quan arribo al poble és ben clar, vull dir sense boira. Millor. A tots els establiments culinaris hi entra i en surt gent i jo també m’hi entaularia de bon gust, però no sé què fer. Primer de tot, consulto el ràdar. Bona perspectiva, les tempestes s’allunyen però la boira s’estanca i pujant a Condreu, pel que veig de baix estant, puc patir.

Decideixo seguir fins a Sant Feliu de Pallerols, esmorzar i ja en parlarem. Entro a l’estació del carrilet i demano una truita que se’m fon entre les dents. Quina gana. D’aquí una setmana haig de tornar al mateix lloc pel Rogaine de les Tres Valls. Escolto els comentaris excursionistes que fan els de la taula del costat que són de la terra: ahir van estar a les Roques Encantades, sobre Condreu. Lloc bonic de veritat. La meva terra de somnis. El Pla d’Armandans. El bedollar.

Són quarts i mig d’onze. Molt tard per ser a dinar a casa si vull completar la ruta. Truco a la dona per avisar-la que potser no arribaré a l’hora i que més tard la tornaré a trucar per confirmar-ho. Procura de ser-hi, em diu. Si torno per baix m’en penediré. Si vaig per dalt l’hauré de trucar i arribaré per berenar.

Cap amunt. Passo el túnel de Bas, Sant Esteve, contemplo els camps de moresc i els espadats de Falgars on a les seves faldes hi resten immòbils alguns bancals de boira.

M’aturo al Coll d’Uria a fer una micció. Continuo amunt. La boira, a estones, s’espesseeix però sense arribar a fer-se perillosa. L’ambient creat per aquesta, amb la humitat, amb el silenci i amb la solitud enmig de la fageda, dona una gran sensació de recer, de recolliment. Són els moments per asseure’s en un escó a la vora del foc i sentir i veure com plou.

Arribo al coll i segueixo. Em passen un parell de cotxes i no veig ningú més fins que arribo a la Devesa. Baixo ràpid cap a Rupit i agafo fred. El pels de les cames m’han quedat blancs de la boira.

Al poble la gentada contrasta amb la quietut dels camins que he fet fins ara. Ni m’hi aturo. Tants colors, tants crits, tanta eufòria m’ofenen. Als afores faig una foto del poble que encara sembla adormit. El què li espera.

Sant Joan de Fàbregas. M’aturaria per fer alguna foto de l’entorn però no em puc entretenir. M’hauria d’allunyar del camí i no em convé. Alguns 4×4 venen de visitar el santuari. Davallo vers la Riba de Sau. Els penyasegats de Tavertet em vigilen. Estic completament sol. Constato que la pluja i el mal temps espanten de debò als meus semblants.

Fins i tot la Riba és tancat. A la presa hi veig un parell de cotxes i m’aturo a veure si per casualitat -pura il·lusió meva- han asfaltat la pista a ran de presa i guanyo temps fins al Pasteral. Potser quan passi la crisi…

Em toca pujar fins a Vilanova. Allí prenc la pista que del poble mateix baixa fins el Pont de Malafogassa. Bonic viarany però fa algunes sifonades que en aquelles alçades emprenyen una mica. El pendent del darrer tram és considerable i me l’imagino per pujar.

Quan arribo a baix veig canalla del càmping jugant al riu i al torrent. M’acosto fins el pont per observar-lo i caçar-lo amb la càmera. Bon i bonic racó de món. La casa, ara utilitzada també pel càmping es conserva força bé i és situada estratègicament a la cruïlla dels camins que van a Sau, Castanyedell i Bancells.

En tornar a reprendre el camí la canalla ja no hi és. Tothom és dinant. Són tres quarts de dues, jo també tinc molta gana i encara em resta grimpar el Collsesplanes i Sant Hilari.

Abans d’arribar a Bojons, passo a ran d’un molt bonic mas: Crivillers. Em distreu del que m’espera. Caram! Ja sóc a la cruïlla sota mateix de la pedrera. Comença la tralla. Recordo el primer cop que hi vaig pujar: no era pas dur però si molt llarg. Fins a Collsesplanes són vuit quilòmetres amb 460 m. de desnivell i encara nou quilòmetres més fins a Sant Hilari. Aquell cop vaig punxar dues vegades i el Mamalló em va haver de recollir per dur-me a can Barrot.

Tot baixant cap a la capital de les Guilleries -per fi-, tornen a caure quatre gotes que em fan agafar fred. Em creuo amb dos ciclistes d’alforges que pugen. Faig parada en un bar-restaurant de la carretera. M’hi prenc un nestí i unes patates fregides, tot i que també em menjaria un bou amb banyes. La mestressa em pregunta si plou. Li dic que no fa res. Quatre gotes.

Em poso el paravents. Només em resta baixar fins a Santa Coloma: vint-i-sis quilòmetres i gairebé set-cents metres de desnivell. Podia haver estat un molt bon descens. Just després d’iniciar la davallada per la vella carretera, comença l’aiguat per les postres i quedo com un pollet en qüestió de segons. Mai se m’havia fet tant llarga una baixada. Quin fred! Quan vaig arribar a casa encara tenia els dits enrampats.

Malgrat l’aigua, tomb molt recomanable per la tranquil·litat de tot el seu recorregut.

Fins aviat,
Pistons

Distància recorreguda: 157 km.
Desnivell + acum: 2580 m.

Les fotos: cliqueu aquí.