BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

SANT MATEU I TEIÀ 13.05.2012

Per Joan Lladó

Pocs diumenges ens trobem a plaça amb una idea preconcebuda de l’itinerari a realitzar.  Dissabte, l’Andreu proposà d’anar cap a ponent, cap a Sant Mateu, per fer alguns corriols del mapa del darrer rogaine corregut, el de Serra de Marina. El primer objectiu, Sant Mateu, era ben clar, el que veiem ben fosc era per on enfilar a Can Boquet des de Cabrils. Com que aquells verals no els tenim gens raspallats, vam prendre el camí dels cavalls i a veure què trobaríem.

Res de nou, férem com sempre la greu pujada fins els plans de can Boquet a tocar de la Roca d’en Toni i els arrodonits blocs granítics on els escaladors s’hi arrapen i progressen amb els seus elegants passos. D’allí baixàrem fins al mas de Can Boquet i entre vinyes i cereals ens plantàrem a la Creu del mateix nom. De casualitat ens trobàrem en Molleví corrent amb dos companys. Veterà incansable i gran corredor de fons que encara planta cara en les grans curses del país.

Des de la cruïlla mateix de la Creu, prenguérem el camí de la Mina d’en Maioles i pel llis i franc viarany d’aquesta fondalada, enfilàrem altra vegada a la pista de la Cornisa. Passàrem la font de Sant Mateu i després pel tram pedregós i tècnic fins l’ermita.

En acabar de fer l’agrupament i els diferents debats, prosseguírem vers can Riera per davallar en frenètic descens fins a can Gurgui. Allí debatírem sobre on anar i com arrodonir el recorregut matinal. Les propostes de l’Andreu semblaren assenyades.

Del coll de can Gurgui –on abans d’arribar-hi ens hi trobàrem l’Oms amb un company: fidels participants en les Voltes a la Cerdanya– prenguérem el GR fins el Coll de Clau i d’aquell punt baixàrem un tram de pista en direcció a Vallromanes per enllaçar tot seguit un dels corriols vistos en la rogaine. Aquest viarany volta el Turó d’en Colomer pel nord i desemboca una altra vegada a la pista de la Cornisa. En férem un petit tros de pujada per tornar a abandonar-la i seguir per un molt bonic i ràpid corriol de baixada on hi gaudírem de valent.

Trampejant les capçaleres i enmig de les brolles de la riera de Teià, arribàrem a una vinya que seguint el seu camí ens abocà al torrent d’Aroles i aquest al bell mig de Teià.

Una trobada de clàssics, cotxes i motos i una petita fira ocupava els vorals de la riera. Al primer bar que trobàrem al mateix vial hi férem parada i vam desmuntar la terrassa per parar la taula i encabir la colla: n’érem tretze. El cambrer tot simpàtic ens atengué de forma molt curiosa i poc habitual.

Havent esmorzat començaren les desercions –diguem-ne obligacions–. S’havia de grimpar el Sant Crist. Res, és broma, el Magret havia de marxar que la darrera vegada que va estar per la zona, va arribar a misses dites.

Mentre ens aproximàvem als peus de l’escalada tot pujant per la riera, ens distraguérem amb els autos clàssics que n’hi havia una bona mostra i, el més impactant, un Talbot com un torpede tot pintat de blau elèctric.

Micció abans de la clatellada del Sant Crist i la colla es trencà en dos grups havent passat l’omnipresent estàtua: els que passàrem pel refugi i els altres. Després ens agrupàrem per fer el nou corriol que obriren l’Oms i companyia que ens els tornàrem a trobar allí mateix. La darrera part la férem per la costeruda pista que ens féu grinyolar tota la carcanada.

Entre discussions per decidir per on tornar, l’Andreu i l’Àngel baixarien directe cap a Premià. La resta ho faríem per dalt, pujant primer a Sant Mateu i desfent camí fins a can Boquet per continuar per la Roca de la Granota i el tram freeky fins la pista de Cabrils. Remuntàrem mig quilòmetre d’aquesta fins trobar l’entrada del camí del descens que, pel Sot de can Maioles i amb la profunda rasa pel mig, arribaríem a Vilassar de Dalt pel Torrent d’en Daniel. Convé dir que és un descens ràpid i força tècnic on no val a badar: us ho pot ben dir l’amic Marcel.

Pujàrem fins el cementiri de Vilassar per fer el darrer descens enmig de clares i raquítiques pinedes i anar a cercar el camí del Mig a la Capella del Sant Crist tot passejant per la urbanització del mateix nom.

Finírem l’escapada matinal amb un esprint en un dels trams del Camí del Mig que encara resten sense asfaltar.

Que tingueu bona setmana,

Joan

Els corriolaires: en Ken, en Raffanculo, el Nét de la Trini, l’Uri, el Tete, el Màster, en Prosciutto, el Senyor, l’Home no tant senzill, el Mamalló, en Tresunces, el Magre i en Pistons.

Les fotos originals d’en Gio: cliqueu aquí.
Les fotos filtrades d’en Gio: cliqueu aquí.

Publicat dins de Bici de muntanya i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.