BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Divendres, a darrera hora, convidava als companys a sortir amb la flaca per fer l’alt de Sant Grau d’Ardenya, a Tossa, i tornar per Llagostera, Caldes, Sils, Hostalric… Com era d’esperar, em vaig quedar ben sol, la qual cosa no em sap greu. No hauria estat tranquil sabent que hi havia la més remota possibilitat que algun company s’hi volgués afegir. Dit això, i no havent quedat amb ningú, vaig sortir tres quarts més tard del que tenia previst. Els llençols i una roda punxada em van fer arrencar a un quart de nou. Tornant a casa abans de les dues seria suficient.

Escalfo cames tot gaudint de la mica de frescor que encara m’ofereix l’ambient matiner. Tinc, tenim, una manera d’escalfar molt diferent a la resta de mortals. Ells escalfen, nosaltres cremem.

Els pobles van passant com un rerefons: Llavaneres, Caldetes, Arenys, Canet. Intento distreure’m i descobrir novetats sobre el decorat prou conegut. Passo un ciclista, després un altre. El darrer intenta seguir-me però a la rampa de Sant Pol ja no li sento l’alè. El meu desig està en passar Tossa i gaudir de la pau d’aquella agradable carretera. Aquestes prèvies m’agradaria estalviar-me-les. Són massa monòtones i àdhuc, aclaparen. El trànsit des de Blanes és infernal.

En superar la costa de Sant Pol, veig un ciclista guarnit amb un coulot i un maillot d’unes cases conegudes. Sembla que esperi algú per arrencar. El saludo com faig amb gairebé tots els ciclistes que se’m creuen.

Tot seguit i havent baixat la recta un cop passat Sant Pol, sento un ciclista al meu rebuf. Serà el que he deixat pujant la rampa? Em giro. No. Aquell duia barba. És el xicot que he saludat que era aturat.

No em diu res. Vaig fent al meu ritme. Passem Calella. Passem Pineda. Després Santa Susanna. Ell enganxat. Em farà el relleu? Passarà?

Deixo la N-II per entrar a Malgrat. El tinc al darrere. De moment, ni piu. Travesso. No, perdó. Travessem Malgrat, perquè ara duc pin, i després d’algunes rotondes, tornem a la carretera de Lloret.

Vaig fent la meva. A les rampes tibo aguantant el plat. No es despenja. Travessem Lloret. Ni un mot.

Penso que estic forçant més que si hagués anat sol, però, ja m’està bé, què caram!

En les costes abans de Tossa és on m’esplaio de valent. Va aguantant. No em molesta pas que vagi a rebuf. Collons! És que no em diu res!

Quan acabem el darrer repetjó i comencem a baixar cap a Tossa: sorpresa! També parla! –Ostres, com m’has portat!, diu. –Als revolts amb plat m’has collat de valent.

Tot baixant establim diàleg i en treure’s les ulleres descobreixo que el conec: és company de fatigues d’en Santi, en Lagartija, client de la botiga, que a voltes hi apareixen plegats. Si n’és de petit el món.

Arribem a Tossa. Li pregunto si continua o se’n torna. Té un compromís amb la dona i hauria de tornar. Li dic que jo continuo per pujar a Sant Grau i tornar per Llagostera. De moment farà un tram més de carretera i s’ho rumiarà.

Quan som fora de Tossa, me’n recordo que hauria d’haver carregat aigua. He sortit de casa amb un cul de bidó. Ara ho tindré difícil perquè fins a dalt no trobaré res. Què hi farem.

Encara no m’ha reconegut perquè potser ho impedeix que duc les ulleres posades. Me les trec i li pregunto: –No saps qui soc si has estat a la botiga? –Ostres! i tant! Amb la disfressa no t’hi havia vist mai.

Al trencall de Sant Grau li dic que haig de fer aturada tècnica per fer un mos. Només duc un got de llet al ventre. Ell em diu que ha esmorzat bé. La fem petar intentant arreglar el món i establint complicitats. És un gran apassionat del ciclisme i del seu entrellat professional.

Quan m’he acabat la barreta li pregunto si puja amb mi. –Ara ja em tibes… Li aclareixo per on tornarem i enfilem plegats.

Després d’un llarg descens entre la flaire de suro cremat, a Llagostera carrego aigua i anem fent fins a Caldes de Malavella, després l’eixordador i transitat tram fins la carretera de Les Mallorquines i encarem la carretera de Massanes fins a Hostalric on en Víctor em convida a fer un cocacola i un crusant.

Com sovint passa, el vent ens ve de cara i arribar a Sant Celoni és un suplici. Anem fent relleus. Les cames es van endurint i en Víctor dubta si arribarà a casa.

Iniciem la darrera escalada fins el Collsacreu. Parlem tot el que podem per distreure’ns i plegats coronem el coll agraint-nos mútuament la gran volta i la companyia. Ens acomiadem a Arenys i torno per baix. Al pla, el bessó dret em maleeix. He begut poca aigua i no cal.

Arribo a casa amb el temps just per dutxar-me. A Argentona ens esperen per dinar.

Fins aviat,
Pistons

Distància: 152 km.
Desnivell: 1350 m.