BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

PUIG NEULÓS, TORRE DE MADELOC I COLL DE BANYULS. FLACA 20.08.2010

Per Joan Lladó

L’objectiu d’aquesta darrera sortida amb la magre era coronar la Torre de Madeloc a Cotlliure tot partint de l’Alt Empordà. Perquè sortís un tomb rodó, vull dir, acabat amb cua de peix, ben trenat, calia afegir-hi algun altre ingredient, el Puig Neulós, i vaig trobar, cercant rutes, que a tocar de la Torre hi teníem el Coll de Banyuls. Pel seu bonic pas tornaríem a la comarca d’origen tot evitant la tant transitada, en aquesta època, carretera de la costa.

Amb aquesta ruta proposada, cap a quarts de nou del matí, quatre corriolaires comencem des d’Espolla a gaudir de la serra de l’Albera amb les nostres “flaques”. Som l’Avi, el Maestro, el Nét de la Trini i un servidor, en Pistons.

L’espessa boira que hem trobat en el camí de Perelada fins a Espolla s’ha esvaït. En queden restes en les clotades que en aquelles hores hom ja agraeix. Fa molta xafogor. Tot anant cap a Capmany, ens trobem una patrulla de soldats fent fúting. És ben clar que som a prop de Sant Climent de Sascebes. En aquest poble, com tampoc a Espolla, trobem cap establiment obert per esmorzar i ens aturem a Capmany on al bar-botiga podem fer un petit esmorzar dolç.

Reprenem la marxa i de seguida arribem a la N-II. Quan encara no hem entrat a La Jonquera, punxo la roda del darrere. Ens apartem del trànsit per canviar-la i mentre ho fem, el Maestro veu que tinc la coberta molt deteriorada: una calba fenomenal on qualsevol pedreta hi fa estralls. Suposo que se’m va pelar quan vaig fer el tram de pista de la Batera, deu dies abans. Ni m’en vaig adonar.

Continuem pel mig de La Jonquera, passem després per la vila fronterera d’El Pertús on hi veiem un gran “giro” comercial sobretot de francesos comprant begudes alcohòliques. Havent passat el poble veiem el trencall d’una petita carretera que puja cap a llevant. Suposem que és la nostra car no hi ha cap indicador. Sota una ombra ens aturem a consultar el mapa per no errar-la.

De seguida que comencem a pujar trobem unes boniques i ombrívoles fonts a ran de carretera i malgrat el tipus de ferm, molt granellut, l’ascenció es fa agradable.

Passem la cruïlla de Sant Joan de l’Albera que després, quan tornem, hi haurem de passar. Seguim cap el Coll de l’Ouillat on pocs metres abans d’arribar-hi torno a punxar. Per evitar que em torni a passar, tallem una de les càmeres punxades i en posem un troç a l’interior de la calba per fer-hi gruix.

Al coll ens trobem quatre boniques joves que amb les seves exclamacions franceses donen alegria a l’idílica fageda tacada de vaques, d’esveltes avetoses, d’alterosos pins i també de colles preparant el seu pique-nique ben a prop de la font.

Després d’omplenar els bidons i fer un glop d’aigua fresca, fem el darrer tram fins el cim. El ferm es deteriora a mesura que guanyem metres i això és un perill per a la meva roda.

Al cim del Puig Neulós, a 1256 m., ens hi fem unes fotos. Hi trobem boires i calitxa que no ens deixen veure el majestuós paisatge que tenim a cada vessant. Sobta de veure el perímetre de les instal·lacions de les antenes cercat abundosament amb filferro espinós. Tot aquest devessall de seguretat i tecnologia trenquen l’harmonia de l’entorn i malgrat això, la gran torre de comunicacions envoltada de boires crea una aurèola enigmàtica.

Reprenem la marxa desfent camí i al primer gran revolt on fineixen els prats careners, torno a punxar la roda. No sé pas si acabarem bé la volta… Al Maestro se li ocorre d’aprofitar la càmera tallada per obrir-la del tot i reforçar tota la coberta per l’interior. Així ho fem.

Al Coll de l’Ouillat tornem a repostar aigua i el Maestro atén unes trucades de feina. Maleïda, santa feina.

Anem baixant i jo ho faig amb molta cura. Només ens resten dues càmeres per tots quatre. Passem per Sant Joan de l’Albera on l’estat de l’asfalt de la carretera és encara pitjor. Ho compensa la majestuositat dels suros que ens flanquegen a banda i banda del vial.

Quan arribem a la N-II, el sol cau com una llosa i el trànsit és força intens. La meva roda ha aguantat les envestides mercès a la pensada d’el Maestro que torna a atendre la trucada d’un client.

Entrem al Rosselló tot baixant cap El Boló i anem resseguint l’autovia pel vial de serveis quan tot d’una la roda de l’Anscari fa un pet. Coooolloooons! La canviem i ara només ens resta una càmera i pegats per reparar-les.

Pels pobles on passem, Sant Genís de les Fonts, Sant Andreu, Argelers, no hi veiem cap botiga de bicicletes i en els centres comercials prop dels pobles no hi tenen material per bicicletes. Esperem estar de sort. Decidim de dinar a Cotlliure i ja en parlarem.

Ens plantem en una pizzeria per no perdre el temps cercant un lloc assequible però ens arrissen amb la beguda: tres euros per llauna.

Havent dinat, si no ho recordo malament, cap a quarts de quatre, fem un petit tomb pel passeig i la platja i comencem l’escalada a la Torre de Madeloc. Després de passar l’autovia fem un pipí. La calor és sufocant.

El primer sector és força agradable perquè les llaçades transcorren enmig d’un alzinar amb força ombra i el pendent no és gaire pronunciat tot i que de seguida veiem Cotlliure ben avall.

Després de l’alzinar travessem un bon tram de vinyes i alguns erms on el sol hi toca a pleret i el pendent s’hi aixeca. Així arribem al Coll de Tallaferro des d’on farem un petit descens fins la taula d’orientació sota mateix de la Torre. A la cruïlla d’on parteix la pista que puja a Madeloc, esperem que arribi l’Anscari. La xafogor i l’esforç fet fins aquí fan marejar. Ens recuperem intentant cercar la poca ombra que hi ha a l’indret.

L’Anscari ens diu que si hem de tornar per aquí, que no puja i ens espera. Diu que ha acabat la butifarra. El convencem perquè pugi. Clar home, clar.

El primer tram fins a col·locar-nos damunt la cresta és passablement exigent, ara, a partir de les primeres llaçades i fins dalt, l’esforç a fer és màxim. La intenció de posar el peu a terra hi és constantment però sempre arrenca aquell esclat d’ànims que un mateix s’auto-imposa i fa que una rampa rere l’altra ens vagi acostant la Torre de Madeloc amb parsimònia. Vegeu el perfil dels de Bicivicigarrotxa.

Aquest tram, ho he comentat als companys, m’ha recordat molt l’escalada de Sant Joan de Montserrat, sobretot la forma del seu traçat.

A dalt ens ajaiem a l’ombra dels peus de la torre. Tots quatre hi arribem extenuats, més per la calor i el sol que per l’esforç en si. Vaig fent fotos de l’entorn i del proper coll que ens espera, el de Banyuls. Jo encara tinc la pizza travessada a la panxa i amb un parell de pets ben construïts les coses es posen al seu lloc.

Quan baixem ens fem les fotos en les fortes rampes de la cresta. Fer-les pujant ens haguera trencat el ritme. Les llaçades fan patxoca i ara ens toca un bon descens entre vinyes  fins a Banyuls.

Just arribant al poble vinyater, ens trobem amb un supermercat. Hi comprem unes begudes fresques i pastes dolces per encarar amb energia el darrer escull. A la Torre ens ho havíem cruspit gairebé tot. Cerquem una font on emplenar els bidons. L’aigua que en surt no és gaire fresca però de seguida en trobem una altra just passat el Mas Atxer, que a més de ser fresca, és ferruginosa, i evidentment, canviem de seguida.

La pista va resseguint, a ran del riu, el fons de la vall fins el Mas Curost. A partir d’aquí, quan manquen aproximadament uns dos quilòmetres pel coll, la pista s’inclina de cop i volta al 15 i 18% i així fins dalt. El ferm d’aquest tram és enquitranat de fa poc dies i per tant, és en perfectes condicions.

Ens felicitem a l’arribada. Ha estat una gran i interessant escalada. Veiem el casc blanc del sofert Anscari en les darreres llaçades de la pista que va progressant al seu ritme. No té cap raó de queixar-se.

Ens fem la foto al Coll de Banyuls amb la Torre de Madeloc al fons. Estem contents. Veiem passar força cotxes de turistes, el gruix és de francesos i alemanys, d’una vessant a l’altra de la serra. Nosaltres comencem tot seguit la davallada cap el nostre destí final.

Passant pel Mas Pils recordem la refrescada que ens vam fer al rierol de Berger quan pujàvem desfets amb les bicis gruixudes des de Sant Quirze de Colera ara fa vuit anys.

La pista té tendència a baixar però ens hi trobem algún repetjó que en aquelles alçades ja hi són de més.

Arribem a Espolla tot riallers i amb ganes de celebrar-ho amb una bona gerra de cervesa. Ho fem al local de la Societat la Fraternal, cau de caçadors i de la vida cultural del poble.

Fins aviat,
Joan LLadó

Els corriolaires: en Jordi Cid, en Carles LLorens, l’Anscari Nogueras i en Joan LLadó.
Distància recorreguda: 135 km.
Desnivell + acum.:  2448 m.
Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.

 


  1. Collons nois quina volta. Quins paratges. Quina enveja altra volta. Ara bé, no us queixeu el dia que comencin a asfaltar pistes per les nostres comarques!!
    Els que cada dia sotreguegem per aquests boscos us agraïm tot i que els urbanites us queixeu.
    Com m’agrada tocar els collons.

  2. De vosaltres quatre no més conec en Jordi, però amb alguns detalls que m’ha donat de la “colla” i algunes rutes que he llegit i fotos que he visionat, sols amb cal felicitar-vos per la vostra trempera. Que per molts anys.  Narcís.

Respon a Formiga Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.