BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Si d’alguna cosa em puc queixar, és de tenir un paradís a l’entorn de casa i que no el sabem gaudir ni aprofitar prou. És per això que la proposta d’anar al Montseny em semblà el més adient per començar, per dir-ho d’alguna manera, les meves vacances. Vaig plegar divendres però dissabte hi vaig tornar. A hores d’ara no es

pot rebutjar res referent al treball: hi hem de posar els cinc sentits i tota la bona voluntat per sortir de l’atzucac. I res millor per celebrar-ho que campar-la per la més propera, de casa estant, Reserva de la Biosfera. M’hauria agradat també de ser a Cadaqués per fer l’arrossada de germanor amb la colla, però ara mateix s’ha triar el més econòmic. Vinga, som-hi.

A la plaça Fiveller carreguem la gran furgoneta de l’Uri on hi entaforem totes les bicis i els seus set propietaris. Aquests sis galifardeus amb qui surto a fer l’índio per la muntanya i que molt presumiblement no pararan de dir una bestiesa darrera l’altra, són algunes de les persones, estranys éssers, que ja fa algun temps, alguns, dotzenes d’anys, són companys habituals en la meva vida. I des de fa alguns mesos, degut a les noves tecnologies, encara hi són més presents.

Arribem cap a les vuit del matí al poble de Montseny, al càmping de les Piscines concretament, punt de partida de l’excursió. Després dels preparatius comencem a moure cames vers el nord, cap a Pocafarina, per enllaçar amb el GR-5 que un cop passat el Pont de LLavina ens presentarà unes belles i tècniques llaçades que sense estalviar cap esforç ens dreçaran a l’ermita de Sant Martí de Montseny.

Continuarem per la carretera de Collformic durant uns dos quilòmetres i escaig fins el trencall de les Illes i prendrem la pista que suaument i entre les imponents i fosques cingleres de Bovilà ens menarà més enllà del càmping. Passat aquest punt, i ja en pista de sorra, amb més grau d’inclinació, per sort a l’ombra i fent-la petar amb l’Uri, arribarem plens de satisfacció a la Font Bona. Ens complau principalment per la bellesa de l’indret: els monumentals faigs –que a voltes parlen amb en Valentí– agombolen la font que, amb la seva regalada ofrena, sadolla goles, caps, clatells, garrafes, bidons i tota mena d’atuells dels visitants i passavolants. Tanmateix, ni que sigui per uns instants, podem escapar-nos de la realitat: no ens creiem que som al paradís: no ens podem desfer del de baix: tuguris, polígons, trànsit, neguit… El que dèiem: som de bona jeia i sabem gaudir del bo i millor que ens ofereix aquesta vall de llàgrimes. Seguim.

Traiem el cap a Sant Marçal, des de fa alguns anys reconvertit en un acollidor hotelet i cau ben aprofitat per les ocasions més íntimes pel nostre amic en Prosciutto.

Continuem per la carretera en direcció a Viladrau fins el Coll de Bordoriol i trenquem a l’esquerra per una pista que remunta al Coll Pregon vers el sud-oest. Just començar, podrem abastir-nos d’aigua a la Font dels Pastors si no ho hem fet a la Font Bona. El viarany comença per la part solana i s’endinsa a l’obaga al Coll de Sabènia. Aquest tram em fa recular la memòria a una de les darreres edicions dels 100Qm. de les Guilleries: si aleshores vaig pujar molt “motivat”, tal com diu el jovent de casa, perquè el recorregut pujant al Matagalls era engrescador, setmanes abans hi vaig agafar una “pàjara” de mall de farga.

Uns centenars de metres abans d’arribar al Coll Pregon, em trobo un ramat d’ovelles seguit pel pastor amb una furgoneta i els gossos amunt i avall. Vaig seguint al seu ritme doncs ara estic sol, l’Oriol i el Màster s’han esperat a la cruïlla anterior perquè els companys no es perdessin. Arribo a les envistes del coll i hi faig temps parlant amb el pastor: degut a la sequera, ha de fer pujar el bestiar molt amunt per trobar pastures fresques. Diria que ha de ploure.

Quan clisso els companys i per no refredar-me, començo a enfilar per la drecera que ben costeruda però ciclable mena a l’emblemàtica i cantada collada. Ara l’un ara l’altre, sento sota els faigs els esbufecs de la processó. Ep! N’hi ha dos que no arriben. El Màster baixa a cercar-los però ja no els enganxa, temorós que haguessin passat de llarg la cruïlla. I així fou. Sort en tenim dels mòbils.

Quan som tots a l’ombra i ajaguts a l’herba, decidim esmorzar tot veient passar els excursionistes. En aquests recers de pau les més joves esdevenen totes belleses idíl·liques, perfectes: dones d’aigua. La il·lusió no canvia ni passat un mil·lenni.

Abans de reprendre la marxa per coronar el tercer cim del massís, ens fem unes fotos al pedró dedicat al nostre il·lustre músic, en Pau Casals.

A les marrades prèvies al Collet de l’Home Mort ens hi hem d’esforçar de valent car hi tenim molta expectació i no la podem decebre. El cul se’ns eixampla dos pams i gairebé freguem les soques. Ai ves!

L’aparició del Matagalls sempre és gratificant i intentar arribar al cim tot pedalejant és un gran premi a la nostra constància. Aquestes són les gratificacions que ens dona la vida: la propina. Llegiu, si us interessa, la Teoria de la Propina d’en Pla en el vol. 24 pàg. 282 de les O.C.

Mentre els companys la fan petar a ran de l’altar del cim, jo aprofito per anar a cercar un GEO tresor. Però ja trigo massa, van tard. Tot i així, no els entretinc com el Mamelló al Tagamanent.

Baixem tot flipant cap a Collformic. Renoi quin descens! Anem aturant-nos per celebrar plegats aquestes estones de borratxera ciclista i evidentment esperem el sofert i pacient fotògraf, l’amic Ventús, que captarà aquests màgics moments. El camp obert, sense entrebancs ni obstacles visuals, encara fan més friqui la davallada. Aquí si que hi fem l’indiu. I com ens agrada…

Poc abans d’arribar al coll, baixem gairebé de puntetes perquè els guardes no ens toquin el crostó però no podem estalviar-nos el simpàtic avís d’una jove i bonica col·laboradora del parc advertint-nos que per aquell camí no hi podem circular. Ja no ho farem mai més, oi?

Alguns dels companys duen els bidons ben secs i els convé carregar aigua. Ho fem a la font del mateix coll i mentre som allí, discutim –tenim prou temps per fer-ho: la font raja a quatre minuts per bidó– si seguim l’itinerari previst o tirem directe avall. Si fa no fa, tothom va tard i hom tria anar avall. Ni temps tenim per fer la cervesa al coll.

Prenem la pista de la Castanya fins al Boscàs on fem aturada obligada per adobar la bici de l’Oriol i de pas fem un glop a la font del mateix mas. Un xic més endavant ens retrobarem amb el GR-5 que ens retornarà a Sant Martí de Montseny per desfer tot seguit el camí que havíem fet al matí però ara gaudint de l’esplèndid ferm pedregós i trialer.

La darrera pujada a Pocafarina abans d’arribar al punt d’inici ens sorprèn perquè gairebé ningú la recordava: fent-la a ritme es fa feixuga i si hi fa calor, què us haig de dir.

I vet aquí que arribem al pàrquing, ens fem una remullada al riu i la cervesa també l’hem de fer a la furgo perquè anem tard.

Visca la colla! Una abraçada,

Pistons

Els corriolaires: Màster, Uri, Tronxo, Tresunces, Ventús, Nét de la Trini i Pistons.

Les fotos d’en Ventús: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.