PORTS MÍTICS DEL PIRINEU FRANCÈS 27-30.06.2011
Per Carles Llorens i Anscari Nogueras
Pel porticó de l’habitació ja s’entreveu que avui no serà el millor dia per superar les rampes del Tourmalet. La boira amara amb la totalitat la vall se Sant Lari, plou un xic i les temperatures son realment baixes.
Després d’un esmorzar contundent i amb les explicacions del gerent de l’hotel que també li fot a la flaca deixem la ruta del port mític del Tourmalet per demà i enfilem carretera i manta. La ruta dissenyada per fer una marxa cicloturisme les properes setmanes circula per carreteretes i ports de muntanya poc coneguts i feréstecs a la zona.
Sortim de Sant Lary direcció Arreu per la banda dreta orogràfica del riu Neste d’Aure, per una carretera local amb sentit descendent amb total absència de transit, passen per els llogarrets de Guchan i Bazus-Aure. Un cop arribats a Arreu circulem per aquesta bonica localitat per canviar de vall i de direcció vers el petit poblet de Jézeau.
Aquest cop pedalem per la riba orogràfica del riu Neste du Louron, la carretera es comença a enfilar de mica en mica, per un paratge encisador plegat per bordes i camps de pastures.
Prenen la direcció del poblet de Ris , per arribar-hi tenim de superar un bonic port de muntanya amb rampes un xic dures, carai les cametes comencen a recordar-nos que ja fa un parell de dies que el nostra mitja de desplaçament es la queca.
Un cop arribats a Ris i després d’uns dubtes davallen ràpidament vers la bonica població de Bourderes Louron per continuar direcció Estarvielle.
En aquest punt comença l’ascens a Col de Peyresourde , port que moltes vegades a coronat el Tour de France direcció Bagnères de Luchon.
Els primer quilòmetre no te gairebé desnivell, però un cop superat les primeres cases de Lourdeville, el quadre ultra light de l’avi comença a protestar, segurament estem ja superant rampes del 8 per cent (dades empíriques contrastades).
Sembla mentira, però sembla que ja comencen a estar acostumats a pedalar amb aquest desnivells perquè encara podem mantindre converses sense que el cor surti de la caixa.
Un cop arribats a dalt fem la foto de rigor al panell que indica el coll. L’anscari encara no arribat i decidim anar a prendre quelcom calent a un xiringo a peu de carretera, fa fred i esta caient una fina pluja que ens amara tot el cos.
Ja una estona i l’Anscari no apareix, que li a passat a aquest tabalot, truquem per telèfon i resulta que el xicot no na tingut prou i a seguit per una carreterota cap a una estació d’esquí. No cal dir que un cop retrobat baixant tot els sant de cop ( per la vostra informació i també per l’Anscari cal dir que tots aquest port compten amb un panell que indica el quilòmetre i el tant per cent, si no ni ha cap es que no esteu amb direcció correcta je, je….).
Baixa com un llamp per la mateixa carretera fins la bonica població Loundenvielle a peu del Lac de Génos a on farem un petit mos ( amanida tèbia amb cap i pota, bistec amb guarnició, creps de xocolata, Café…).
Desprès d’aquest frugal àpat premen direcció a la vall tancada del riu Neste, fins a Pont du Prat llogarret encantador que a títol informatiu per el muntanyencs es on comença el sender d’aproximació dels pics de Gours Blancs, Perdiguero, Cabrioles…
Girem cua per tornar a fer una vintena de quilometres fins a la població de Bourderes de Louron o comença el port de muntanya que ens permetrà de tornar a la vall de Sant Lary.
Aquest port es un autèntic desconegut però l’amo de l’hotel na parlat molt be. La carretereta es molt maca, fosca amb molt arbres, virada i no cal dir que amb rampes que en algun lloc superen gairebé els dos dígits amb punt final a Lançon.
En aquest punt es esperem l’Anscari que està fent de reporter de la Nacional Geogràfic, i per primer cop amb tot els dies la carretera no s’enfila i baixa ( cony de país ). Passem per les petits nuclis de població de Gouaux i Graihen arribant amb un somriure de orella a orella al nostra hotelet.
Últim dia de l’aventura, l’avi està a l’habitació repassant l’altimetria , quilometratge , i fent un pla d’atac del Tourmalet , l’Ancari i jo estem arrasant amb tots els que en ofereix el bufet lliure de l’hotel.
Sortim amb cotxe fins a la reconada de la Payolle, per el Col d’Aspin coronat el primer dia.
Un cop abrigats comencem el descens fins a Ste Maria de Campan a on parem com marca la tradició a la font, per tal de fer la foto de rigor. En aquest el cartell ens informa que manquen 16,5 quilometres fins a coronar el port.
L’avi comença a tibar, els primers quilometres fins a Gripp es podem fer menjant galetes si no fos per el cabró de.. a partir d’aquest punt no hi ha retorn puja que pujaràs amb la gracia del cartellets informatius que s’encarreguen de donar-te “ ami’ns “ cada quilòmetre.
A la primera corba pronunciada passat Gripp paro a fer un foto amb rerefons del riu Adour amb en Jordi de figurant. No cal dir que es en aquest punt l’individu amb qüestió, aprofita per posar segurament un pinyó mes baix i desaparèixer com un llamp.
Els proper quilometres son bastant sostinguts 8 0 9 per cent, però abans d’arribar a la Mongie hi ha uns túnels de protecció d’allaus que marquen el punt d’inflexió en quan a patiment perquè segur que estem amb desnivells de dos dígits.
Parem a la Mongie a fer un coca cola. La Mongie es un lloc bastant horrorós per l’especulació urbanística que no coneix fronteres hi ha de tot i a dojo botigues, pisos i apartament ( la molina es un lloc encantador ).
Queden uns mal contats 5 quilometres en el que el paisatge torna a ser bonic, la carretera es fantàstica , les paelles que hauran viscut nombraves atacs dels professional d’aquest esport abans de coronar aquest port mític.
Un quilòmetre abans de coronar el port començà a marxar la boira i el solet ens comença a escalfar per primer cop, arribem tots junts al monument erigit en record al primer ciclista en coronar aquest port, fem les fotos envoltats d’un núvol de companys arribats de mig mon.
Un cop abrigats tornem a desfer la carretera fins a Ste Marie de Campan , en aquest punt en Jordi ens recorda que segueix una dieta, entrenament… molt estricta i comença a d’amarrar com un boig ( afirmà que tenia fred i volia córrer) direcció a la furgoneta, no cal dir que ningú es va tornar impassible i el va deixar marxar.
Distància recorreguda: 94 qms.
Desnivell + acumulat: 2200 m.
Temps: 5h. 15min.
En Carles un bon dia al casal em proposa fer una setmana de vacances amb les bicis, la primera ideia que surt és la d’anar a Menorca, a fer la ruta de cavalls en bici de muntanya, però el boom turístic que té l’illa aquests mesos fa que canviem de pensament, i molt que canviem perquè al final acabem amb les flaques cap al Pirineu Francés.
La setmana abans comencem a preparar planells, rutes i el punt de sortida per finalment agafar l’hotel que més ens convingui. A última hora s’afegeix en Jordi (l’avi) que em servirà molt bons consells durant els quatre dies, desde aquí aprofito per donar-li les gràcies.
Sortim a les vuit el dilluns 27, disposem de la furgoneta d’en Carles que puntualment ens passa a recollir, enfilem el camí direcció a Bielsa per passar pel túnel, parant a esmorzar a peu de carretera a l’alçada de Binefar. Allà aprofitem per mirar els planos del que farem la mateixa tarda, sí , sí la mateixa tarda , som uns ganes, poguent aprofitar per fer una mica de turisme i disfrutar de la piscina de l’hotel.
A les dues arribem a la població de St. Lary Solan, on tenim hotel per tres nits, a un quart de tres vestits i a dalt de la bicicleta per anar a la zona del Pic de Neuville, la temperatura és asfixiant, l’aire és molt calent, estem a 34 ºC.
Comencem a enfilar la carretera que surt del poble, desfem el camí que hem fet per arribar al poble, uns 8km d’una carretera ample , amb bon voral, i amb poc de trànsit, passem el poble de Tramezaigües, i tot seguit agafem el trencant que porta a la zona de llacs del Pic de Neuville.
Comencem molt forts, massa, pensant que tenim tres dies més per davant i que pujarem colls molt durs, l’avi ens treu les tonteries aviat, i disfrutem de la pujada a ara sí a un bon ritme. La carretera és estreta ,en l’inici hi han trams de 9% durant 1km, i tota l’estona està voltant el 7-8%, fins que entrem més a la vall que llavors suavitza una mica.
Passat el refugi, ens trobem una llaçades seguides que agafarem alçada de cop, a dalt ens aturem per fer unes fotos, la panoràmica és impressionant, la pujada és dura, però la visió que tens al davant et fa treure qualsevol malestar del cos. Passem el primer llac, és el de l’Oule, de lluny es veu el refugi que porta el mateix nom, decidim però seguir pujant per anar a l’altre refugi, el del llac d’Oredon, uns 5km més, l’inici és mantingut però va pujant de 6-7%, però els 2km finals que es veuen de lluny i passen per sota la gran presa són la cirereta del pastís, són corves de paella que en el punt de la curva les rampes són del 13%.
Un cop arribats a la presa , disfrutem del paisatge que tenim al davant, fotografia de rigor, i ens entaulem a la terrassa del refugi que sembla la Verdú un dissabte a la tarda.
Després d’un berenar de gofres amb xocolata , iniciem el llarg descens per arribar a l’hotel, en les llaçades de baixada m’aturo a fer unes fotos als meus companys, arribats a l’hotel, ens posem el banyador per refrescar-nos en la piscina, i com no podia ser d’una altre manera , xerrarrem barato una estona. Amb propietari de l’hotel, que és també cicloturista, ens mirem la ruta de l’endemà, i ens proposa el que creu que es millor per fer i més ens agradarà. Davant de l’hotel, la tercera pujada que farem, el pla d’Adet, hi trobarem 750m al 13% i 3km al 8%, el mur que es veu vorejant la carretera impresiona com va agafant alçada, i ens comenten que no es de bon gust per els profesionals quan hi passa el Tour.
*49 km/ 1.450 m de desnivell/ 3h:15 min*
El dimarts ens esperaven quatre ports, més de 3.000 metres de desnivell i la possibilitat de fer un cinquè si les cames encara no havien rebentat.
A les vuit ens trobem al menjador per fer una bon esmorzar, una mica de salat i algo dolç amb el café amb llet, els croissants inmillorables, oi Jordi ?
Sortim sobre les nou direcció a Arreu, per encarar un mític, el Col d’Aspin, en l’inici es bastant suau, amb molta ombra , el ritme que agafem els tres és bo, potser pel que ens espera pel davant, a la meitat del coll veiem el desnivell acumulat , el poble de Arreu es comença a veure petit, fins ara les rampes han sigut del 4-5% però a la que passem el poble d’Aspin passen al 8%.Tot seguit un parell de corves de paella i agafarem la última recta , amb els noms dels favorits del Tour pintats a terra per arribar a dalt del coll tots tres al mateix temps i ocupant tota l’amplada de la carretera. A dalt, hi trobem força ciclistes, fem les fotos amb la senyal del Port, per iniciar la baixada, abans però, esperem en Couldines que sembla que la lleteta del esmozar li ha sentat malament.
Iniciem el descens, la vegetació de l’altre banda canvia completament, també el nombre de ciclistes que pujen , val a dir , que és molt més suau i curta per aquesta vessant. Arribem a l’estació d’esquí de Campan-Payolle, ens treiem roba per iniciar el segon coll, i fem el pasarell comprant una aigua al costat mateix d’una font.
Segon coll, el Hourquette Ancizan, per la informació que teníem era carretera Joan Lladó, estreta , sense voral, sense tràfic i en un marc esplèndit. I la veritat, és que no ens va decebre, si no tot el contrari, va ser el coll amb diferència.
No pujava gaire, entràvem dins la vall per una carretera asfaltada el dia abans,perquè haches any hi pasava el Tour .
El negre de la carretera constrastava amb el verd de la gespa, aquesta semblava tallada a màquina, els ramats pasturaven creuant la carretera i l’aigua baixava per tot arreu. Arribem al coll fent un passeig i disfrutant del que tenim al davant, a dalt hi trobem un nombrós grup de ciclistes americans, que pujen per l’altre banda, que és per on pujaran al Tour, i la veritat és que és molt més heavy, per llargada i per desnivell.
Arribats al poble d’Ancizan tornem al punt inicial, St.Lary, per fer l’`os del dia, portem 70km a les cames i 1.600m de desnivell, és la una del migdia i el sol apreta de valent. Agafem el trencant que ens portarà a l’estació d’esquí del Pla d’Adet, el que veiem al davant fa mitja por, el mur de la carretera dibuixa una Z a la montanya, ens dóna per riure, però aviat s’ens pasaran les ganes….
Comença picant, els 3kms primers són al 8%, no minva ni una mica, però és que després ve un tram de 750m al 13%, arribem al poble de Solan, extasiats per la calor i el desnivell acumulat, parem a una bonica font on ens refresquem…ens faria mal , perquè surt força fresca i no pararíem de posar el cap a dins.
Després de Solan, les rampes es continuen, del 7 al 8% fins al creuament dels dos aparcaments que té l’estació, que allà suavitza fins al 5%, un cop assolit la tercera pujada del dia busquem lloc per menjar alguna cosa , són quarts de tres i el cos necesita benzina.
Un bon àpat servit per dues mosses que fan goig, ens servirà per reprendre la marxa, la baixada molt ràpida, agafo una màxima de 75km/h, i podrien ser més però el cap fa tocar el fre de tant en tant.
Desfet el camí, tornem al poble St.Lary per fer l’ultim coll, el pla d’Azet, en principi ha de ser un parpers de 13km, 850m de desnivell .En l’inici es suau i fins i tot ens animem a un ritme bo, arribem al poble D’Azet, el dia s’està tapant ràpidament i conforme anem agafant alçada ens acostem als núvols baixos.Passat el poble, tornent els pals, les cames estan carregades i vénen rectes del 7% que pel que veig són molt normals per aquí, el camp de visió disminueix a 8-10 metres per la intensa boira, i ja no ens deixarà fins a dalt.Ens abriguem per començar una baixada molt divertida, amb 10 curves de paella que ens parem per fotografiar, d’aquí fins a Genòs.
Pel temps que es preveu i per no ser més ganes, decidim baixar cap a Arreu i pujar un altre cop a St.Lary Solan , on ens espera una dutxa i una panaché molt merescuda.
Km total:119
Desnivell:3170 m
Hores:6.15h
Les fotos de l’Anscari: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Jordi: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Carles: cliqueu aquí.
Moltes gracies companys per la cronica i per tornar a recordar aquets dias
passats tots plegats.
P.D. Anscari no eran gofres eran crepes de xocolata (l’alçada??)