BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Adrià Triquell

(Tercer i últim lliurament del conte)

El planeta Corriol era, com la majoria de planetes, més aviat lleig i sobretot molt avorrit. No hi passava mai res, perquè de fet, no hi vivia ningú. Era un planeta inhòspit,  només hi havia sorra i un parell de bassals d’aigua. Ah si!, i un robot que algú es va deixar allà i que es dedicava a collir brossa. El robot es deia BUOL-I.

Com en el planeta no hi vivia ningú, doncs és clar, no hi havia brossa per recollir, el pobre BUOL-I es va tornar una mica boig, allà tot sol, i amb la seva pala de recollir brossa es dedicava tot el dia a fer caminets entre la sorra.  Però un dia la seva trista rutina es va trencar al trobar sota la sorra un aparell de forma rectangular amb un botó rodó de color vermell i una antena.

Com és fàcil d’imaginar, a en BUOL-I li va faltar temps per prémer el botó. Al cap d’unes hores va aparèixer la nau-furgoneta d’un tal Couldines, un autònom espaial que es dedicava a fer diverses instal•lacions, i que fa temps havia deixat aquest aparell-reclam amb l’esperança que tard o d’hora  la bombolla immobiliària arribés a aquest planteta.  La decepció que s’endugué al veure que només hi havia sorra fou tal, que es va tenir que prendre un parell de couldines.  Però per aquelles casualitats, aquell dia l’acompanyava en Trenca-Pins, que es va impressionar molt de veure tanta extensió sense cap arbre per tallar, cosa que el va fer rumiar.

En Trenca-Pins, que tenia poques idees, però les que tenia eren sempre bones, va demanar ajuda a dos experts informàtics, en Magret i en Ventús, per a què reprograméssin a en BUOL-I.  El robot es dedicaria ara a sembrar llavors de pi als costats d’aquells caminets fets durant els seus anys de bogeria. Mentrestant en Couldines, previ pressupost, muntaria un sistema de reg per degoteig fent servir els pocs bassals que hi havia al planeta, i ja posats, va tenir el detall de construir una petita piscina perquè Lo Pelat és pogués posar en remull una estona.

Així doncs, la rutina del BUOL-I va passar de fer caminets entre la sorra, a plantar llavors i verificar que el sistema de reg funcionés correctament. Per tal que el pobre robot no tornés a estar sol durant els anys necessaris per a què creixessin els pins, els quatre amics van pensar de deixar-hi a en Raffanculo, que amb la seva conversa de ben segur que l’ entretindria.  Així doncs, sense més incidències, els anys van anar passant i els pins anaven creixent.  Quan aquell planeta lleig va començar a fer patxoca, tots plegats hi varen tornar amb un parell d’amics més, el Màster i en Pistons, per tal de fer-hi una barbacoa.

Ja us ho podeu imaginar quin panorama més hilarant, aquella colla de desmanegats carregats de neveres portàtils, ombrel•les, cerveses i hamburgueses, fent via cap un planeta on hi havia un robot plantant llavors de pi, acompanyat d’una persona que l’hi parlava, i tanta molèstia per tot plegat acabar-hi fent una barbacoa.  Però en Pistons, persona inquieta ella, en l’últim moment va carregar a la nau-furgoneta una bicicleta vella que tenia, va pensar que després de la tripada estaria bé estirar una mica les cames per fer baixar la cosa.  En aquell moment encara no n’eren conscients, però estaven a punt d’ inventar una gran cosa.

Doncs amb aquella tonteria que un té després d’una barbacoa i sangria corresponent, en Pistons, sota l’atenta mirada d’el Màster, va començar a voltar el planeta amb aquella bici vella. Primer ho va fer pels llocs plans i amples on en BUOL-I encara no havia pogut plantar-hi res, però ben aviat es va adonar que era més divertit anar per aquells caminets més estrets que ara passaven fent ziga-zaga entre aquells pins encara joves però que ja feien ombra.  En Pistons, entusiasmat per l’experiència, ho va comentar al Master, que li va faltar temps per agafar la bici i fer unes quantes provatures pels llocs més impracticables que posaven més emoció a la cosa. Com el planeta es deia Corriol, van pensar que seria bona idea de posar a aquells caminets  el nom de “corriols”. Tot culpa de la sangria.

Així doncs, d’aquesta manera, després d’un dinar copiós i beguda abundant en un planeta al mig del no res, va néixer l’esperit BiCiCORRiOLS. Però hi havia alguna cosa… no sé… aquells corriols acabats d’estrenar estaven bé, però els hi faltava alguna cosa… sentit… coherència… aquests pensaments van ser escoltats, ja un altre cop tots a ciutat, per l’ Home No Tant Senzill, que, WhatsApp a la mà, va tenir la brillant idea de comunicar amb la colla d’Avis Enginyers, que, amb l’Avi com a comandant en cap, i amb l’ajuda d’en Trenca-Pins, tindrien la missió de donar el toc màgic que els hi faltava als recents estrenats corriols.

Després d’una dura feina i un cop enllestits els corriols, van pensar que seria bona idea que tota la colla organitzés  un viatge cap aquell planeta, aprofitant el dia festiu de la fira de Mataró, i així ho van fer davant la mirada estupefacta de les dones respectives.

En Logístic es va preocupar del transport de les bicicletes. El tema era problemàtic, perquè els pneumàtics tubeless no porten massa bé això de viatjar per l’espai, pels canvis de pressió i això, i no era qüestió de quedar ruixats de líquid blanc a dins la nau, encara que a segons qui, encara li agradaria.  El Nét de la Trini va suggerir de lligar-les a les ales de la nau, però després de rebre els improperis de la resta de la colla, va estar callat una estoneta.

El Màster i en Pistons es varen encarregar de dissenyar la ruta, però és clar, al ser un planteta ple de recorreguts nous, faltava cartografia adient. Cap problema, que per això la Flor treballava en una reconeguda editorial de mapes cartogràfics.  Així va ser com va néixer el mapa  1/40.000 del planeta en qüestió (amb alguna que altra font mal posada, això si).

El Nét de la Trini va ser l’ encarregat d’organitzar l’allotjament. És clar, al ser un planeta aleshores deshabitat, no existien pas hotels ni cap mena de comoditats. Ell, el que es diu treballar, no va treballar gaire, però amb l’estimable ajuda d’en Tres Unces i en Couldines, vàrem tenir uns mòduls prefabricats la mar de bonics, amb electricitat i aigua corrent i tot.

Finalment, el Mamalló seria l’encarregat de la revisió de posta a punt la nau-furgoneta, en Mossèn Tronxo responsable de la caixa, el Senyor, de preparar la corresponent assegurança de viatge i en Prosciutto i en Ventús farien el reportatge de l’aventura. D’aquesta manera, quedaven repartides les tasques.

DIA 1: TURÓ DELS CORRIOLS– BASSA DEL METÀ – TORTELL DEL MOU – CABANA DELS PIXADORS

El primer dia es presentava interessant:  130 Km amb 3.100 de desnivell, la gran majoria per corriols, amb un descens final que pintava d’allò més bé. El començament era per pista, pujada suau però llarga i constant, cosa que va fer que Mossèn Tronxo, Trenca-Pins, Uri i Pistons es comencessin a esvalotar, havia de quedar clar qui manava allà.  Al començar els corriols, en Màster i Pistons ens varen guiar amb la mestria habitual, procurant això si, no perdre en Ventús i companyia, que feien el que podien per mantenir el ritme.

Poques incidències i molt divertiment en aquella primera jornada.  Tota la colla va quedar ben impressionada per la feina feta i la llegenda de BiCiCORRiOLS va començar a prendre forma.

DIA 2:  CAMÍ DELS FITXERS – MORASSA DEL TORO – TURÓ DEL MATACAMES – AI AI AIS – COLL DE FLURIAC – ROQUES ESMALTADES  – ROQUES PETITES

El segon dia a priori no ens tenia que deparar grans sorpreses. La ruta aquest cop anava cap a la vessant sud del planeta, i el punt culminant era una bassa amb una cascada que pintava interessant. Amb el què no comptàvem era amb el factor “lladonada” (veieu si us plau la segona entrega del conte si encara no teniu clar el concepte).  En Pistons va tenir la fenomenal idea d’enllaçar dos corriols per un camí imaginari, per aquells casuals, per un lloc on les corbes de nivell estaven molt juntetes, i sense pensar que si no hi havia una línia de puntets en el mapa, per alguna cos seria.

No obstant, l’alegria i la poesia no va faltar en cap moment, i quan es va fer de nit, varem comunicar al BUOL-I la nostra posició GPS per a què ens vingués a il•luminar amb el seu frontal de llums catòdiques el camí de tornada.

El dia va acabar de forma rodona, doncs al vespre jugava el Barça, i amb en Guardiola a la banqueta (ja duia trenta-quatre anys seguits entrenant el Barça), l’equip va fer un gran partit, guanyant per tres a zero a l’Espanyol (que per cert, l’equip metropolità aleshores ja sumava un nou record al portar més de cinquanta anys sense guanyar el Madrid amb una estadística global de gols de 368-0).

DIA 3:  VOLTA CIRCULAR PER LA VALL DE RIU DE PENA

El tercer dia va ser poc ambiciós des de un punt de vista ciclístic, ja que el temps de tornada al nostre planeta Terra era de diverses hores, i es preveien retencions al peatge d’entrada a Catalunya (per cert, tot i que aleshores Catalunya ja era un país independent, curiosament aquell peatge espacial era l’únic de la península).

Així doncs, breu visita a la curiosa Vall de Riu de Pena, que tenia un especial encant ja que l’impacte de diversos meteorits al llarg del temps hi havia deixat unes emprentes molt característiques. Va ser l’únic dels tres dies que ningú va apunyalar a ningú per l’esquena i varem gaudir reposadament del què el paisatge ens oferia. Bé, potser en Mossèn Tronxo va intentar fer alguna amagada de les seves, però va ser ignorat. D’aquesta etapa és especialment recordat que en l’últim corriol de baixada, en Luca Skywalker i l’Uri es van reptar en un descens vertiginós el resultat del qual sempre ha estat envoltat de misteri, i a dia d’ avui encara no es coneix el guanyador de la batalla.

Les últimes pedalades van transcorre magníficament, on tret d’algun que altre aterratge poc virtuós del Tete i en Prosciutto, radis i patilles destrossades, braços sagnants, algun quadre de carboni trencat, punxades i genolls contusionats,  no es va produir cap incident destacable. Mencionar també, que com el planeta Corriol era deshabitat, naturalment no hi havia dones, cosa que féu que el nostre parell de poetes es recalentéssin un xic i ens oferissin un ampli repertori de les seves inquietuds habituals. A l’arribar al punt d’acampada per consell mèdic els hi vàrem posar una mica de refrigerant de la nau-furgoneta en aquelles parts que més ho necessitaven.

L’aventura al planeta Corriol va agradar tant a la colla, que van decidir instaurar la sortida anual coincidint sempre amb la Fira de Mataró, primer visitant diversos planetes dels països catalans, i més endavant altres indrets.

I conte contat, ja s’ ha acabat.

P.D. Tot i que actualment el model del BUOL-I és obsolet, com que ens l’estimem molt,  l’hem deixat fent corriols per la zona del Castell de Burriac, no fos cas que les seves peces fossin reciclades per fer un robot aspirador-de-pols qualsevol.