BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

PER LA NAVARRA HUMIDA 25-28.05.2012

Per Joan Lladó

Com qui no vol la cosa, ens ha passat el cap de setmana de la fira. I amb aquest en portem setze. Si rememorem… El que hem vist i viscut no té preu. I l’amistat que s’ha anat consolidant? Amb tot, em dol saber que hi ha semblants nostres que per la raó que sigui no poden gaudir com ho hem fet nosaltres, sobretot els més desvalguts, que amb prou feines es poden moure de casa, si en tenen. Ho dediquem a tots ells! Sense oblidar, és clar, els nostres companys que una o altra raó els ha impedit de ser-hi i, evidentment, a les nostres senyores i la seva santa paciència.

Heus ací la memòria dels que hi vam ser perquè resti immortalitzada al núvol. A mesura que el seu temps els ho permeti i ho puguin redactar, anirem afegint els que encara els ha estat impossible de fer-ho. El mateix pels àlbums de fotos.

Els afortunats: Àngel Vila, Joan Vallmajor, Adrià Triquell, Manel Trenchs, Jordi Torres, Valentí Tarrés, Manel Quadrada, Anscari Nogueras, Oriol Noè, Martí Montserrat, Luca Leonardi, Giovanni Leonardi, Carles Llorens, Joan Lladó, Albert Gomez, Rafa Floriach, Pep Famadas i Maria Bartolomé (acompanyant).

La foto de l’apunt: Arribant al Port de Larrau per Luca Leonardi
Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan Ll. F10: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan Ll. HS20: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Manel Q.: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

 

CERCANT EL VERD: SELVA D’IRATI, VIDA REGALADA

Per Joan Lladó

Capbussar-se a Irati i als seus entorns et fa oblidar les misèries de la vida convidant-te a viatjar amb la imaginació. Aquesta prodigiosa, admirable, màgica selva s’encarrega de tot, no cal fer gaire esforços  per assaborir en cada racó les aromes que suspeses sobrevolen el teu pedaleig deixant-t’hi alenades de bellesa.

Bosc de faigs, cant de primavera, de natura que esclata, que es desperta després del seu llarg ensopiment hivernal. Tapís, catifa de velles fulles que tapa camins, senders i corriols, tornant-ho agradable, suau, tou al nostre pas. Arbres amb formes encantades que et vigilen des de dalt, des del sostre, des d’un cel d’atapeïdes capçades que només deixen passar petits esclats d’un sol que resta a fora.  La llum tornassolada arriba al terra tacant l’ombra del camí d’una subtil claror. D’una serena, temperada penombra.

Rius, muntanyes, santuaris, selva, fagedes, corriols que serpentegen, que pugen i baixen suaument onejant en el paisatge. Clars sobtats en un bosc espès, dens. I en aquells clars, abstracció dels sentits, de la vista. Mirada enamorada de tanta bellesa. De tanta voluptuositat. La vista sobrevola des del capdamunt de les carenes sense poder aturar-se davant de tanta immensitat.

Mar de verds que a voltes el vent bressola, portant una música amb cants de primavera que amoixa l’oïda.

Vaques, cavalls, cabres i ovelles s’apropen al rierol, lliures, soltes, tranquil·les i confiades ens miren tot passant. Simfonia d’aigua que baixa alegre, que vol, també, fer-se sentir, fer saber que també forma part d’aquest entorn privilegiat, que forma part de les estrofes que aquella poesia acull.

Amb el sol fent tentines per amagar-se rere l’horitzó en un dia que clou, nosaltres també enllestim aquesta ruta de la pasqua granada enmig d’aquest extraordinari Edèn.

I tanmateix,  el secà té molt més per contar-me. Em sedueix la seva magresa.


WHATS APP NAVARRA 2012

Per Valentí Tarrés

Doncs entremig d’aquest desgavell econòmic i social que ens ha tocat viure, arribem un any més a la pedalada de tres díes, un autèntic oasi psicològic, gairebé una cura mental, que fa que aquest ambient més aviat tristot quedi per uns dies en segon terme.

L’any dels Whats appsss!!!! Només en el xat de Bicicorriols i en el viatge d’anada se n’envien uns 120… L’Oriol que condueix tot el viatge en pot donar fe.

Sí, semblem nens petits, i què???? De fet sempre ens ha agradat xerrar “baratu”!!!

Arribem a Orbaizeta, a l’alberg una miqueta abans de la final de la Copa de l’Elefant i el Barça guanya, gairebé sense despentinar-se, bé, bé comencem bé.

L’endemà la final ja es veu lluny, sembla que faci dies que s’hagi jugat. Havent abans omplert el dipòsit del furgó de l’Oriol anem a Ochagavia, d’on comencem la primera ruta. Força pista, com no un coll a peu, dins d’uns paisatges maquíssims, la boira pixanera i el Larrau amb la foto del Reyno de Navarra i en Magret al mig, que guapuuu!!!!

Comencem el descens i ohhhh! Coca Cola beneïda, cacauets i patates… En resum una bona volta que demostra que la carretera va bé per les cametes, i que encara que em faci mandra ara és quan ho hagués agraït.

El diumenge ens llevem a les set i ja hi ha el Toyota d’en Pep amb en Martí a dins dormint.

Sortim del mateix alberg amb bici, poc a poc les cametes es van posant a to, ens mullem els peuets travessant rius…

I altre cop: que guapuuuu….. després del coll asfaltat un grandiós, molt grandiós descens pel corriol entremig de prats amb força pendent, de fet, compte!! No fos pas que et fotessis de cap i anéssim rodolant avall.

Estem a França i Coca Cola a preu del millor cava…

El que ens espera després promet… estem molta estona pujant, molta amb el meu company de pista, en Tres Unces, anem fent, veient els companys dues, tres curves més amunt…. ara venim!!! Collons qui és aquell del maillot blau???
Tan se val per trenta vegades ens sembla que ja hem coronat el Coll, però no… ara, ara, que va, encara queda, Mira’ls allà dalt… i sí per fiiiii ja som a dalt….
Què guapuuuuuuuuuuuuuu!!!!!!!!!! Altra vegada, comencem el descens, al costat meu en Luca baixant amb la roda del davant alçada, collons quin control….

La cerveseta o cervesetes, immortalitzades gràcies als mòbils, no tenen preu, quina sensació!!!!! Dutxa i sopar, cal felicitar a l’Anscari per la logística, bon menjar, sí senyor i per acabar-ho d’arrodonir, cel.lebració d’aniversari d’en Magret. Res, trenta i no se quants anys i patxarans a dojo, aiii demà….

En contra del que pensava, dormo com un angelet, sense cremor ni res.
El dilluns bici-caminada, un bon dinar i cap a casa, el somni s’ha acabat, tornem a la realitat d’ambient tristoi per la situació, això siiii, una mica més rics d’esperit.

Què per molts anys!!!!


ENGUANY ES NOTAVA EN L’AMBIENT

Per Adrià Triquell

Enguany es notava en l’ambient que hi havien especial ganes de fer la nostra sortida anual, ha estat un any estrany i difícil per alguns de la colla, i per això volia començar la meva crònica d’aquests fantàstics dies a Navarra donant ànims al nostre estimat Tete.  La mateixa setmana abans de marxa, rebíem la notícia d’ un problema de salut familiar que li impedia venir.  Ja ho diu la dita que les desgràcies mai venen soles. Ànims Tete, que després d’èpoques dolentes sempre venen èpoques millors! T’ hem trobat molt a faltar!

L’arribada a Orbaitzeta el divendres va tenir lloc sense incidents destacats ( tret potser d’ estar a punt de perdre alguna bici, morir d’ inanició,  quedar-nos sense benzina a pocs quil.lòmetres de l’ alberg  i no arribar a temps a veure els millors 25 minuts dels últims anys del Barça).   L’alberg/hotel i el seu entorn va superar fins i tot les altes expectatives que ja hi teníem. La cosa pintava bé i el Barça guanyava la copa de l’ elefant!!

Dissabte teníem previst una ruta amb punt d’ inici i final a Ochagavia. Ja sabíem que era  més pistera del que tenim costum, però no ens va decebre en absolut, tot al contrari. Potser no vàrem tenir tan corriol com ens agrada, però la diversitat de paisatge i una ruta perfectament compensada va fer les delícies de la colla.  Vàrem tenir alguns moments màgics com aquella estona carenejant entre mig de cavalls amb un paisatge fantàstic als nostres peus, o aquell moment de boira entre mig del bosc d’ Irati, moments potser  una mica espatllats per aquella pressa patològica que en moments tan especials potser ens hauríem de fer mirar. Sortida del tot rodona i sense incidents, cosa destacable amb la quantitat de colla que érem.

Diumenge va tocar patir una mica més.  No tinc clar si recordaré més la pàjara del penúltim port o el descens llarg i meravellós acompanyat de les incrèdules mirades dels excursionistes francesos que ens anàvem trobant per l’ estret corriol. Les cares de satisfacció dels companys mentre fèiem un parell de gerres a l’hotel, eren testimonis de la felicitat que teníem tots plegats.

Dilluns, bé, dilluns va ser un cúmul de despropòsits, inclosos els d’un servidor. Però tot plegat no enfosqueix en absolut les dues magnífiques jornades anteriors.  Al contrari, segur que ens dona temes de conversa!

 


 

BORRATXERA DE VERD

Per Manel Trenchs

Endinsar-nos en la frondosa fageda d’Irati, arribar als alts prats emboirats, rodar sobre fang, carregar les nostres estimades pels corriols impracticables… paratges desconeguts per molts de nosaltres que els nostres pastors ens han volgut mostrar. La sensació: una borratxera de tant de verd (i una mica del “pacharan”). Ha estat realment un plaer i una molt bona teràpia antiestrès.

Fins la propera.


EL REGAL D’ANIVERSARI

Per Jordi Torres

Per a la crònica d’aquesta sortida només m’atreveixo a fer un breu sobre la meva vivència personal. La fantàstica ruta preparada per en Master segur que serà descrita magistralment per ell. I segurament també per en Tresunces i en Maestro, que a sobre tenien la ruta digitalitzada per la Flor.

Com sap en Joan Bellatriu, un gran ciclista amb qui la fem petar cada dissabte quan vaig a comprar la verdura a plaça, he somniat tot l’any en poder anar a Navarra amb els Bicicorriols. I per això he hagut de fer  mans i mànigues a la meva agenda per trobar forats per entrenar una miqueta, d’amagat clar, com fa tothom, encara que en Formiga m’enganxava sovint. Per què entrenava?, el nivell d’aquesta colla no se li escapa a ningú que llegeixi assíduament aquest blog, oi?

Definitivament, ho he aconseguit, com a mínim acabar sobre la bici, malgrat el tercer dia vaig estar a punt de no sortir i els altres dos patia de debò quan eren trams llargs de pujada. Sort dels ànims d’en Ventús que alguna vegada me’l trobava perquè havia parat a fer alguna foto. I sobretot sort a en  Prosciutto, que em va donar una poció màgica per poder fer la darrera pujada, en la que fins i tot no vaig quedar l´últim!. Ara bé, de baixada…. a sac, a disfrutar!

Aquest any la sortida coincidia amb el meu aniversari, i per això la segona nit vaig convidar a unes copes de patxaran en un restaurant típic de Navarra que el Net de la Trini havia triat. Mare meva, que poc aguanto les begudes dolces. Fins i tot en Ken va aguantar millor que jo!. El matí següent em vaig llevar fet un nyap. El primer que vaig notar és que era incapaç de pujar a la bici per seguir a la colla. Però els companys no em varen deixar fer aquesta ximpleria. Sobretot amb els que compartim quinta, com l’Home Senzill  o el Senyor, que varen saber dir el que calia mentre jo anava engolint tasses de cafè. Però sobretot en Pistons, amb el seu lideratge omnipresent i silenciós, qui ja va fer el mateix paper a la sortida d’Andorra fa un parell d’anys.

El llarg cap de setmana a Navarra no ha defraudat les meves expectatives, una sortida insuperable amb un recorregut de luxe. I espectacle inclòs: hauríeu de veure el Skywalker o l’Uri fent de les seves. Em sentia literalment que estava en el núvol, que com alguns dels lectors sabran m’estimula força el tema. Sobretot el primer dia que vàrem fer un bon tram dins d’un núvol (com podreu apreciar en les fotografies). I per això en Mamalló ja va proposar tornar-me a batejar amb un nou sobrenom i en Mossèn Tronxo amb en Formiga varen acabar de beneir!. Com a mínim és un sobrenom millor que el que li ha tocat al Rafa! O sigui que millor no queixar-me!

Sens dubte sóc una persona privilegiada per haver rebut aquest regal diví pel meu aniversari de compartir tres dies sublims d’esport i diversió. Amb alguns ja havia fet sortides en bici de muntanya fa molts anys. Altres acabats de conèixer en matinals de diumenge, però tots collonuts.

El lector pensarà que estic ensabonant a la colla per a que se m’emportin l’any vinent. Absolutament cert, no cal que enganyi a ningú, però això no treu que és sincer el què he dit fins aquí. Gràcies companys!


NAVARRA VISTA PEL “NOVATO”

Per Rafa Floriach

Tantes i tantes converses d’esmorzars…. que si Mallorca, la mítica Mallorca, que si el Sobrarbe, que si les voltes a la Cerdanya que si Andorra….. i un encara per estrenar (a la meva edat), sort que se dissimular i no es notava com se’m queia la llagrimeta.

Però per fi, aquest any SI, els astres s’han alineat i m’he pogut estrenar, i no amb qualsevol sortida, aquesta prometia. Sortida per el Nord, a l’exuberant Navarra, les expectatives eren molt grans i s’han superat amb escreix.

No cal dir que les rutes han sigut dures, el compte quilòmetres i l’altímetre no enganyen. Tot el dia pedalant i a ritme, però carai quins boscos, quins paisatges, quines fondalades… quin troç de país tenen aquests Navarresos, no es poden queixar gens ni mica.

Dos moments em quedaran per sempre en el meu ADN ciclista, la baixada del segon dia per el corriol de quatre dits d’ample que baixava suaument pendent avall fins el final de la vall, i la sortida del túnel del port de Larrau, una sortida triomfal on la boira que ens havia acompanyat durant una hora va desapareixer i va deixar veure tota la panoràmica que abans ens havia robat.

Bé!!! en resum, una sortida rodona, perfecte i esperant el proper any per tornar a repetir.


IRATI + BICICORRIOLS

Per Pep Famadas

Irati. No sabeu el que representa per a un forestal aquest nom junt amb d’altres de la zona.  El Valle de Salazar, el Monte La Cuestión… són topònims que durant  tota  la meva època universitària, sota una clara influència de la Escuela de Ingenieros de Montes de Madrid, van aparèixer recurrentment fins a mitificar-los.

Som al bell mig de les primeres ordenacions forestals de la península, de finals del segle XIX. Som en una de les regions forestals més productives d’Europa. Irati és la segona fageda més extensa del continent, després de la famosa Selva Negra. I res més delitant que esquinçar-la pedalant pel seu cor amb tota la colla. Tallades selectives, aclarides de millora, tallades de regeneració, ròssecs (camins de desembosc) pels skidders (tractors forestals), carregadors, tot això m’espera barrejat amb corriols, pistes, ascensions i suades, moltes suades.

El primer dia va resulta ser força atlètic. Els corriols restaren en segon terme, tot i que presents. Molts quilòmetres pisteros que no per això han de ser menystinguts. Va ser una presa de contacte amb la regió. Sobretot pinedes de rajolet fornides de fusta i algunes fagedes se succeeixen entre prats curulls d’herba. I una bona ascensió per la pista de Lapatia fins el Portillo de la Pista. En el seu inici una bona estesa de pins de més de 20 m de llargada, a banda i banda del camí, a punt de carregar. Veure en Magret com evolucionava en el darrer tram més costerut, on molts ja havien abandonat, era tota una lliçó de força de voluntat. I el mític port de Larrau, on espero tornar-hi a no massa tardar, amb la flaca. Irati el vam passar lliscant-lo, per la carena de la Sierra d’Abodi, sota una intensa boira. El vaig flariar però molt tènuement.

El segon dia ja portava l’empremta del Màster de bon inici. Els primers quilòmetres ja són per corriol cap a la Presa d’Irabea. Ara sí, les esperades fagedes ens engoleixen. Alternem trams de pista amb corriols d’aquells que surten més al mapa que no sobre el terreny. Els ròssecs despisten en alguna ocasió al pastor, que per compensar-ho ens mena al cim d’un prat on un remat de cavalls jau plàcidament sota l’ombra d’uns faigs. Una imatge per sempre. Més endavant, el flanqueig al cim de Mendizar  serveix per analitzar la fiabilitat de les noves tecnologies versus el nas de gat vell del Màster, tot i tenir algun borinot arran d’orelles.

Apareixem a la cua de la presa, on tinc la sorpresa de llegir en un cartell Monte La Cuestión. Som a la ratlla de França i tot just llegir el rètol, travessem un rierol per ser al país veí. Sense saber-ho tenim al davant la primera ascensió del dia. Tot i ser d’asfalt gaudeixo de l’esforç. Un cop dalt ens avoquem a un dels descensos més fervent i de ben segur recordat per anys, tallant una immensa catifa verda ben inclinada. I després del descans un altre gran record: l’ascensió des de Erreta, passant pel Bois de Harchury, on la singularitat dels faigs ens distreia de pedalar, fins a l’entrada a Roncesvalles en un dels inicis peninsulars del camí de Sant Jaume. Aquí la volta pot amb nosaltres i decidim escurçar-la sentint la crida d’unes bones cerveses. El món forestal ha restat avui en segon terme.

El tercer dia és un a més a més en el que hi tinc posada molta esperança. La ruta travessa el cor d’Irati. Fins i tot agafo la càmera. El Màster altra cop al davant del remat. I de nou ròssecs, ara enfangats, fan impracticable el pedaleig. El camí deriva en un corriol paral•lel al riu. I el corriol desapareix a estones colgat pel fullam. Això ocasiona una desbandada cercant la traça que porta a trencar el grup en dos. Però, ara sí, som a Irati. Una fageda com poques vegades tornarem a veure. El personal no n’és conscient. Jo sí. Quin respecte. Em sento aclaparat, vull fondrem en el bosc. Observo arbres marcats. Són els seleccionats a respectar per a una tallada selectiva com a arbres llavorers de la pròxima generació. Són els millors: rectes, sense branques, llargs… quina enveja de feina.

Malauradament el dia no dóna per més. I per postres, quan ja anem de tornada a l’alberg em quedo sense canvi i el Mamalló abonyega una roda prestada. No hi ha més, toca plegar. Avui sí, he pogut respirar Irati però no tant com per sadollar-me.

Només resta donar les gràcies a l’Anscari i el Màster per la organització i a la resta de companys per les estones passades.

 



IRATI 2012

Per Manel Quadrada

La cosa prometia i molt,  Irati……. les fagedes, la terra humida, els verds, els rierols, els contrastos d’ombres i clarianes, el soroll que fan les fulles quant les trepitges, els esbarzers quant et marquen la pell….i tres dies amb la colla!!!!!!!!!! que Guapooooooo!!!!!

Pistes que fan de lligam entre paratges magnífics amb vistes a boscos encara sense espatllar. Passar per la boira més desconcertant fins la soleia més espaterrant…. i adonar-te’n un altre cop que la gràcia és ser-hi.

Tenir la sort de fer, segurament, el corriol més espectacular que he fet, amb vistes de voltor d’una magnifica vall….

Irati ens ha acollit, abraçat, regalat un munt de contrastos, tots per fer-te sentir un afortunat de poder disfrutar d’aquest paisatge…

Gràcies a tota la colla per aquests dies tant guapos, al magnífic traçat del Master, l’organització del net de la Trini, al company de fatigues el Valen.

Fins la propera…pedalar

 


VOLTA A IRATI  ( 2on. DIA )

Per Martí Montserrat

D’entrada voldria donar les gràcies a tots i molt especialment a l’Anscari per organitzar la logística i a en Pep per deixar-me el seu vehicle a Pamplona, per tal de que pogués pujar fins a Irati la matinada de Diumenge.

En segon lloc, com a part implicada en la construcció i elecció dels itineraris a seguir, em limitaré a descriure la ruta de diumenge que és la que vaig preparar i que vaig poder gaudir amb tots vosaltres.

Sortim amb les bicis des de l’Alberg Mendialatz, que està al veïnat de Larraun Auzoa, per carretera i direcció sud cap el poble d’Orbaitzeta. Al cap de molt poc trenquem direcció E i per pista anem resseguint el llit del riu Irabia. En menys de 3 km deixem la pista i continuem per un divertit corriol que ressegueix  el traçat d’un canal de desaigua de la presa de Irabia. Un cop a la presa seguim per la pista principal que ens portaria directament al coll d’Ibiaga, però quant portem encara no 2 km trenquem a l’oest per unes pistes de desbosc que ens han de portar fins les pastures que envolten el pic Sariozar. Però per desgràcia nostre, acabem perdent el camí i finalment aconseguim arribar als desitjats prats després d’haver fet el saltimbanqui, saltant tancats i amb la bici a l’esquena. Per sort la recompensa és gran ja que flanquegem per la falda del pic de Sariozar per prats verds plens de bestiar pasturant. Ara ja per bona pista arribem a un bonic coll entre els cims Aritzelate i d’Azalegi. Divisem part de l’itinerari que hem de seguir i les bordes que rodegen el següent punt per on hem de passar que és el coll de Ibiaga. Travessem la pista principal i en forta pujada ens dirigim a les bordes de Orion Etxola des de les quals segueix en teoria el GR11 però, el sender està força mal senyalitzat ja que l’hi han canviat el seu recorregut. Anem flanquejant per un divertit i esportiu corriol per la falda del cim Mendizar fins arribar al coll de Mozoloko Atea i d’aquí en tècnic descens ens arribem fins el Puente de la Questión. Trenquem direcció Nord i entrem a territori francès, remuntem la tranquil•la vall fins la cruïlla amb la preciosa vall d’Erroizate, la qual la resseguim fins l’espectacular coll d’ Erroizate.

En aquest punt enllacem amb un corriol (GR) que en espectacular descens ens portarà uns 800m mes avall, concretament per sota de la surgència del riu Nive en un llogarret anomenat Béhérobie, on canviem de vall i comencem a remuntar per la carretera forestal D428 direcció al coll d’Orgambide. Quant només devem portar 1km trenquem direcció N/O per unes pistes en forta pujada fins un grup de bordes anomenat Carabola. Fem un curt descens fins a les proximitats de la borda d’Urrutychilla, per seguir en forta pujada per paratges de pel•lícula. A mida d’anar guanyant metres les vistes guanyen en grandiositat i tot passant per les pastures del bonic turó de Garateme, on uns ramats de xais molt llanuts i varis cavalls ens regalen unes imatges dignes de postal.

Ara ja per ferm enquitranat passem per les cabanes d’Astate fins la cruïlla amb la D428  que la reprenem en pujada direcció Sud cap el coll d’Arnostéguy fent aquest tros de la famosa ruta de Santiago. Deixem tot seguit però, les marques de la concorreguda ruta que van direcció a Roncesvalles i prosseguim cap a l’ample coll d’Arnostéguy i tornem a entrar a Navarra. Deixem el bon camí i continuem per sender (GR11) tot flanquejant les faldes de l’Urculu fins als peus del coll d’Orgambide. Traspassem  la pista principal que acaba de pujar al coll i ens llancem en ràpid descens pel nou traçat del GR que ens porta fins la Fàbrica de armas de Orbaizeta. I en un tres i no res som altre cop a l’alberg tot tancant el cercle i acabant la volta per un dels paratges mes macos del Pirineu.                   

 


LA SORTIDA DELA FIRA

Per Anscari Nogueras

Ja fa dos anys que sona Navarra com a destí pels tres dies de la fira, jo particularment en tenia moltes ganes, doncs hi havia estat de vacances i m’atreia molt la ideia de passar-hi tres dies amb les bicis i amb la colla.

No hi ha hagut Bierkoing, ni cireres, ni tres hores amb la bici a coll… però crec que no ha deixat indiferent a ningú de la colla.
Ha estat una sortida molt completa, no hi ha faltat les pujades llargues per pista, ni els corriols de baixada amb trams tècnics o trams ràpids, tampoc ha faltat el posar-se la bici a coll una estona (menys del que normalment ho fem), les baixades per prats, el remullar-se els peus per creuar rius, els trams de carretera, els habituals “piques” a la pujada….però sobretot no hi han faltat les rialles durant els tres dies, tots esperem aquesta sortida per pedalar per llocs desconeguts però en definitiva si el patiment és compartit amb una colla d’amics la pena és porta millor.

Navarra es recordarà pels majestuosos paissatges verds, les fagedes imponents d’Irati, els ramats de cavalls pels prats, la boira del Larrau, el magnífic corriol que ens deixà a França… però també, per la bona orientació d’alguns de la colla, per els radis de la 29er, per com baixen alguns les escales, per la paciencia de l’Uri, la lluita d’en Magre, la mala sort d’en Gomes amb les rodes … però sobretot, pel “xilindrón”, el recuït, el “pacharan” i les cerveses a final de cada etapa.

Gràcies a tots per aquests moments i fins l’any que ve.

 


COSES MODERNES

Per Carles LLorens

Setze anys han passat d’ençà que ens reunírem una colla d’amics a l’estació de Puigcerdà. Encara puc recordar les muntures d’aquelles èpoques, les rodes de color blanc i verd de la casa Michelin,  la vestimenta de la colla, les sabates (la representació dels països baixos es presenta amb botes de pell  tipus cletes), les bromes i la xiroia regnava gairebé tot el dia. El pedalar restava a un segon pla, es por afirmar que aquelles sortides primigèniques a conèixer el territori si que realment eren cicloturistes.

Enguany la sortida ha estat molt lluïda.  El Net de la Trini organitzà l’esdeveniment a Navarra, més concretament a la zona d’Irati, i el Master s’encarrega de triar les fabuloses rutes.

La selva d’Irati  lloc de boscos majestuosos amb els seus formidables pagos que semblen voler fer pessigolles als núvols amb les seves alçades, els prats amb les seves multituds de tonalitats verdes, els llogarrets amagats que semblen trets d’un conte d’en Tolkien, els bestiar de tots tipus campant amunt i avall, els vertiginosos corriols, les seves pistes i els màgics elements atmosfèrics….

Les muntures son diferents, quadres de compòsit, alumini ultraright,  suspensions de gran recorregut, frens de discs, navegació per satèl•lit, roba fashion, telefonia mòbil, internet, wifi, estades a hotelets de primera. Mes aviat em recorda la lletra de Coses Modernes d’ Antònia Font.

No sé on collons anirem tots plegats a petar d’aquí uns anys, els materials i les tecnologies que farem servir, si anirem endavant o endarrere, els lloc a visitar si seran pitjors o millors.

Però, el que si que sé, sense cap dubte és que aquesta formidable colla amb les idiosincràsies de cadascun  dels seus membres, els seu tarannà, la unió que ens agermana i ens aglutina amb una passió comuna em farà fruir  fins que el relleu lògic generacional m´ho permeti.

Llarga vida a Bicicorriols i gràcies per la vostra amistat.

 


NAVARRA, QUIN PAISATGE!

Per Joan Vallmajor

Un altre any la sortida de tres dies amb els amics. Jo ja començo a emocionar-me dies abans quan estic fent els preparatius. A casa ja em diuen que se’m nota un alegre nerviosisme. A la feina tothom sap que per aquestes dates me’n vaig amb la colla a fer una mica el boig amb la bici, perquè quan torno sempre explico alguna anècdota que els fa riure.

El divendres, un cop encabides les bicis i els ciclistes en els cotxes i la furgoneta, emprenem el viatge pensant amb els itineraris que farem els tres dies següents. Amb això del “Whats App” és com si estiguéssim tots junts dins un autobús. No parem de fer-nos bromes via telemàtica mentre anem fen camí. La tirada fins Orbaizeta és llarga, però les jornades que passarem ho compensaran amb escreix.

L’Alberg Mendilazt perfecte, entorn bucòlic, cordial acollida, magnífiques habitacions, bon menjar, un lloc ideal per recuperar forces després de les llargues rutes amb grans desnivells que et deixen el cos trinxat. El menjar estava molt bo i amb la gana que portàvem tots deixàvem el plats ben escurats. La cuina basca mereix la bona fama que té. He gaudit molt en els sopars amb tota la colla, molta broma i molta gresca.

Aquest any hi hagut bastants kilòmetres de pista, cosa que permet a la vegada pedalar i badar contemplant el paisatge. I quin paisatge, cada racó mereix una parada, és igual que ens perdem, per allà on anem trobem indrets que són un plaer contemplar-los. Els boscos, els rius, els llacs, els prats, les muntanyes, els camins, els corriols, el cavalls, els xais, les vaques, els arbres, inclús la boira té el seu encan. És tot tant pintoresc. Quan fas una parada per reagrupar-nos o per fer un mos et sap greu tenir que continuar la marxa i deixar aquell paratge enrere.

Has vist la forma d’aquell faig ?. Quin joc de llums que fan el sol, els arbres i la boira. Guaita el rierol com serpenteja i s’amaga darrera les roques. Mira quants voltors. Ostres quines pendents tant inclinades i tant verdes. Allò d’allà deu ser un falcó. Vigila que hi ha una timba. Passa ràpid que aquell toro ens mira malament. Fem-nos una foto tots junts aquí dalt. I més i més … És un no parar de divertir-se.

Fins la propera.


EL JOGLAR DEL REI

Per Luca Leonardi

Bona tarda amics meus tots! disculpeu el retard en la meva redacció. Escriure no és el meu fort, però ja és hora que deixi constància de la meva persona en aquest meravellós blog.

Doncs començo,

Com cada any arriba el moment en que m’haig de posar les piles per la gran cita. Tots sabeu que entreno poc i que els diumenges quan sortiu, tot just em poso al llit. Us agraeixo que m’accepteu com sóc i que sempre m’obriu les portes a les vostres genials rutes. L’any passat al País valencià vaig patir en certes pujades, però aquest any he vingut entrenat per pedalar roda amb roda pel meravellós Reyno de Navarra.

Porto una vida anant en bici, des que vaig començar amb 10 anys a fer trial, passant a competir en btt als 16 anys , just després que esclatés la febre del mountain bike als anys 90. Cascarme quilometrades sempre em va fer por i després de plorar sobre la bici en diverses curses, vaig fer el salt al descens, i és llavors quan vaig ser plenament feliç. Durant aquella època, el meu pare em tenia que remuntar en cotxe perquè m’aprengués els circuits, sempre li estaré agraït. Va ser llavors quan ell s’hi va enganxar i es va comprar aquella mítica Conor, llavors amb calapeus. Als 18 vaig deixar completament la competi per entrar a la universitat, i no pensava que tornaria a pedalar més, fins que amb 25 anys en Giovanni em va animar a tornar. Em va ajudar a pagar una super Cannondale Scalpel per unir-me a vosaltres a fer aquelles grans sortides que em comentava, i sobretot per pedalar junts un altre cop. Ara ja fa vuit anys d’això, i des de llavors que no me’n perdo ni una.

Des que vaig començar la gesta anual, que sempre torno feliç i explico als amics les meravelles que descobrim, la quantitat de kilòmetres i desnivells que travessem i les impagables rutes que els màsters del grup ens preparen.  Em sento afortunat de ser-hi i de viure tant bons moments sobre la bici al costat del meu pare i amics.  És per això que he titulat l’escrit com “El Joglar del Rei”, perquè en certa manera vull fer una reverència a la natura del Regne de Navarra i a la colla per fer-me gaudir de cada pedra i camí mitjançant la meva alegria en forma de salts, derrapes i aixecades de roda.

El que més m’agrada es que no parem de riure i de xerrar barato com diu el Valen, és per això que quan estem pedalant el segon dia, ja es senten veus que diuen… “i on anirem l’any que ve??!!” Crec que això és l’ànsia viva, això és gula de bicicleta i natura, i de no voler que aquella felicitat s’acabi.

Com a cada ruta llarga, per Navarra, jo ben situat darrera dels pastors i sense saber molt del plànol, anava desembolicant km. a km. els regals d’aquesta Selva d’Irati i Pirineu Navarrès: una baixada de pedres i fang super tècnica, un riu que et refresca les cames, l’ombra de milers de faigs que reposen sobre un gruix de fulles que no et deixen pedalar, colls on bufa el vent i et fan sentir viu després d’una pujada interminable, baixades ràpides per prats com catifes, crits d’alegria, vorejar els imponents remats de cavalls, saludar als falcons, reposar a cada coll observant el que queda enrera, pedalar per un estret i tècnic corriolet d’una majestuosa vall, travessar una gèlida boira que et retorna a la vida a través d’un túnel, caminar acompanyat de la teva amiga a través de l’imponent i silenciós bosc de faigs, i d’acabar empunyant una cervesa per brindar amb els amics tot dient… fins l’any que ve!

 

 

 

Publicat dins de Bici de muntanya i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.