Per Joan Lladó
En quant a gent, de novetats en aquesta sortida, cap ni una. Hem sortit deu mascles de la Plaça Fiveller. Degut a la poca finor d’algun corrioler, ens hem quedat sense poder gaudir de la presència delicada, pulcre, fràgil, sensible i voluptuosa d’una senyora. Ohhh!
Aquest diumenge però, tenim un nou alicient per estar contents: ha plogut i ho ha fet bé. Els boscos fan una altre cara: ténen color. Els camins són al punt. El terra és sadollat d’aquest preuat bé. Tampoc ha restat embassat, car feia molts dies que no plovia amb aquest afany i l’aigua ha drenat a fons.
Tot passant per les Cinc Sènies, hem anat cap a Llavaneres i passada la font de la Llorita, hem girat cap a llevant per enfilar pel torrent d’en Joan fins les Rates i la Plana d’en Catà. Zona de sotaboscos molt nets que permeten moltes opcions per grimpar. Passades les Roques d’en Magí, pel seu ponent, hem davallat com unes bales per un bonic i net corriol fins una dels camins carreters que menen a can Montalt. Hem travessat la finca -aquesta vegada la porta era oberta- per anar a cercar el camí de la Pedra de la Ferradura. El primer tram és força agrait, però el segon, brusc i costerut, hi cal forçar la ronyonada.
Val a dir però, que el ferm del camí ha millorat -ò hem millorat nosaltres- i no és tan feixuc com havia estat. Ens retrobem prou frescos a la Ferradura després d’haver-nos creuat pel corriol amb un grupet de motards. Sense paraules. Baixem fins la Creu de Rupit, aquesta vegada sense enfilar abans fins el Turó del Mig, com és habitual. Ens apressem en arribar al Pi d’en Buac i després, pel Camí d’en Ribes, enllacem el GR a la Serra de les Mules. Fem una variant que travessa, en un descens vertiginós, la Serra de can Clarenç per arribar de pet a Can Pradell de la Serra. No hi ha hagut cap ferit, però poc n’hi ha faltat. A vegades ens marxa el seny. Si algú, per compte propi, vol comprar parcel·les, que ho faci, però que no obligui a fer-ho als altres. És un avís, no pas per fer treure els colors als que se sentin al·ludits. Esmorzem a Can Pradell, on ens atenen formidablement i les menges són com calen. Els felicitem perquè han adequat la pallissa de la casa i han fet el restaurant sense estridències i mantenint intacta l’estructura original.
De dins estant, veiem que el cel s’ha cobert i fa un dia rúfol. A l’era, quan ens acabem de vestir i abrigar, agafem fred. Emprenem la marxa per la pista en direcció al Corredor i a la primera recolzada canviem l’aigua de les olives. Seguim el GR fins gairebé arribar al Santuari i girem per baixar una nova pista que han obert per desbrossar. En obrir aquesta pista, han malmès l’antic camí, però tot i així, encara han deixat un tram del que havia estat el prestigiós camí dels Misteris.
En el darrer revolt abans d’arribar al Pi d’en Buac, el Maestro ha volgut fer un experiment: aixecar-se amb un cop de caderes i abdominals, alhora que derrapava i s’anava arrossegant pel terra. Malauradament però, l’assaig no li ha sortit bé. N’ha sortit mal parat: nafres, encetades, tot maculat. Ho haurà de repetir per agafar-ne experiència. En acabar de passar-lo per aigua, continuem fins la Creu de Rupit, sens dubte, desbocats com cavalls i, al Pi de les Fontetes, enfilem pel senderet damunt la Font del Malpas. Ens arrepleguem en tornar a la pista i decidim de pujar per les Esqueieres d’en Rogent. El Mamalló, El Maestro i Els Senyor se’n tornen cap a casa. En el primer sector en pujada del corriol, en Prosciutto trenca el cargol del selló i l’hem d’adobar amb quatre brides de plàstic. Les brides, ensems a la cinta america, ens han sol·lucionat problemes importants. Continuem fins el coll Pallarès (final de Santa Mònica) en un descens curt però de categoria, passem pel Pla d’en Pepons, d’en Pere de la Pepa, del Sastre i de can Xerrac. Ens endinsem al torrent de Sant Martí i baixem els graons com si no hi fossin. Voregem la vinya de can Flaquer i gaudim de la davallada dins el Bosc de la Vendrella, allargant-la tant com podem, fent tot de giragonses, revolts impossibles, llargs flanqueigs i trialeres de pànic. Travessem el veïnat de Mata, la carretera i des d’el Turó d’Onofre Arnau, fem el darrer descens pel camí del Nord fins el torrent del Castell.
Fins aviat,
En Pistons
Distància recorreguda: 44 qms.
Desnivell +: 1.300 m.
Els atrau-esbarzers: L’Home Senzill, En Ken, El Maestro, El Mamalló, El Màster, La Pantera Rosa, En Pistons, En Prosciutto, El Senyor i La Virolla.
Les fotos, cliqueu aquí.
Hola macus!
Seny nanus, seny és el que tots plegats hem de tenir, sobretot en els descensos ràpids i menys tècnics. Gaudim-ne al màxim però sense arriscar, creieu-me, no em feu patir i deixem-nos estar de comprar parcel.les, eh Maestro!!! Baixant direcció al Coll Pallarès ens vàrem creuar amb uns forestal, que al veure’ns o més ben dit intuïr uns vailets en bici, vàren exclamar: anèu forts eh! de fet vàren al.lucinar. Quedi clar amics meus que aquesta observació la faig amb el més sincer carinyo per tots vosaltres je, je….
Bé aquest diumenge a part de la bonica pedalada corriolera cal destacar l’àpat a Can Pradell. Renoi allò sí que són unes torrades com Déu mana!!! "Si no vols estar gras com un coba, esmorzar de princep, dinar de rei i sopar de pobre". Creieu-me que l’esmorzar de princep, alguns més que d’altres, el vàrem fer. Cal dir que de tan en tan ja ens el mereixem un àpat com aquest, només faltaria! Bé reiets fins la propera
Hola Corriolers !!!
Ja veig que un diumenge més, us ho heu passat fantàsticament bé !!! "la poca finor d’un corrioler" ja ja ja ja ja ja !!!! m’ha agradat això !!! no passa res, ni em va molestar, ni em vaig sentir incomoda a l’hora de llegir-ho. Això sí, si alguna vegada em decideixo a venir es per disfrutar d’una bona sortida, de la muntanya i del bon rotllo que hi ha practicant aquest esport. Jo m’intento posar en forma, aquest dissabte la meva sortida, com sempre des de Mataró, la vaig disfrutar moltíssim, que pquè? doncs pq la vaig començar sola i la vaig acabar acompanyada i això sempre és agradable.
Us l’explico, com sempre breument. Un cop deixo Mataró vaig agafar direcció les Ginesteres, pujada fins a Òrrius i tot seguit fins a Vallromanes on, a la hípica, em vaig aturar a fer una miqueta d’esmorzar, i gràcies a aquest esmorzar va ser on em vaig poder afegir a un grup de Masnou que estaven fent, quasi, el mateix recorregut que jo. Després d’esmorzar ens vam dirigir cap a Can Boquet, vam seguir fins a Can Raimí, vam passar per Argentona, i jo vaig acabar a Mataró i ells a Masnou. El corriol de baixada a Can Raimí, divertidíssim !!!! ( ara això sí, s’ha de fer de baixada, pq. de pujada ja no és el mateix, si més no, és la meva opinió. )
Doncs res, m’acomiado enviant-vos una salutació i fins molt aviat !!!!!!
LCM
Veig que entre vosaltres us tireu totes les floretes, ho dic perquè pel que dieu baixant és increïble com aneu, però l’home senzill, que tot i tenir els nanos força grandets, és persona de seny no com el maestro que a punt de la segona paternitat si es descuida es deixa més que una simple rascadeta aquest diumenge.
Vull fer un comentari a la corriolera misteriosa,
estimada amiga, jo no pertanyo al grup de corriolaires que setmana rera setmana ens expliquen les seves cavalcades, però et puc assegurar que els coneixo a quasi tots i et puc confirmar que potser fan comentaris que poden fer pensar que van mancats de personal femení i d’alguna cosa més, però són com la majoria d’homes, és a dir que si et trobessis amb cada un d’ells de cara a soles de la missa la meitat, quan estan amb les seves dones i fills són molt conyeros però igualment a una senyoreta tampoc li dirien res, però compte si t’els trobes a tots junts i sense dones…quina por que em farien. Per això et dic que et pensis molt el tema d’anar un diumenge a Fivaller, i si ho vols fer diguem-ho i jo et vindré a fer costat.
Jo
Scusatemi, ma sono stato in giro per circa un mese. Mi sono stato alenando in bici di corsa perché in quel paese non hanno delle belle montagne. Ho letto anche tutti i belli bollettini -possiamo dire romanzi- delle "passeggiate" e cazzi, voi siete in realtà uomini? Da vero, sarà un può difficile d’uscire con qualche donna. Se alla fine la Sig.ra LDM esce con voi, vi prego di essere molto gentile come vi chiedeva Pistons. Mi piacerei tantissimo di conoscerla. Si puo dedurre che è una ragazza molto brava.
In somma, dovrei aspettare ancora un po’ più da conoscere il transalpino.
Tanti auguri per tutti e un baccione per lei,
LMB
Qui no ha anat mai per Sta.Monica???on em fet sempre les primeres sortides de principiant?doncs això ha canviat,el dissabte 24 vaig sortir a rodar una mica i vaig acabar anant cap aquest indret,quina va ser la meva sorpresa quan esperaba arribar a la zona més maca (on es fa un corriol i on les pedres fan acte de presencia) i descobrir que allà on hi havia el primer obstacle que no em deixaba dormir tranquil(zona tècnica de pedres) i quedava una pista de 4m d´amplada,si senyors,no hi queda res, des de meitat del camí fins a dalt a la cadena hi ha una pista que sembla una autopista….que aconseguiran amb això????que no hi passin tants bikers,que hi passin els vehicles motoritzats..???des d´aquí una reflexió a tothom qui ho llegeixi,em de deixar perdre aquests corriols?? per la part que ens toca (i se que ho seguirem fent)mirem de conservar-los.gràcies.