BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

PEDALAR AL COSTAT DEL GRANS 29.12.2013

Per Jordi Torres

Pel cap baix fa un any que no sortia en bici amb la colla Bicicorriols per motius que ara no venen al cas.  En tot cas només mencionar que vaig haver de fer una aturada llarga, massa llarga. Cada vegada que rebia un WhatsApp  amb el que la colla Bicicorriols s’explicava el que anaven fent, notava com s’anava allunyant més i més el tornar a sentir el plaer de trobar-me embolicat en algun atzucac enmig del bosc i amb la bici a l’esquena. Aquest és un dels trets d’aquesta colla, que davant de qualsevol opció sobrevinguda, nova i desconeguda, es prova i punt!

El compartir aquest esperit és una de les coses que més m’agrada d’aquesta colla, a banda òbviament de la companyia, sens dubte entranyable. Per exemple avui,  que com en Pistons en feia només 50, ha fet que rememorem amb ell vells però grans records de fa més de 25 anys, quan ja fèiem sortides amb bicis de muntanya, per la nit, amb frontals d’aquella època.

Per tant, a ningú se li escapa que una de les meves grans il•lusions era tornar a vestir els colors del Bicicorriols, com ho comentàvem ahir a la plaça de vendre d’Argentona amb en Joan Bellatriu mentre comprava la verdura. De fet, gràcies a en Bellatriu i la seva colla de btt (cada vegada més gran i de més nivell) ja fa unes quantes setmanes que estic agafant la bici. I aquestes sortides amb ells sense cap mena de dubte és el què m’ha permès avui carregar-me de valor i presentar-me a la plaça Fiveller per pedalejar al costat dels grans. Però … qui és el més gran de tots en aquesta colla?

Avui n’érem vuit i el Net de la Trini ens proposa una baixada espectacular a Santa Mònica. Ha estat un sí-sí unànime!. Sens dubte l’Anscari a començat essent el meu gran referent de grandesa d’avui en aconseguir aquest consens!. Hem sortit direcció veïnat de Mata, per anar cap a Can Riera i després a Can Flaqué. Feia temps que no hi passava per aquesta zona. El terra estava perfecte per gaudir els trams més tècnics. Passat el pla de Can Xarrac en Joan ha plantejat provar un baixador que els de la colla del Doctore Bike li havíen comentat.  No hi ha hagut cap objecció per part de ningú, tots cap avall!

Un descens de la categoria Bicicorriols! (clar, jo n’he fet un tros a peu). Acabo de recordar amb aquest descens entremig del no res en algun tram, el gran que és en Pistons. De fet, ell és l’esperit Bicicorriols en estat pur. Dura poc aquests pensaments. En aquestes estones de sobreexcitació passen coses i  aquí ja he fotut enlaire el desviador. Tanmateix gràcies a l’Oriol s’ha pogut adreçar per sortir del pas i poder continuar la sortida. Per tornar a agafar alçada hem passat per sota de la masia de Can Guinart i per la font dels Avellaners, on hem hagut de posar-nos la bici a l’esquena per superar una espessa zona de bardisses. Què bonic!

Un cop a dalt de la carena, en el mateix punt on havíem deixat el camí per explorar el descens nou,  hem agafat trossos de pista per fer via cap a la zona de Santa Mònica. Durant l’estona de pista he pogut escoltar a en Rafa. Un luxe! Per una estona l’he vist el més gran de la colla, amb una capacitat de fer relats com cap altre bicicorriolaire, però ha durat poc aquest miratge. Els trams espectaculars de baixada a Santa Mònica als que ens ha guiat en Gallito ha fet que l’Uri pogués fer ostentació del seu saber fer sobre la bici. A Santa Mònica he vist clar qui era el gran de la colla: l’Uri. De gran vull ser com ell.

Un cop a baix tornem a enfilar direcció al Montalt on mantinc una breu conversa mentre pedalem amb un tal Mossèn Tronxo , que per un moment m’enlluerna amb la cultura que desprèn aquest ciclista i per un moment penso que ell és el més gran de tots. Però resulta que se li acudeix comentar que avui sóc un convidat. Anava a fer-li una repassada per a deixar-li les coses clares, però ja estem arribant a dalt i l’excitació de l’Oriol i l’Anscari per un marge amb una paret molt dreta ens capten l’atenció a tots. Ja m’hi referiré després a aquest marge. Ara toca descens ràpid cap a Sant Vicenç que ja feia estona que alguns renegàvem perquè teníem gana.

Arribem a St. Vicenç per can Mora de Dalt i busquem lloc per esmorzar. El que havia liderat la sortida fins aquell moment ens porta al bar del poliesportiu argumentant que així podem veure les bicis mentre esmorzem. Però aquí ja explota una revolta que s’estava gestant feia una estona contra el Gallito. I és quan en Logístic aconsegueix portar a la colla a esmorzar a Torrentbò, al restaurant tres turons, amb el reclam d’acompanyar l’esmorzar amb un bon all i oli.  En Logistic passa a ser per mi el més gran de la colla, sens dubte, sap el què és important en una matinal de bici amb gent que ja té una edat: l’esmorzar, la bici és l’excusa.

Acabat el fastuós esmorzar, tornem a enfilar per anar cap al Montalt. Pujada llarga i constant, que tenint en compte que anàvem tips, el trajecte es fa encara més llarg.  A l’arribar a dalt, anem a cercar un altre vegada el marge amb el gran desnivell vertical que havíem ja trobat abans. “Oriol, com ho veus?” algú pregunta. I abans d’escoltar-se cap resposta l’Oriol baixa sense despentinar-se. Tot seguit l’Anscari demostra que ell no en té per res d’això i per tant té tot el dret de tornar a exigir el lideratge del grup. I la resta de moment ens ho mirem i mirem, fins que de cop i volta, apareix un Sicilià i … sense parar-se a pensar que havia d’haver escurçat la tija telescòpica del seient … s’hi llença.  Literalment va volar de cara avall, però la seva destresa i els amortidors de la seva bici varen permetre una recepció miraculosa malgrat no haver escurçat la  tija.  Això sí que va ser una prova de grandesa!. Prosciutto, tu sí que ets gran, ets el meu ídol!

A partir d’aquí baixada ràpida per corriols fins a Llavaneres, camí de les cinc sènies i cadascú a casa seva. Calculo que només he estat set hores fora de casa amb la bici, no està malament per començar. Sens dubte una sortida que malgrat terrenal, quelcom de celestial ha tingut per a mi.  Gràcies companys per la sortida d’avui, he xalat de valent! Felicitats Joan pels teus 50! I sobretot, Maestro, felicitats a tu pel teu aniversari de demà. De fet, cap d’aquesta colla de galifardeus pot ser el més gran de la colla tenint-te a tu al costat, tu ens superes amb escreix. Espero amb ànsia poder pedalar al teu costat ben aviat! Carles, una gran abraçada de part de tota la colla!

Distància:  Al voltant d’uns 40 Km. (50 km des d’Argentona).
Desnivell: 1.200 metres segons l’altímetre d’en Logístic.
Bicicorriolaires: Enric, Giovanni, Manel, Anscari, Joan, Rafa, Oriol i Jordi.


  1. Llàstima Jordi de no haver fet el complet de repicatruges de la colla.

    Una bona crònica que mostra el saber fer d’aquest prohom argentoní. Està clar que quan hi ets puja el nivell de la colla. Normalment la balança és a la banda dels humanistes i filòsofs de la vida, amb poetes i trobadors.

    Salut

     

  2. No crec que ningú pugui posar-ho en dubte, Jordi. Sóc el més grand de tots, i ja en tinc prou que només sigui per edat!
    Home, una mica també per tenir els pebrots de seguir aquesta colla de galifardeus (Pep dixit) de bicicafres-corriols i tornar-hi una i altra vegada, tot i les hosties que vaig replegant per la comarca!
    Confio de totes formes que continui així per a molts any més.  
    Bon any a tots. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.