OLOT-VALLTER 2000: UNA POSSIBLE CRÒNICA 02.07.2011
Per Adrià Triquell
Nota prèvia de l’ autor: era previsible que en una sortida amb en Pistons, el Mamalló, en Logístic, en Formiga i un servidor, em passés pràcticament tota l’estona veient quatre puntets a l’ horitzó. Donat que aquest fet resulta una mica limitant des del punt de vista narratiu, he decidit agafar-me certa llicència literària consistent en inventar-me coses. Si en algun punt m’he allunyat massa de la realitat, els protagonistes són ben lliures de deixar els seus comentaris en el bloc. Fi de la nota.
Noto que com més a prop estem de Setcases, més forta és l’ olor a testosterona que desprèn el grup, i un cop comencen les primeres rampes de Vallter ja no se sent ni a en Logístic, que per el moment sembla ser que s’ha quedat sense temes. Vist el panorama dels primers sis quilòmetres, decideixo no moure’m del pinyó 28, mentre per davant comença la batalla. En Mamalló proposa un ritme infernal, a qui respondrà sense aparent esforç en Pistons, en Formiga sembla que aguanta i en logístic segueix amb prou dignitat fins que es despenja en la última rampa del quilòmetre sis, tot i que el parell de quilòmetres següents més planers li permeten recuperar.
Ja es divisa la final empedrada de la vall i aquelles corbes característiques de l’estació, els dos últims quilòmetres són els de la veritat. En Pistons aprofita una petita baixada de ritme d’en Mamalló, per sense ni despentinar-se arribar a dalt en solitari, mentre la parella Formiga-Mamalló es diputen el segon lloc. En logístic arriba en força bon estat i en Ventús amb l’arròs ja covat. Aquests onze quilòmetres del port són realment durs.
Foto de rigor i desfem el camí, a Setcases fem una parada ràpida per veure i refer-nos una mica, mentre de nou ensumo testosterona escoltant comentaris diversos sobre els registre de velocitat punta aconseguida en la baixada en els respectius compta quilòmetres.
Enfilem cap a Camprodon, Rocabruna i trenquem per agafar la bonica i perillosa carretera de Beget. Després d’una estona de pujada suau, la carretera es fa estreta i fa una llarga baixada plena de corbes d’allò més traïdores fins al poble. En Formiga se’n menja una i per poc no el tenim que portar un altre cop al CAP.
A Beget ens fotem un tiberi que després la suau pujada fins al Coll de la Pera em sembla pitjor que el Mortirolo. Un cop dalt, gaudim d’un dels moments més bonics de la jornada, amb una molt bona vista i la perspectiva d’una llarga baixada de 4km cap a Oix.
Mentre baixem de manera desmanegada, ens trobem de cara amb el que sembla uns quants participants d’ una cursa de BTT, el qual està més destrossat, i fins i tot algun pujant a peu per l’ asfalt (el que es té que veure per aquest món).
Un cop passat Castellfollit de la Roca, en Pistons em ve a donar un cop de mà amb el parell de quilòmetres que queden de pujada fins arribar feliçment a Olot.
Jornada realment rodona, itinerari, companyia i temps quasi perfectes (poseu el quasi on us sembli).
Total KM: 142
Total Desnivell 3017 m.
Corriolaires: Enric S., Adrià T., Pep F., Joan LL., Albert G.
Prou que me’n vaig estar jo d’ imprimir un ritme infernal. L’ amic logistic fou el que provocà la fera. I a la fera només li vaig veure la cua cinc minuts. Prou feina vaig tenir perque l’home de bosc no em pases el xarrac per les cames.
Amic i admirat Ventús serveixin aquestes lletres com a desgreuge pel nostre comportament poc amistós. Sort que ens coneixes, tens paciència i, fins i tot, ens entens, ja que, de tant en tant, quan pots, també et tornes com la resta del grup.
Com sempre, la volta va ser una més: barreja de turisme, paisatge, esforç esportiu fins on cadascú arriba – i no menys – i bona companyia. I a cada pujador (a tots), a treure el fetge. I a vigilar els companys de referència.
Aprofito per reclamar crònica pirinenca!!
Salut i cames