MAI MÉS 02.02.2014
Per Pep Famadas
Som diumenge i no pedalo amb els companys, toca família. Som al Mas Corbella, una casa de turisme rural molt recomanable, ben situada, en un racó de les muntanyes de Prades, al municipi d’Alcover. És mig matí i no he portat ni btt, ni flaca, ni tals sols roba d’esport per trotar una mica. La Glòria sí que n’ha dut i ja fa estona que trisca per aquests verals. Només em queda caminar, mentre la resta de família ja es distreu.
Sortint del mas hi ha un indicador: l’Albiol 4,8 km, on segons un mapa consultat hi ha un castell amb bona vista, per a mi totalment desconegut. Som-hi, no n’hi ha d’altre, a pas lleuger. Els primers 2 km circulo per un camí d’accés als “trossos” abans conreuats d’avellaners, ara amb més o menys grau d’abandonament, guaitant antics pericons i canalons de rec.
Arribo a la font de l’Irla. El camí ara s’estreny convertint-se en un frondós corriol just per sobre de la llera del generós rierol. Ara ja us tinc al cap, companys. De moment és apte per pedalar tot i que hi ha algun pas que cal baixar de les bicis. De cop però el sender s’enfila pendent amunt mostrant unes lloses traïdores. De pujada no podrà ser; de baixada, de moment sí.
Pujo lleuger tot just torçant el cap en els trams més complicats per esbrinar la traçada en el descens. Sí, sí, es pot fer. Collons quines marrades tan guapes, en aquestes cal fer trampes. Buffff, ara un empredat en mig de la marrada, aquí hi ha nivell!!
Arribo a l’Albiol i tinc bateria per fer tan sols una foto de l’església i el castell de fons. Tot i anar molt just de temps hi pujo. Una vista impressionant i un vent encara més, per un maresmenc com jo. Va parir!! Ara, per fi, el descens.
Començo a córrer, no me’n puc estar. Ep, atenció, no badeu. No és fàcil agafar el PR pintat groc i blau. Hi som tots? Adria?? Ja estic baixant. Quin corriol. Ara m’ajupo, ara vigilo el canvi, atenció la llosa que patina, aquí no toca el plat… Ja sóc al tram 5 estrelles. Ens agrupem i fem els primers comentaris del tros fet. Els de les molles van davant. Els segueixo. Aquest tros és molt, molt tècnic i no es pot córrer; trialero cent per cent.
Ja som a les marrades, ara l’empedrat. En el tram descalçat l’Uri ha passat com si res, qui el va parir. Jo també m’hi foto. Poso el peu? No ho sé. Baixo corrent esperitat (corrent???). Em fan mal les cames però no paro. Amb bici he de parar de mal als braços. Atenció!! no badis, sort que he aixecat la roda. No me n’adono i ja torno a ser a la font. Buahh, quin corriol. Torno a estar sol però corro tot content, com si tal vegada hi fóssim tots. Mai més torno a deixar la bici a casa.
A reveure,
Pep