BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Ens plantem a quarts de nou a Les Preses 11 de colla. Diuen que la volta farà honor a la meva estrena. Ai-las! Em dedico a conèixer les altres flaques tot neguitós i a aprendre com s’ha d’anar equipat per rodar amb aquestes màquines.

Sortim doncs de Les Preses cap a Falgars. En Subi ens deixa temporalment ja que el seu canvi no li permet provar la ruta plantejada. Travessem la vall d’en Bas per no sé si carreteres o camins veïnals. El paisatge és immillorable, amb el sol eixint davant nostre. No entraré en detalls. Passem Els Hostalets, encara més encantats.  Tot d’una trenquem a la dreta i s’acaba l’asfalt. Ens dirigim cap a una cadena que superem baixant de la bici.

Comença una pista encimentada que es veu que és el plat fort de la meva estrena: 4 kms amb un pendent sostingut del 11,4 %, i sense descansos. Jo, la veritat, no sé què vol dir això però m’acollonen. Ara, a la major part de la resta, no. Tot just han posat els peus als pedals que ja surten esperitats. S’ha acabat la tonteria. Amb gruixudes o flaques són (o som) igual.  Hem de fer 130 km i al km 4 ja perdem el cul. Jo per si de cas, m’ho agafo amb respecte però sense quedar enrere. La pista va pujant fent marrades. Ara dret, ara assegut, progresso. En algun punt penso que estic al límit però, com sempre, l’orgull encara pot més. Arribo al final de la pista on ens retrobem tots, en una altra cadena. Déu ni do! Ara bé, pel que sembla, qui més qui menys també ha treballat de valent. Jo ja m’he fet amb la meva nena. Començo a tontejar amb ella.

En pista encimentada (em sembla) ens dirigim cap a Tavertet. A la que sortim a la carretera de Rupit recuperem l’home de ferro. No sé on, trenquem per deixar de nou l’asfalt i rodar sobre ciment. Fem un parell de pujadors i sortim dalt de la cinglera, sota els voltors. Debem ser al Pla Boixer, segons el mapa que consulto. Vista espectacular. Impressionant. Propi de bici de muntanya i no de flaques.

Davallem direcció Tavertet, passant per l’Avenc, mas recuperat i colonitzat per anglesos, diuen. El descens és reprimit ja que les flaques no suporten bé el ciment. Fem el turista per Tavertet. D’aquest llogarret a Cantonigròs el ferm canvia. Amb l’home de ferro guiant-me, i el Mamalló i en Pistons al voltant, no tinc més remei que llençar-me avall en la meva primera baixada. No m’en puc estar i la velocitat em fa perdre la por al primer revolt. Com gaudeixo dibuixant les corbes i observant en Subi traçant davant meu.

Passat Cantonigròs parem per acomiadar els quatre senyors que tornen a casa a dinar.

Segur que marxen no pas per ganes. Nosaltres avall cap a Roda de Ter. A mitja baixada, l’home de ferro té un ensurt a l’entrar passat en un revolt del que surt airós. A mi em va bé per prendre consciència. Anem cap a un vestigi d’altres èpoques, un hotel mal anomenat Parador Nacional (a veure quan ens el tornen!!). Abans trenquem per voltejar el Pantà de Sau, per pista de ciment altra volta fins a la carretera de la presa. Ah, me n’oblidava, sempre gas a fondo.

Travessem el Ter per sobre la presa, amb l’objectiu d’anar a dinar a Rupit. Als primers pujadors noto alguns avisos a les cames. Em sembla que patiré. Sortosament el pastor decideix dinar a la Riba, la qual cosa agraeixo enormement. Tot i que ens volen enllepolir amb la carn Llemosina de la casa, el poc enteniment que tenim ens diu que no ens hem d’atipar ja que encara cal aconseguir el Coll de Condreu.

Un cop refets anem per feina en la darrera ascensió. L’Anscari, desconegut d’un temps ençà, marca la pauta. Els altres seguim agrupats. En aquest detall sí que noto diferència respecte les de muntanya. Anem tots més agrupats i no reposem tant ja que no cal esperar a ningú. Això sí, sempre apretant. L’ascensió que s’esperava durilla ens l’hem polit força airosos. Sortegem Rupit i pugem sense més cap el Coll de Condreu. El pendent constant de la carretera asfaltada i amb ratlla blanca, ara sí, se’m fa feixuc. Els darrers kms entre les fagedes del terme de Susqueda endolceixen el patiment fins el Coll.

El darrer tram, descens fins a la vall d’en Bas. La baixada és espectacular, pedalejant a cor què vols tot modelant els revolts. El Mamalló em passa i em pico encara més. Disfrutem com canalla.

Ja som al pla. Això s’ha acabat. Ja m’he estrenat. Igual que amb la bici de muntanya, durant aquesta volta tampoc hem trobat altres flaques. Asfalt, brut i pudent? Està clar que pels verals que hem circulat, d’asfalt, poc, i el que hi ha fa olor de fenc i merda de vaca. La puta ratlla blanca tampoc l’he vista.

Perdoneu-me si m’he deixat durant el relat els paisatges, els prats, les vaques, els masos, les fagedes, etc, però amb el pique que hi havia en prou feines hi he atinat.