BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

L’ÀGUILA MARCENCA I ELS NOSTRES CORRIOLS 06.06.2016

20150622_180417

Poll d’àguila marcenca a Dosrius.

Per Pep Famadas

Fa pocs dies va contactar amb mi en Joan, un ornitòleg de Dosrius, en motiu d’uns treballs forestals que estem executant pels verals de sobre la Font del Sot. L’home estava preocupat per una parella d’àguiles marcenques que havien fet la posta a prop dels treballs. Després d’aclarir la delimitació de la zona objecte d’actuació vaig deduir i ell em va confirmar que el niu s’ubicava ben a la vora d’un dels

corriols (no concreto més la ubicació…) oberts no fa pas massa temps (tres anys potser?). Sembla ser que el perill més gran és que algú cridi o s’aturi vora el niu, provocant l’espant i fugida de la mare durant les primeres setmanes de vida dels polls amb la conseqüent mort per fred dels mateixos. Si hom circula sense fer massa soroll l’adult resta a l’aguait al niu sense fugir.

L’àguila marcenca (http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=CIRGAL) és un rapinyaire que pot arribar a tenir fins a 1,95 m d’amplada amb les ales esteses. Tot i que és comú a Catalunya, al Maresme hi ha poques parelles, i per això la que ens ocupa té molt valor ecològic. S’alimenta bàsicament de serps i llangardaixos. Arriba de l’Àfrica durant el mes de març i d’aquí el nom popular.

https://dl.dropboxusercontent.com/u/85070106/aguila1.ogg

Gravacions realitzades a Dosrius per en Joan

Em comenta en Joan que els nius són fixes. Una parella té varis nius en un territori i quan torna de l’Àfrica examinen els nius de la zona i n’escullen un per a la posta. Des dels anys 70 que s’han albirat àligues marcenques als nostres verals. La seva presència des de llavors ha estat constant. Un cop posat l’ou i fins que el poll té 3 o 4 setmanes s’esdevé el període crític. És a dir, és només un parell de mesos de tot l’any que cal anar en compte.

mar rib 019Aquest ou es va refredar i no en va sortir cap poll.

La muntanya és farcida de nous viaranys igual que galeries de cucs en una fruita. A la obaga de Can Ribot dos de dalt travessers que conserven alçada i dos que pugen o baixen segons el desig del consumidor fins vora la Font del Sot. Cap el vessant de llevant amb vistes a mar, dos més (el de la passera i el de l’esquei de pedres o dels íbers). Tot seguit els baixadors oberts recentment per una de les darreres curses sobre Can Terrades… A la banda del sot de l’Espinal què us he de dir: el fantàstic baixador per la carena d’en Vidal, els més usats de pujada – ja sia pel pont de l’Espinal o bé per el tunel de la torrentera de Can Pins, els de la Font dels Àlbers d’en Javà (quin racó!!) el que passa per Can Misserprats fins la carena de Can Blanc i enllacen amb els de la solella de Can Pins amb ara una variant quasi inèdita, els de la vora la font del llorer, els pals de corrent, etc. Impossible dir-los tots. No sé si seriem capaços de dibuixar-los en un mapa sense oblidar-ne cap. És un paradís corriolaire. La majoria oberts els darrers 7 o 8 anys, a tot estirar. I com en gaudim!!

Doncs bé, de tota aquesta quilometrada només un tram de potser 500 m que cada any caldria preservar per als ocells durant un parell de mesos. No sembla pas tan difícil, no? La majoria de corriolaires si ens ho expliquessin ho respectaríem però… podem estar segurs que no tindria un efecte contrari? No seria un reclam? Una atracció més de la muntanya? Les pobres àligues de ben segur que ens engegarien a pastar fang i migrarien cap a altres contrades. Una llàstima.

En Joan, l’entès, no se la vol jugar i prefereix que el niu resti ara per ara amagat. Durant 2 mesos de vigilància constant creua els dits diàriament abans d’albirar el niu.

Som uns ignorants ecològics. Els animals els hem de veure a través d’un documental d’un país llunyà per què ens impressionin i curiosament no sabem el que tenim a casa.

Els corriolaires, no n’estem fent un gra massa? No podem escampar més les traçades? Estic segur que els que van obrir els corriols no sabien l’efecte que pot tenir. En fi, una mica de reflexió i debat.


  1. Els que em coneixeu, sabeu el meu parer a l’hora d’obrir i/o recuperar camins i viaranys. Penso que darrerament n’estem fent un gra massa en el nostre més proper entorn. Ho he dit i repetit més d’una vegada a través de les xarxes socials i al nostre bloc. Hem de tenir en compte que els obrim per diversió i no pas per a una necessitat bàsica i imperiosa. Actualment en el nostre bosc no hi treballa ningú amb l’única excepció de quan s’hi fa una aclarida o una tala o s’hi declara un incendi. El bosc ha guanyat molt de terreny en els darrers 50 anys i al seu costat s’hi han recuperat i s’hi han introduït moltes espècies d’animals que havíem fet fora. Ara és el seu entorn, és on viuen i els hem de respectar, per tant, convé que anem amb molt de compte quan fem actuacions enmig de la natura. Sigui del caire que sigui. Ens ho hauríem de prendre amb més seriositat. I pel que fa a noves obertures de camins, valorem-ho bé i no fem del territori una xarxa de camins que no duen enlloc i que només serveixen per pur divertiment, per anar amunt i avall i quan n’estem cansats o s’han malmès i el nostre nivell no és l’adequat per circular-hi, n’obrim un altre. Perdoneu, però així no anem pas bé. No us heu fixat que sovint s’obren camins paral·lelament als que existeixen? Si, són realment divertits i diferents dels altres però si ho pensem bé, si féssim això en tota la nostra serralada, al final què en quedaria? Aquí ens manca seny.

    També faig una crida als organitzadors de curses de btt. Entenc que tothom vol oferir un recorregut atractiu i a tots ens agraden les novetats. Sovint, per oferir novetats cal fer noves obertures. Fem-ho amb cura. En tots els sentits.

    Joan Lladó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.