BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

La proposta d’itinerari del Mamalló em va atraure des d’un principi pel seu pas pel Coll de Bóixols per tres raons de memòria. La primera, perquè passa relativament a prop d’una casa on hi vam estar en una de les primeres escapades de fira, concretament la tercera, que va ser l’any 1999. Aquest mas és enfilat en l’altiplà, en la capçalera del Riu Carreu entre la serra del mateix nom i el Boumort i que s’hi accedeix, a part de Carreu, des de Bóixols pel pas del riu Pujals. És conegut per can Magí i quan vam ser-hi -pujant-hi des d’Organyà- ens tocà de dormir damunt les bales de palla al costat del bestiar tot sentint el seu belar durant tota la nit. Quan hi vam arribar a la tarda i després d’instal·lar-nos-hi, vam anar a sentir el bram del cèrvol a la regalada Font de la Menta. Vam veure el cèrvol però no vam sentir el bram. En tornar a l’allotjament, ens hi esperava un xai a la brasa que ens vam cruspir per sopar. Era tan plaent i gustós com la meleta de romer. No dubto que era un d’aquells anyells que tanta tendresa i xamor ens havia fet quan ens miràvem el corral. La cervesa amb la data de caducitat de més de tres anys, també passà com l’aigua en un cistell.

La segona raó em rememora una visita familiar que vam fer a en Guillem quan ell estudiava a la Pobla de Segur. Un 24 d’octubre de 2015. Havent dinat a Claverol, el vailet ens demanà que si tornant cap a casa el podríem deixar al Coll de Nargó perquè hi havia una competició d’escalada on s’hi havia apuntat i que ja s’espavilaria per tornar amb algú o altre. Vaig arrufar el nas, el camí no era el més addient per tornar a casa portant els pares, però què havia de fer? La furgoneta anava plena, al complet de capacitat. Doncs cap a Nargó s’ha dit. No sabíen prou bé la que els esperava i el pare encara menys. Fins a Isona tot van ser flors i violes, ara bé, des de la capital de Conca Dellà fins al destí d’en Guillem, quin patiment… Quina ànsia i quin neguit que vaig passar pels altres… Van ser 70 quilòmetres la meitat dels quals dignes d’un parc d’atraccions. Passat el Coll de Bóixols, en els revolts de Valldarques, el pare va haver de baixar per buidar el tiberi i tots plegats estirar les cames i prendre l’aire. Ja us podeu imaginar com van arribar a fruïr d’aquella carretera. Malgrat el mal tràngol, a mi em quedà un budell buit i me la vaig apuntar; és una carretera feta per nosaltres.

La darrera raó i alhora la més penosa i inquietant us l’explico tot seguit. En una altra ocasió que vaig pujar a veure en Guillem, aquesta vegada tot sol aprofitant el meu dia de festa a la feina -us sona a cal Doctore?- , vaig voler resseguir amb la furgo, acompanyat pel gran, tota la vall de Carreu des de la Pobla fins dalt de tot, visitant Pessonada -el poble d’en Pep Coll-, Herba-savina, el Mas de Laortó o Mas Hortó, la Font de la Menta i tornar per Bóixols i Isona. L’excursió començà plàcida fins a Pessonada. La carretera asfaltada que hi mena i l’escalfor del sol del matí -érem a inicis de tardor-, ens oferien uns moments confortables. Fet un petit tomb al poble als peus de la cinglera que du el seu mateix nom, continuàrem per la pista, aquesta sense asfaltar, travessant els camps d’oliveres propers a la població i que mica en mica s’anaven diluïnt fins esdevenir un erm totalment africà. La pista es va decantant del faldar de l’espadat per acostar-se a la riva del riu i coincidir amb la cruïlla que enfila a Herba-savina i on s’hi troba la Font de les Trilles. Fins aquí el camí ha estat prou potable per a les molles del vehicle i no hi ha hagut cap mena de dificultat ni pendent que ens pogués fer patir. Decidim de continuar sense visitar el poble abandonat perquè feia relativament poc temps que hi havíem pujat amb la bicicleta.

El camí, ara, s’ha transformat en un pas de cabres i els esvorancs són imponents. Així és que ha tocat patir des de Les Pujadetes fins arribar a La Molina. I degut a l’angúnia, el trencall cap a Laortó ni l’he vist. En Guillem tampoc. Així doncs, fem una breu aturada per assossegar-nos i desfer-nos del neguit en la petita plana de La Molina que fou un centre de treball forestal que esmenta en Pep Coll al llibre “Dos taüts negres i dos de blancs”. Si no ho heu fet, llegiu-lo.

El camí fins aquí havia transcorregut en un paisatge semi-arbrat en el marge dret del riu i a partir d’ara -som als 1400m. d’altitud- ho faríem dins de bosc més alpí, a la vessant obaga. Som a Capdecarreu. Semblava que el camí havia de millorar i no va ser així: calia fer un parell de revolts importants, plens de sotracs i amb fort pendent abans d’arribar a la Font de la Menta. Aquestes dificultats i les fortes sotragades feren que la palanca de canvi deixés de funcionar correctament i em costés de fer entrar la primera marxa. Ai que patirem!

De moment ens aturem a la font. Em venen bons records de l’escapada del 1999 que ja us he explicat més amunt, però un rumrum no deixa d’esclafir en el meu cervell. A veure com sortirem d’aquest embut…

Després de quatre fotos a la font, ens posem en marxa per arribar dalt del Coll de Llívia. Engego, a veure com va. La primera no entra. Marededéudelssetdolors… La segona, sí. Com que sóc en un lloc relativament planer de la pista, puc arrencar. Fem un centenar de metres. Vaparir! Ara ens ve un repetjó. No sé pas si la marxa aguantarà. El passem. Anem fent. Bufa… Ni m’atreveixo a canviar de marxa, segona i anar fent. Arribem al coll. Podem dir que estem més o menys salvats. El ferm millora. Som a l’altiplà dels Prats on hi deu haver quatre masos. Ni ens hi aturem. Passem l’embut de Pujals. Pista avall. Quines ganes d’arribar a la carretera…

Ja hi som. Respirem. El més important ara, és que no ens haguem d’aturar fins a la Pobla; allí, probablement, hi puguem trobar algun mecànic que ens resolgui la pana provisionalment. Passem Bóixols sense veure-hi ànima. Arribem a Isona i cap rastre de mecànic. A Tremp procuro d’arribar als semàfors i rotondes sense haver d’aturar-me per evitar de posar les primeres marxes. Faig la consulta a un mecànic que trobem obert. No m’ho pot mirar. Va ple fins dalt i no sóc dona.

La Pobla de Segur. Les magdalenes d’en Proust. Déjà vu. He de tornar per força. A les quatre havia de començar a treballar i són dos quarts. No us explico l’odissea fins arribar a casa.

I ara perquè us explicava tot això? Ah! sí, doncs per justificar el perquè em captivava de fer aquest tomb. La meitat ja l’havia repetit diverses vegades i el que realment em tenia obsessionat era pujar Serra-seca com a cloenda dels ports amb la calorada que tenim en la setmana prèvia. Vaig intentar de convèncer en Guillem, així tindria l’excusa en arribar a Bassella de tornar a Coll de Nargó xinoxano per la general. No volia repetir un episodi com la darrera pujada a la Torre de Madeloc. Aleshores, no sé si fou un cop de calor o un defalliment sobtat, altrament dit “pàjara”. La qüestió és que se m’acabaren els torrons de cop. Anava amb bona cadència darrere el Mamalló i nyeeeecc. Després de fer un bon descans i d’intentar continuar, al cap de dos-cents metres, la sensació era la mateixa: el cos no responia. Al tercer intent, i passats els metres addients, cos i ànima es sincronitzaren i agafaren el ritme fins la torre. Això sí, em costà el que no està dit.

Tornem. Durant la setmana prèvia a l’escapada i constatant la que queia, sembla que una ment pensant -en Franki?- proposà de variar el punt de sortida canviant el darrer port -Serra Seca- per posar-lo a l’inici. Els meus plans de salvament se n’anaren a fer punyetes. Em penso que no em podré estalviar res i en Guillem finalment no vindrà.

No explico la prèvia en quant a l’organització del viatge perquè ja se n’ha parlat prou. Som-hi:

Són les vuit del matí. Aparquem a l’ermita de Santa Maria de Bassella a tocar del circuit tancat per a cotxes tot terreny a la cua del pantà que fa La Ribera Salada. Ens preparem i arrenquem a dos quarts de nou. Fa calor però de moment no és xafogosa i l’aire de la nostra velocitat també ho compensa. Hem fet un parell de quilòmetres de la carretera que mena a Solsona, cap a llevant,  i el pastor s’adona que hem errat el camí. Massa tard per rectificar. Qui anava davant, només anava i els del darrere hem badat. Tots. Val a dir que no s’han sentit ni laments ni protestes ni planys. Endavant.

Deixem la carretera al Molí de Querol per iniciar l’ascens al nostre primer port. Aquesta carretera local que porta a Montpol unint els diferents masos de la contrada -ara per a ús turístic gairebé tots- va pujant de forma moderada. Ho demostra que en tots els grups que s’han anat fent, tothom garla. Fem una curta aturada al creuer de la carretera que baixa a Montpol i el Pont del Clop per reagrupar-nos. No fa pas gaire mesos que hi passàrem amb el Mamalló i en Pep per anar a fer el Montnou per Òrrit. Costers extrems. Aquell dia en vaig tenir prou amb Òrrit.

Aquí comença la segona part abans del cim i també la garbellada. Hem enfilat amb en Roca comentant l’actualitat fins que ha arribat la rampa forta que ens ha fet emmudir. He hagut de fer unes quantes esses per poder progressar. Sensació de benestar i optimisme en arribar al monument. Em sento relativament fresc. Tot el contrari de quan hi vam pujar amb en Tronxo i en Virolla: va ser un calvari -per mi-. Possiblement duiem una prèvia més intensa. Ens fem les fotos de rigor i tot xirois remuntem les darreres costes abans del descens fins a Cambrils. En el pas per Sant Martí he vist un cirerer ben carregat -fruita carnosa i color roig de foc- amb algunes branques tocant la carretera. M’ha vingut d’un pèl que no m’hi aturés. Les cireres em perden.

Arribem a la cruïlla i sense aturar-nos enfilem cap el Coll de Llinars. Se’m barregen les vegades que he fet aquest tram; potser cinc amb aquesta. N’hi ha per a tots els gustos: de nostàlgiques, d’èpiques, de feixugues. Això sí, sempre amb l’ingredient per a mi principal: el de conèixer la terra ben a prop i al detall. Trepitjar-la, patir-la, mastegar-la. Embolcallar-s’hi, assaciar-se’n. Observar el relleu, les construccions, els conreus. A mi, com a urbanita, m’agradaria de tenir un mas a cada territori que trepitjo, i així seria la millor manera de copsar gent i terra però la meva obstinada presència a tenir això o allò, a ser aquí o allà, és notòriament contrària a la meva economia. Aquesta mancança l’he de cobrir fent esport i de les sis modalitats que més practico i d’aquestes la que més m’ha fet mamar la terra ha estat el rogaine. Corrent i caminant te’n sadolles, la vius, la palpes, gairebé la mastegues. Amb la bici de muntanya, en part, també, però només pujant. Baixant, s’assembla més a la bici de carretera. Veus paisatge però no el vius.

Al coll s’hi ha fet aturada sota l’ombra per reagrupar i fer alguna trucada. Ens espera un descens fins al Segre realment majestuós i amb velocitats adrenalítiques. Abans d’emprendre-la, proposo que en el sector dels túnels d’Alinyà, hi grabem un bon vídeo en grup. Heu vist algun video, oi? Bo? No, gens. Amb grup? On és el grup? Vinga avall! Fora collonades! La velocitat ens encega i ningú vol ser el darrer.

Ep! Just passant per Alinyà, ens hem travessat amb un ciclista tot ben tocat i posat que pujava a ritme i al pastor li ha semblat que era l’Aleix Espargaró. Durant la setmana següent sabríem que no anava errat. Bon ull!

Arribem al Segre. Som damunt del Pont d’Espia i encara no sabem què hem de fer per esmorzar. Hom decideix, com s’havia dit prèviament, d’aturar-nos al Coll de Nargó i d’entaular-nos-hi. Ho fem al restaurant Tahussà. És on més giro es veu al poble. Deixem que un avi assegut a l’ombra ens vigili les bicicletes. Són les onze. Al sol no s’hi pot estar. L’esmorzar va de truites i begudes dolces en general. Ningú vol arriscar-se a quedar esllomat pujant a Bóixols per culpa de l’alcohol. Sortim xirois del restaurant perquè hem estat molt ben atesos i hem constatat que el jovent puja dret i eixerit en tots els aspectes. La patacada però, la rebem en sortir al carrer: el sol esberla les pedres. Emplenem els bidons ben curulls a la font més propera i ens refresquem les testes abans d’emprendre l’atac cap el Coll de Bóixols. Fins i tot, ens prenem una petita distracció fent una ràpida visita, ens ve de pas, a la joia romànica de Sant Climent. Res, quatre fotos ràpides i en marxa. Tan ràpid que em sembla que ningú captà la façana de migdia.

A rodar. Fins que no passem les Basses del Coll de Nargó, el camí és força planer. Un cop passat el pont del Valldarques, el pendent serà molt continuat fins dalt el coll. El sol hi cau dret. El traçat de la carretera, en el nostre sentit, va de llevant a ponent i és emplaçada en el vessant de migdia de la vall, a solei, per tant, l’ombra, l’haurem de somiar.

La marxa és penosa, fatigosa, àrdua. Costa de mantenir estable una cadència. El canvi no para d’anar amunt i avall. En un moment donat desitjo que algú es digni a fer una breu aturada en una ombra. Però passen els revolts i res. Va! bona respiració, cadència poc forçada i anar fent. Sorpresa! Veig en Franki aturat en una ombra. Collonut. També m’hi aturo. Prenc un gel i faig un bon glop d’aigua. Reprenem la marxa, també amb en Jaume, i d’aquí al coll. Abans d’arribar-hi, transitem per un tram planer a l’ombra que convida a xerrar una estona i comentar la jugada.

El Coll de Bóixols. No hi ha font o no l’hem sabuda trobar. Segons alguns, l’avi vigilant ho havia dit però potser es referia a la Font de Bóixols. A mesura que hom arriba, es va protegint del sol sota l´única ombra que hi ha, la d’un pi. Entre comentaris, mofes i cansament hi ha molta alegria per haver assolit el segon port de la jornada sense haver expirat.

Iniciem el descens cap a Bóixols. Quin descans i quin benestar que dóna l’aire un xic més fresc de la baixada. I vet aquí que just abans del primer gran revolt per travessar un torrent i canviar de vessant, veig la pista que vaig haver de baixar amb la furgo quan se’m va mig espatllar. La veritat és que vista des d’aquí, impressiona. Quan hi penso em venen esgarrifances.

Bóixols. Estès en una esquena d’ase. La font. La propina del dia. Quin bé de déu… La merescuda xarbotada.  Marxem amb deures: el pont medieval.

Segons el perfil de la ruta, que coincidíem amb el pastor -de ben segur que no ens ho miràvem prou bé-, esperàvem la curta remuntada del Coll de la Faidella un tros abans però ens apareix ben passat Bóixols. En aquest tram un parell de companys han hagut d’aturar-se per atacs de rampes a les cames. En aquest esport és freqüent que passin aquestes afeccions en les extremitats inferiors, poques vegades a les orelles.

Iniciem el descens cap a Isona. En perdre altura, notem progressivament la pujada de la temperatura. Girant el cap cap a ponent, veiem Abella de la Conca gairebé a tocar. Poble recolzat en un llom, molt semblant a Bóixols. Ambdós són en el fil del mateix serrat. Sortim del bosc i fem les marrades de Santa Clara havent creuat el Pas de Finestres rebent la fogonada que puja de la vall. La que ens espera a Comiols…

Amb el grup que vaig, fem alguns relleus força tibats en la recta que ens aboca a la capital de la Conca Dellà. Us asseguro que si no fora per la ganes de seure a dinar, no haguéssim forçat d’aquella manera. En entrar a Isona cap a tres quarts de tres, el primer que veiem és la piscina municipal amb alguns banyistes, pocs, doncs és l’hora de la migdiada. Quin plaer no seria poder fer un bany abans de l’àpat. Ens aturem a l’ombra d’uns arbres esquifits per decidir on ens hem d’entaular. Alguns marxen al centre del poble a temptejar el terreny i tres que ens quedem endarrerits, en Forniga, en Fluri i jo, ens refresquem en la generosa font que hi ha sota la cruïlla de carreteres i així arribem nets i polits al restaurant on ens cruspirem un menú de cap de setmana.

Només d’entrar, els ulls se’ns en van cap a una molt bonica femella. (La generació de cristall ens ha entabanat tan el cervell que aquestes coses no sabem si s’han d’explicar, si l’acció és o no correcta i si ens hem de reprimir o no. La qüestió és que volen que siguem unes màquines sense instints, justos, ponderats i moderats. I en definitiva som uns animals -homínids- com sempre hem estat. I així seguirem fins que morim. Massa collonada que em treu de polleguera només per aparentar que som molt bona gent, acollidors, receptius, profeministes i a favor dels drets de “totis”. Hi ha una cosa que no falla mai: amb respecte es pot anar a tot arreu.) Perdoneu el parèntesi. De seguida ens entaulem que hi ha gana i sobretot, molta set. Aquí ningú perdona i el vi i la cervesa van a dojo donant com a resultat unes tremendes rampes a la cuixa d’en Canaló que li fan veure les estrelles i també el fan exhibir-se com una escultura grega clàssica. Això de les rampes ve de lluny.

Hem dinat molt de gust, molt ben servits i a un preu molt raonable. I a més a més, -això ja és l’hòstia i no tothom en pot fardar-, tenim un banquer -a qui agraeixo des d’aquest modest espai-  que ens avança els diners de les despeses.

S’ha pagat i som al carrer. A l’infèrren, més ben dit. Són dos quarts de cinc. El sol crema de valent. Decidim d’anar a descansar una estona a la font i refrescar els peus als safareigs que són al costat mateix. Hi estem molt a gust però no convé entretenir-s’hi massa perquè les hores passen amb una esgarrapada i cal anar per feina si no volem arribar a misses dites.

Despertem en Llimona gran que és intentant de fer una becaina davant dels brocs de la font i iniciem el calvari vers Comiols. Calvari més aviat pel solei que no pas per la llargària i/o el pendent del port. Es pot dir que en tot el trajecte no hi ha ni una trista ombra que ens pugui donar un xic d’alè però observem damunt les testes alguns nuvolots escampats que per sort nostra i durant força estona, s’han interposat entre el sol i nosaltres. Això ha impedit que el païment del dinar fos un veritable coragre. Tanmateix, en arribar al coll he sentit un xic de rebombori a la panxa que s’ha dissipat en fer un parell de ventositats de llarg recorregut.

S’ha iniciat el port amb el grup més o menys compacte que s’ha anat trencant a mesura que hom pujava. M’he pogut mantenir amb el de davant fins a mig camí aproximadament i he acabat l’ascens amb la grata companyia d’en Quico que ha retingut el ritme per poder enfilar plegats fins dalt. Alegria doncs per haver assolit el tercer port de muntanya del dia. Fem una bona estona de descans i una ullada des del mirador de la Conca Dellà i els seus indrets més característics, com gairebé a la totalitat d’aquesta conreuada vall. Només recomanaré que visiteu dos puestus perquè hi hem passat ben a prop: el castell de Llordà i Santa Maria de Covet. No us els perdeu.

Anem pujant a les montures per començar a encarar el descens pel vessant sud del coll, deixar el Pallars Jussà enrere i entrar en la comarca de la Noguera. M’avanço per intentar de trobar aigua en algun recó de l’antiga benzinera perquè vaig molt just. Res. Avall. Ens podíem haver aturat al primer mas que de seguida trobem baixant però com si no hi fóra. Seguim.

Quan tracem els grans revolts de la carretera, podem veure a ponent i enlairat en una estreta carena, el poble vell de Comiols amb la seva església de Sant Romà fent-hi de bandera. Sempre que baixo aquest coll em fixo amb una muntanya que resta just a migdia, isolada enmig de la vall i que em recorda per la seva forma el Turó de Montcada pereò sense ser escapçat. Cercant a la xarxa he esbrinat que es tracta del Montmagastre, nom també del llogarret disseminat al seus peus. Al vessant sud del promontori hi ha el Castell i Església de Sant Miquel que en no ser edificats al cim, no els podem veure. En prenc nota per una pròxima visita.

En arribar a Folquer, ens desviem a l’esquerra per emprendre la carretera que per la Baronia de Rialb arribaríem a Ponts. Iniciem doncs una secció de carretera força trenca-cames i que farà esmicolar el grup fins que ens agrupem de nou a La Torre de Rialb. Per arribar en aquest minúscul poblet, ara deshabitat però amb les quatre cases i l’església ben conservades, convé tornar a trencar a l’esquerra abans de la Baronia de Rialb, travessar pel pont la cua de ponent del Pantà de Rialb i enfilar finalment un curt repetjó i l’sterratto que hi mena. Els que anaven al davant s’hi han aturat amb la gran alegria dels que veníem al darrere. No trobem cap punt d’aigua per enlloc fins que, buscant, buscant, el pastor trova en una eixida ben reclosa amb el forrellat de la tanca obert, una aixeta que raja. Hem estat de sort! Ens hi podem fer una bona refrescada i sadollar-nos amb delit.

Abans d’emprendre el camí, ens situem en la graonada de l’església per fer el penúltim selfiu amb tot el grup. L’aigua ens ha revifat l’esperit.

Sense ser massa conscients del desnivell a superar, fem la darrera i prou llarga grimpada per abastar Peramola, que enllaçant diferents carenes, tot passant per Politg, El Soler i un prolongat trajecte despoblat assoleix el Mirador de Peramola. Sense voler-ho, abasto en Roca poc abans del cim i fem plegats la darrera baixada. Pràcticament he anat sol des de la Torre fins aquí. Comentem que ha estat una pujada eterna. A la plana, sota l’ombra d’una línia de xiprers i amb la ferum de la gallinassa, ens hi esperen els primers. Comentem la jugada, fem algun mos, i descansem esperant que arribi tothom.

Sense seguir l’itinerari previst que ens duria a Oliana, prenem una camí rural que va de pet a la vora del Segre i resseguint la cua del pantà i creuant-la per un pont, arribem a l’altra riba. En aquells moments veiem quatre o cinc hidroavions fent les operacions de càrrega al pantà. Estimem que pot haver-hi un gran incendi pels entorns. I efectivament, quan tornarem cap a casa, sentirem a la ràdio la notícia del primer gran incendi de la temporada hagut a Granyena de Segarra cremant unes 450 hectàrees.

Per evitar el trànsit de la carretera general, decidim de circular pel camí que voreja el pantà, que en principi és mig asfaltat i després esdevé un sterrato que ja mancava en la sortida. Però el camí planer s’acaba i hem de començar a enfilar pel mig d’un bosc sense estar segurs que ens durà a bon port. Al davant hem quedat sols els quatre representants de Bicicorriols i no sabem si la resta ens segueix. Sí, vénen al darrere. Per sort hem entrat en el recinte del circuit de vehicles tot-terreny. Sabem més o menys on és l’ermita on hi tenim els cotxes però no hi ha cap camí segur que ens hi porti de pet. Per evitar de baixar al camí asfaltat i tornar a pujar a l’ermita, tossuts de collons, fem un tram a peu per un corriol ben dret fins arribar a la tanca d’una casa la propietària de la qual no ens permet el pas que ens menaria al nostre final. Doncs no ens resta més remei que baixar, creuar algun camp de cereals ara segats i fer el camí fàcil.

Som a la fi de la llarga jornada després d’onze hores i mitja de voltar per una terra i amb una companyia que fa perdre la por. La por a la fallida.

Fins aviat,

Joan

La increïble i formidable trupe: Albert Fluriach, Albert Gómez (el pastor), Carles Canal, Franki Sans, Jaume Cabrespina, Joan Llimona, Joan Roca, Manel Trenchs, Pep Famadas, Pep Llimona, Quico Castanyer i servidor, Joan Lladó.

Distància recorreguda: 150 km.

Desnivell acumulat: 3100 m.

La ruta completa del wikiloc creada pel pastor: clica aquí.

Les meves fotos: clica aquí.

Les d’en Quico: clica aquí.

Les d’en Manel: clica aquí.

Les d’en Pep Llimona: clica aquí.

I les del pastor, l’Albert Gómez: clica aquí.