LA SENGLAR 2.0: GARROTXA I COLLSACABRA 11.03.2012
Manel Quadrada
Els de Bicivicigarrotxa ens ténen massa bén acostumats i des de la seva web ens han ofert un altre plat d’alta cuina: la Senglar 2.0 Diumenge passat el vam anar a tastar i en Tresunces ens explicarà el seu parer tot estrenant-se al bloc amb la seva ploma. Com ja podeu suposar i ho tenim comprovat a bastament que, voltar per aquelles comarques sempre és garantia de rebre moltes, variades i agradables sensacions: veiem-ho.
Un matí amb molt bona temperatura va apareixent a poc a poc, però molt a poc a poc, el personal, amb la baixa d’última hora d’en Martí per culpa d’un putus virus gripal, enfilem cap a la Garrotxa per fer la ruta del Senglar 2.0 que promet, i molt.Un cop a Sant Esteve, i després del cafè i la coca de rigor, comencem l’esperada pedalada, posem els gps apunt i som-hi!
Un cop enfilat dalt la bici, et vénen preguntes de com serà la ruta: molta pista, pedra, humitat, les baixades, efectivament la cosa rutlla i molt, i amb l’observació que permet el cicloturisme disfrutem del paisatge variat, boscos frondosos, cingles de vertigen, espais oberts, però sobretot molta complicitat amb disfrutar de l’entorn.
Entre els paratges veiem cases abandonades que t’imagines com deurien ser fa uns anys, i que no saps quina triaries per retirar-t’hi…
Els gps són fantàstics quan funcionen, sinó, no hi ha res com un bon coneixedor del terreny com en Pistons, que per aquestes terres crec que ràpidament hi arrelaria.
Per cada un dels camins o corriols que passes pots intuir la seva utilitat, alguns poden ser comercials, altres agrícoles, llenyataires, carboners, amagatalls en temps de guerres…
Variem la ruta per dinar a Rupit, l’entrada al poble travessant el pont suspès va se triomfal, tot i que hagués pogut ser un escenari la mar de divertit per al moviment vaibé que té el pont.
A mesura que avancem per la fantàstica ruta, el sol ens diu que ens queda poca estona per disfrutar de la llum i ens afanyem per recórrer el màxim tros. L’últim tram de la ruta és espectacular, amb grans blocs de pedra enmig del bosc de faigs que amaguen sorpreses sota el gran tou de fulles. Ja amb molt poca llum, recordes on has deixat el petit frontal, al calaix dels gadgets, i com el trobes a faltar…
Amb el cap ple de bons records, et sents un afortunat per poder realitzar aquestes rutes en bona companyia i, com no, felicitar la colla Bicivicigarrotxa!
Fins aviat,
Manel
Els corriolaires: en Couldines, l’Home no tant senzill, el Nét de la Trini, en Pistons, en Prosciutto, en Ventús i en Tresunces.
Distància recorreguda: 65 km.
Desnivell + acum.: 2000 m.
Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Tresunces: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Ventús: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Prosciutto: cliqueu aquí.
Per cert, quan estàvem ja de nit al bosc de la Feixassa, sense llums e intentant no morir engolits per aquells forats amagats pels varis metres de fulla seca, em va semblar sentir al meu darrera (és que sempre vaig últim, encara no he entés per quin motiu), passes silencioses de llops ensumant sang fresca. De nit encara em desperto tot suat somiant que noto el seu alé al meu clatell.
Santa Paciència!!
Resulta que el marquès de Bas havia de casar l’hereu, que era més burro que el fang de farinals, i no hi havia manera de trobar-li noia.
Com que el marquès era amic del capellà de Bas, i aquest amb el de Falgars, entraren ambdós com a agència matrimonial i es partíren l'”asunto”. Hi havia recompensa. El rector de Falgars aportà, com a bon partit i molt treballadora, la pubilla de l’Alou de Pruit amb l’inconvenient però que festejava amb un noi de Pujolriu.
El rector de Pruit posà fil a l’agulla parlant amb els pares de la xicota els quals no posàren oposició, ans el contrari, però si la noia quan en parlà a la nit amb els pares. No en volia saber res, que només es casaria amb el pastor de Pujolriu. Tant se n’hi enfotien els diners i la vida regalada que li pogués oferir el marquès.
Però com qui decidia en aquests afers eren els pares i capellans i a aquests últims ja els anava bé manegar-ho a la seva manera, es decidí data i lloc pel casori: l’església de Falgars.
Malgrat que la decisió estava presa, la noia i el pastor, que ningú ho sabia, s’havien jurat amor etern.
Arribà el dia. Els seguici que sortia de Bas i l’Alou i la noia muntada sobre una jove i blanca euga, passava pel davant del mas de Renyins. Al coll ella sospirà. Demanà que paréssin perquè havia de fer “les seves feines”. Baixà de l’euga i s’amagà darrere d’unes mates. Tothom reposà, s’explicaren fins i tot acudits, passà una llarga estona però la núvia no apareixia.
Tothom s’exclamà. -Deixeu-li fer l’últim pipí d’àngel -afegí un convidat tot picant l’ullet als qui el miraven.
L’anàren a cercar darrere les mates però no hi era. No es trobà ni rastre.
Es diu que amb la conveniència amb el pastor s’anàren a amagar a la cova del Grau d’Olot i hi havien portat teca per passar-hi una llarga temporada.
Alguns diuen que més tard es casaren i anaren a viure a França. Ai! l’amor.