BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Vam encetar el diumenge pujant cap el Turó d’Onofre Arnau, però per la variant del col·legi. La nostra intenció fóra d’esmorzar a can Pradell de la Serra.

Vam enfilar fins a can Flaquer pel bosc i mirador de Mata, per les feixes i les vinyes de can Riera i després, pel corriol de Lorita, ens trovàrem de cara amb la colla de Sant Vicenç, els Xurribikers.

Passàrem el coll Pallarès i ja per la pista fins l’entrada dels Misteris on Ilgrandeprosciutto ens féu unes fotos de la grimpada. Val a dir que passant per pista hom troba molta gent i entre ella, molts ciclistes. Ja ens va anar bé per ensenyar, tot passant, pit i maillot. Calia fer-nos veure.

A la cruïlla amb la pista d’el Corredor unes gentils parelles ens féren la foto de grup amb els flamants equipaments i, al camí d’en Ribes, el Màster i en Ken, se’ns acomiadàren per tornar cap a casa.

En deixar la pista per prendre el corriol, ens trobàrem el viarany tot trinxat, desconegut, degut a les feines de desbosc. Sense paraules.

Quan just començàrem a fer el descens cap a can Pradell, el nostre intrèpid, hàgil i francòfil company, en Ventús, punxà la roda del darrere. Mentrestant, la fèiem petar al solet tot comentant la vestibilitat dels nous conjunts.

Feia tant de temps que no ens deixàvem caure per aquells verals, que ens costà un xic de trobar el camí que ens havia de menar al corriol trialer de la Serra de can Clarenç.  Abans de ficar-nos-hi de ple, vaig treure pit i collons per baixar el talús que ens tornava a la pista. La recepció va ser menys o menys reeixida gràcies al bon treball de la forquilla: tot el recorregut. No he pogut evitar de posar la foto que em féu Ilgrandeprosciutto a la portada.

Ja de ple a la trialera, uns més que d’altres, vam notar que la nova roba ajudava a superar els esculls. Val la pena anar fent provatures damunt la bici, sempre s’aprèn alguna cosa.

De seguida ens plantàrem davant la pallissa de can Pradell amb el temor de que fora tancat. Però unes bicicletes recolzades a la porta ens indicàren el contrari. Cap dins hi falta gent! Cansalada, truites, fuet, llesques del 43… Tot gola avall. I per rematar-ho, uns xupitos d’herbes i de cafè per enfrontar-se a la tornada.

Ah! Me n’oblidava: ara tenim un ponedor d’ous a la colla. Vés per on! En tindreu notícies.

Per començar, la pujada fins al Trull fou memorable. Renoi quin pujadot. Esportiu cent per cent. Tot l’alcohol es disipà en les primeres pedalejades. Però tothom, em sembla, en gaudí. I molt. Almenys l’Homenotantsenzill.

A la pista tot se suavitzà i tret del tram de corriol descarnat, les pulsacions baixàren de cop.

Al camí d’en Ribes vam fer algunes fotos més intentant el tram pedregós i al tram de descens trialer fins la pista, me’n vaig sortir molt airós.

Seguidament, pista avall fins a Rupit i a la cruïlla del Montalt, ens partírem en dos grups: els que tornàven cap a casa pel Camí Ral i els que enfilàrem a la Ferradura per baixar per la vessant solana fins a LLavaneres. Quedàrem doncs Ilgrandeprosciutto, el Senyor, l’Homenotantsenzill i un servidor. Se’n tornàren el Nét de la Trini, la Flor, en Ventús, el Maestro i el Petitó.

Arribant a la Ferradura vaig veure tres ciclistes observant un mapa. Quan me’ls torno a mirar, em semblà que un d’ells era en Capdevila, veterà corredor i ex-campió de raids, antic contrincant d’el Màster, de la Flor i d’en Logístic. Efectivament, l’era i també hi havia un tal Fruitós i una xicota prou bufona que no en sabem el nom. Estaven preparant per a la Diputació, una sèrie de recorreguts de bicicleta de muntanya per la comarca i els aclarirem alguns dubtes que teníen per enllaçar els camins fins a Sant Vicenç. Ens donàren records per a la Flor  a qui havien trucat la nit abans per informar-lo que serien per la zona i no va respondre.

En aquell moment passà per allí en Cuco Mas que anava sol per la pista i el Senyor suposo que el va convèncer per continuar amb nosaltres. Descerebrao!!!

Seguírem pel corriol del mirador d’en Valentí i a la cruïlla del camí de llevant de can Montalt ens separàrem d’en Capdevila i companyia. Nosaltres continuàrem cap el tram d’esbarzers on provàrem el nou teixit i tot seguit de pet fins el Mortirolo. En un dels xaragalls de baixada, el Senyor volà per uns instants sense cap conseqüència i en Cuco, en preguntar-li si no li agradava més allò que no pas la pista, va ser rotund: no.

Arribàrem a Llavaneres sense més. Travessàrem les Cinc Sènies i cap a casa.

Fins la propera,
Joan LLadó.

Els corriolaires firats: el Nét de la Trini, la Flor, en Ken, l’Homenotantseznill, Ilgrandeprociutto, el Petitó, el Senyor, el Maestro,  el Màster, en Ventús i en Pistons.
Convidat: en Cuco Mas.
Les fotos d’Ilgrandeprosciutto: cliqueu aquí.

Em sembla que la foto oficial amb els nous equipatges es farà el diumenge 26 de setembre.