BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Carles Canal

…i va una flor i es marxita perquè allò percebut com a caòtic no és sinó un ordre dins del desordre, i a més sentir la veu de cada un dels galls d’aquesta colla fa sinó més gran La Cosa i constatant el fet que tothom diu la seva i la seva raó és la millor per al final acabant fent el que primer s’ha dit i no servir de res tota aquella xarlateneria acumulada en forma de milers de missatges.

Manté tu que estas en los cielus!…

Bé, Bé i en Quicu es posa a menjar pipes abans de sortir i apareix amb cara de cacauet a la cita arribant dels primers a destinu:…”Los últimos seran los…” Llavors arranca la cosa i la puta ermita, més lletja que un Corriol cagant a la vora del camí, és farà un objectiu quasi impossible a la tornada, més gràcies a la no ajuda d’una pagesa que ens fa més tontos del que som i li veiem el plumero ràpid (no diré la declaració d’intencions d’un dels Robafaves respecte al correctiu que se li podria aplicar a la pobra pegeseta) i aquí es veu claríssimament un dels principis d’aquest grup,” insubornables”, quan davant una putissima última pendent de la muerte es tria per unanimitat agafar el camí planer costant una, dues o infinites ronyonades i la penúltima aventura pq la última sempre està esperant a venir.

Serra Seca, puta Serra Seca, que treu a lluïr un altre dels principis elementals de La Cosa, es neix idiota i si mora (qui polles del món se’n va en plena onada d’infern a la olla d’en Pere Botero si es diu Serra Seca!…Xaladura màxima. Principi bàsic!)

Ruta guapa amb els estirabots típics de 12 pallassos rodant: Ara corro molt ara no tiro, ja veuràs la que te foto i mira la que m’has fotut. Aquesta qualitat no la comparteixen aquests putus Colla B que sempre estan donant pel cul al davant, pugi o baixi!

Aquest punt em porta a allò inadmisible que no hauria de passar mai més i que és de veure un dels mamarraxus i Robafaves, alhora, cantant li les quaranta a un dels socis fundadors de La Cosa: Intolerant! (a dir però, amb la boca petita, que donava molt de gust veure com li queia aquell calvot al intocable Franquitu!. Això sol ja mereix la sortida)

Esmorzar mínim i ben servits per un personal femení sublim que fa creure en la millora de les espècies i un dinar al nivell amb finalització Marina que també val per ella sola la sortida. No coment amb les escenes tironials, de Tiron, d’algun dels destacats pq no ve al cas, ni a l’autor. Quin Mal!

Llavors va i baixant del Boixarols apereix l’infern. Tu lo saps! Ja se sap: a lleida tenen dos estacions: “L’hivern i l’infern” i en aquest últim i retornan al principi segon: Els imbècils va i s’hi atreveixen. Quina calorà.

Bé fins aquí lunque me sembla a mi, totalment acceptable o no. Com es vulgui. Això és el que es dona mentre s’espera un fent de xòfer en un foc forestal que confirma La Cosa: a Lleida fa calor!

Salú,

Canaló