BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Avui falla el Net de la Trini (que és estrany!). A canvi, per amenitzar la sortida però d’una altra manera, l’Oriol s’escapa una estona de les obligacions familiars. També hi són el Maestro, el mestre Manel, en Valentí (per descomptat) i la Flor, tan polida –de llengua– com sempre. Avui tots amb l’equip oficial. Fem força patxoca.

El mestre Manel proposa ràpidament la Roca de les Orenetes i anar a esmorzar a l’ombra de les moreres de Santa Agnès.

Pujada intensa pel Turó dels Oriols, els ui-ui-uis al revés, i de dret a cercar la nova troballa d’en Pistons per coronar el Turó de Cirers.

Seguint les instruccions entrem on suposem ha de ser la gola del llop. Ja avisats de l’esdevenidor avancem amb cautela fins a trobar, efectivament, el forat en mig del boscam que s’enfila amunt. Unes virolles inicials seleccionen el personal. Els més agosarats ens creiem molt valents i continuem dalt la muntura temorosos de ser vençuts, al menys un servidor. El nostre jovencell, cap de fila (com no) és davant meu avançant impetuosament en un tram de vertigen, fosc i dret. Ell avança, jo també. Estic cargolat, empetitit dalt la bici, tot jo sóc cames. Només veig un forat i al fons una bici cada vegada més lluny…. Prou. No puc més. Em moriré. Paro. No hi ha excusa. Cap arrel, cap pedra, cap branca. He estat jo. M’he acabat. Urgentment he de baixar de la bici. M’he de moure. Em falta aire. Ja no veig el forat ni la bici, ja no m’interessa. Estic vençut. He de seure sinó cauré. Sec a un costat i em passen cavallers caiguts abans que jo, algun rient de la meva mala cara. Em refaig i continuo, cap cot, corriol amunt, arrossegant la meva companya. Arribo al primer descans. M’informen que malauradament ni l’Oriol ha aconseguit la gesta. Li han faltat 5 m. Avaluo les meves possibilitats davant el repte plantejat i el veig difícil, molt difícil. Serà un bon mesurador de la evolució al llarg de la temporada. Malauradament pronostico poca durada de les condicions òptimes que el fan ara ciclable. A la que baixin quatre bicis amb la roda bloquejada s’obrirà un reguerot i serà la fi. Mentrestant el gaudirem. Ara bé, és aconsellable no anar sol, per si et peta la vàlvula en l’intent, o ja, ja, ja, tenir testimonis de la gesta si és eixida ja que ningú se la creurà.

La resta, cap novetat. Céllecs per Can Tarascó, el ja anomenat corriol de baixada, el d’en Gomes, etc, etc. L’Oriol, el fornit cavaller, ens deixa al travessar la carretera de Sant Bertomeu.

Esmorzar força xerrat (i no de barato) a Santa Agnès. No podia ser d’altra manera amb en Magret i en Logístic.

Per tornar, tots anem tard i decidim acompanyar a la Flor que té clar que torna per carretera. L’ambient s’escalfa fins i tot abans de pujar a les bicis. Efectivament, tot just toquem l’asfalt i el personal pedala esfereït. Potser per treure l’espina de l’anterior batalla? Tant és així que el que li cou més, engreixat per un cigaló de rom a les postres, ens repassa a tots. Està en el seu ambient. El maestro sorprèn al seu darrera. També pujava ferit? Altres cavallers pretensiosos de guerres, no acaben de trobar-se còmodes en el brut element i són anorreats durant l’escomesa.

Collons, quina de colla de picats que som tots plegats. I qui digui el contrari anirà a l’infern dels mentiders ploramiques.