BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

HA DE PLOURE? I QUÈ? ENDAVANT QUE NO FA FRED 31.10.2010

Per Joan Lladó

S’havia fet la proposta d’anar al Turó de l’Home perquè en Manel encara no l’havia fet amb la flaca, però diumenge ens vam trobar amb unes perspectives climatològiques no gaire balderes per anar a fer grans proeses ciclistes. Abans de sortir de casa vaig mirar-me les imatges del ràdar del Meteocat i la pluja estava concentrada entre el Maresme i el Vallès. La negra nuvolada que veiem des d’els Burots (si, si, des d’els Burots) en la direcció de la nostra ruta, ens feu canviar els plans fent-nos voltar per la comarca. Així doncs, ens aventuraríem primer cap al Collsacreu i després ja en parlaríem.

Els quatre valents sense por de pluja, en Manel, l’Oriol, l’Andreu i un servidor, començàrem per la carretera de Mata i vam anar fent xino-xano fins al Coll del Pollastre i Arenys de Munt. Allí decidírem de baixar fins la N-II i seguir fins a Sant Pol, per tornar a enfilar després fins el Collsacreu.

El mar estava tot remogut i cridaner: se sentia ben clara la remor del caos de les onades.

Férem una ràpida aproximació fins a Sant Pol i just arribant a la benzinera de Sant Cebrià, començà a caure un pluja persistent que ens obligà a aturar-nos a la mateixa benzinera i fer temps perquè minvés.

Aprofitant l’aturada, vaig tornar a consultar el ràdar: la pluja del Maresme era concentrada on érem en aquell moment, per tant els núvols passaríen de pressa cap a nord. Però els ruixats persistien i no volíem pas mullar-nos abans d’esmorzar. És emprenyador asseure’s a taula xop.

Quan la pluja féu un parèntesi, prosseguírem cap amunt. Passàrem Sant Cebrià amb la carretera força molla i arribant a Sant Iscle començà un gotellam que ens obligà a aturar-nos per esmorzar allí mateix enlloc de fer-ho a Collsacreu.

De la taula estant, a través de la finestra, vaig veure venir en Marcel amb una gruixuda amb rodes grosses, de vint-i-nou. En Manel sortí per cridar-lo però ja havia reconegut la meva flaca. Baixava de la Creu de Pedracastell. S’ajuntà a la taula. En Jaume li va deixar la bici mentre adobava la seva.

Després d’esmorzar continuàrem la nostra ruta però abans ens acomiadàrem d’en Marcel que ell també pujava a Collsacreu però pel camí del Montnegre.

Algun escadusser raig de sol emergia d’entre la nuvolada. El paisatge moll, humit de les feixes i els camps, basses, safaretjos i estris, precedits pels arbres de ribera, en el seu estat de somnolència que ara despertàven, ens auguraven una resta de matí més eixut i alegre.

Al coll del Pas de l’Aigua, a Arenys, fém una aturada per fer un pipí i algú es treu roba per pujar més còmodament el Collsacreu.

Comencem alegrement i a bon ritme l’escalada. Passem dos btteros que es fan el milhomes però que de seguida giren cua.

La negror del cel torna amb força i la nostra previsió s’estronca quan manca un quilòmetre per coronar el coll: quedem xops com aneguets en qüestió de segons. Vaig al darrere de l’Oriol i em ve a la memòria el record dels esforçats corredors del Tour en passar per allí mateix. Tot i la pluja, no anem a la mateixa velocitat?

En passar el coll no ens aturem perquè la pluja persisteix i encara agafaríem fred. Arribem a Vallgorguina i esperem que arribin en Manel i l’Andreu que havíen quedat un xic enrere.

Reprenem la marxa amb l’Oriol al davant que tiba com un mul fins a Sant Celoni. Allí podem observar el Montseny cobert per una densa nuvolada. De ben segur que hauríem llepat de valent si ens hi haguérem embrancat.

Passem LLinars en direcció a Can Bordoi i pugem aquest coll com bales. El jovençall ens posa a prova. Renoi quina manera de pujar colls!

Baixem cap a Dosrius i després d’alguns dubtes, l’Andreu havia anat a córrer una hora i mitja el dia abans, decidim de pujar el Collet, Sant Carles i baixar a Sant Agnès per acabar amb Parpers.

Entrant a Santa Agnès ens trobem de cara amb l’Àngel i la Glòria que també feien el seu tomb amb la flaca. Bescanviem quatre mots sobre castanyades, sopars, musclos i “butxaques” i re-emprenem la marxa.

Fem els primers quilòmetres tot fent-la petar fins a can Company de Dalt i aquí es canvia el ritme per pujar a tota màquina fins al coll. Va parir! Buahhh!

Acabem la sortida entrant pel Poble Sec havent fet 90 quilòmetres i no sé quant de desnivell.

Fins la propera,
Joan LLadó.

Els Corriolaires: en Manel Trenchs, l’Andreu Calvó, l’Oriol Noè i en Joan Lladó.


Respon a Valent Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.