BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

GRIMPANT PER LA CATALUNYA HUMIDA: BELLMUNT-BRACONS-COLLFRED 23.10.2010

Per Joan Lladó

Estic realment satisfet i desbordant d’alegria després del tomb de dissabte. He posat el cos i la ment a to per afrontar la setmana que se’m presenta. I més que la ruta, el paisatge i els àpats, és el compartir-ho amb els amics el que dona significat a tot plegat. Sentir-se envoltat, patir, suar, fruir, riure, mofar-se, tot  i més en companyia dels amics, és pel que paga la pena d’immergir-se en una –com dirien els profans– bestiesa. Però això –animalada, repte, objectiu, mitjà, joc, gaudi– només ho sabem cadascú de nosaltres. Us agraeixo a tots la companyia en aquest ínfim corriol.

Aquest dissabte doncs, tornem cap a Osona i concretament al Bisaura per iniciar la ruta per carretera que ens ha de dur a escalar tres cims de les nostres tant estimades comarques verdes.

Aparquem els cotxes d’en Jordi i d’en Carles a Sant Quirze de Besora i ens vestim abans d’anar a esmorzar al Bar Sport. En una de les taules ens hi trobem asseguda i per sorpresa la colla d’en Saleta, d’en Salme, d’en Marcel, n’eren vuit o deu, que van a fer bici de muntanya per la zona. La fem petar abans d’entaular-nos nosaltres.

Iniciem la ruta després de l’esmorzar de plat fondo dirigint-nos cap a Sant Pere de Torelló. S’ha de fer un quilòmetre d’autovia i remarcar que en aquest sector hi ha un ample voral, fins a sortir i prendre la via de serveis que ens durà a l’entrada de Borgonyà. Ens trobem boira encastada al Ter però la seva densitat no ens fa córrer cap perill. Travessem Sant Vicenç i enfilem tot seguit fins a Sant Pere. Hem deixat les boirines al fons de la vall i comencem a entrar en calor. Al cementiri fem una aturada per treure’ns roba i poder-nos enfilar més còmodament a la primera tàpia de la jornada.

L’entorn s’ho val i començo a fer fotos quan passem enmig dels primers prats habitats pel bestiar boví i, com és natural, la gatzara s’acaba amb les primeres rampes que ens ofereix la carretera.

El grup s’estira i s’arronsa. Anem comentant la jugada a mesura que anem guanyant metres i ens plantem al pàrquing del santuari satisfets de superar el primer escull. Mentre van arribant, pocs segons l’un darrere l’altre, fet que fa  una colla molt compacta, em col·loco en el segon revolt de les rampes més espectaculars per fer-los unes fotos quan passin. Llàstima que no tinguem un sofert fotògraf dignat a dur una rèflex per prendre instantànies d’alt standing…

A dalt ens hi trobem força visitants i excursionistes. Ens fem la foto dalt de la creu i podem observar gairebé tota la ruta que vam fer quinze dies abans amb la gruixuda.

Abans d’emprendre el descens desfent el camí de pujada, ens abriguem amb totes les peces. I vinga! A gaudir de la sinuosa carretera!

Poc abans de passar la Font Vidranesa, sentim com una pedra espetega en el quadre d’en Carles i al cap d’uns segons sentim els crits de l’Anscari perquè ens aturem. Som mig quilòmetre més avall i no sabem què ha passat. Al cap de deu minuts baixen en Jordi i en Carles. Males notícies: en Carles ja pot plegar, ha trencat el boixet de la roda del davant. Baixem fins a Sant Pere sense saber encara què fer: si ell se’n torna a casa i continuem la resta, si anem tots a buscar bolets, si ens arribem fins a Torelló i veure si li deixen una roda… Ens han dit que hi ha una botiga a Torelló i a només quatre quilòmetres de distància. Som-hi.

Ens hi plantem de pet. L’amo de vell antuvi vol vendre i no deixar. No coneix el lloguer. Després d’un canvi d’impressions, treu una roda d’època i li diu que a la tarda li torni.

Vinga, cap a Bracons. Passem Sant Pere i abans de travessar el Riu Ges, ens falta l’Anscari. Les obres i el semàfor de Sant Pere l’han desorientat. Aprofitem per fer un pipí.

En els primers revolts el pendent ens deixa anar a bon ritme i progressem còmodament tot passant a ran del flamant mas de Les Cases amb la seva no menys monumental pallissa fins que arribem a Sant Andreu de la Vola on, de cop, canvia el pendent de la carretera i on ens convé forçar la ronyonada fins arribar dalt del coll de Bracons.

Ens trobem el coll ple de cotxes aparcats com és costum en els dies festius de tardor i hivern. Mentre comentem la jugada ens fem quatre fotos i reprenem la marxa cap a la Garrotxa tot baixant a tota pastilla sota els peus de l’imponent Puigsacalm.

Travessem Joanetes i planegem per la Vall de Bas en direcció al Mallol i Sant Privat. En aquest darrer poble abans de procedir amb la darrera grimpada, carreguem aigua i mengem quatre ganyips i barretes a la font que ens ha indicat un col·lega ciclista de la comarca i no ens accepta la invitació per acompanyar-nos a Collfred. Desagraït!

Segons en Martí, els que anem al davant del grup en aquell moment, en Carles i jo, i que repetim pujada al costat d’ell, comencem la darrera escalada amb una certa recança, amb un xic de basarda, en constatar que anem a poc a poc.  Tot i que inconscientment, la segona vegada hom sempre intenta de no perdre el seny. Tantmateix, no podria ser així si hi hagués l’amic Andreu.

Abans d’encarar els primers rampots, fem una mica de por a l’Anscari que d’ençà que hem sortit de Mataró, el Collfred li retruny al cervell. Pobret…

Ens endinsem en una molt bonica i atapeïda roureda que fa les delícies d’en Pep quan el pendent ja fa estona que ha passat de les dues xifres. I arribant al tram de Can Solà, és on cal serrar les dents i mantenir a bon nivell el ritme anaeròbic fins arribar al pas canadenc de Puig d’Aulines. Final del tram amb més inclinació del coll.

Allí fem un reagrupament i intentem de recuperar l’alè. Prosseguim amb la grimpada amb els ànims més assossegats. Intento de fer algunes fotos en els llocs més interessants de la ruta però la calitja embruta la llum.

La pau, els masos i el paisatge ens meravellen a mesura que anem avançant. Travessem fagedes que ja han trencat el color i es tenyeixen del rovell tardorenc. Quina mescla millor que aquesta, els amics, la bicicleta i el paisatge, ens pot elevar l’esperit?

Passem el mas de Collfred i amb quatre pedalejades més som al coll. Fa tot just quinze dies que el travessàvem amb la gruixuda venint del Puigsacalm en direcció al Puig l’Obiol. Com aquell qui diu, ja tenim la feina feta. Ara només ens cal trobar taula a la Creu de l’Arç.

Baixem a Vidrà gaudint del descens a pleret i al restaurant no tenim cap problema per trobar taula tot i que són dos quarts de quatre.

Ens cruspim un merescut i abundós dinar en una animada taula i revivim les darreres hores passades entre glops de vi i queixalades de cabrit. Amb els cigalons i la darrera davallada fins a Sant Quirze acabem de celebrar una íntima jornada de bicicleta d’alçada.

Per molts anys,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Jordi Cid, Pep Famadas, Carles LLorens, Anscari Nogueras, Martí Montserrat i Joan LLadó.

Distància recorreguda: 98 km.
Desnivell + acum.: 2550 m.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

P.S. Hi ha caps de setmana millors que d’altres, però per mi aquest ha estat excepcional. Després de la diada ciclista d’ahir, avui diumenge ha estat una gran matinal boletaire. Suposo que estrenar el cistell també hi ajuda.


  1. Amic Joan sembla que hagis escrit el que jo vaig sentir el dissabte a l’arribar a casa. Efectivament la setmana havia estat excessivament atepeïda. La volta ha estat immillorable en tots els aspectes. De veritat. Per una vegada hem sabut no anar collats al màxim, potser per què Collferd no admet provatures.
    Just passat la passera canadenca quan anava tot sol, ens els trossos mig planers deixava anar el manillar, estenia els braços, inflava els pulmons i tancava durant segons els ulls… Ho recordaré durant força temps.
    Gràcies companys per descobrir-nos racons del nostre estimat país i compartir-ho d’aquesta manera.
     
    Espero obrir les fotos a estar sol al despatx per a rememorar plàcidament la volta.

    Salut

  2. Realment tant Bellmunt com saltar de la Garrotxa al Bisaura pel Collfred són dos racóns de Catalunya que ningú s’haria de deixar perdre.

  3. Recorregut molt molt dur peró molt bonic, molt bona companyia i com a resultat un fantàstic dia de bicicleta (per recordar).
    Gracies Joan per la màgnifica cronica.
    Salut
    Jordi

  4. Collions! haurien de prohibir això
    dels parits de bàsquet de les criatures en plena matinada de
    dissabte en pavellons freds i solitaris, i ja posats, també els
    gegants, les festes d’ aniversari del diver-castillo (diver?), les
    compres del mes, les visites dels lampistes (amb permís del
    Couldines), i altres compromisos inútils i intranscendents.

     

    Sort que el bon esmorzar i companyia
    diumenge a Collsacreu em curen en bona part l’ embega que em produeix
    llegir aquesta crònica.

Respon a formiga Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.