BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

FLACA PELS EMPORLANATS DEL RIPOLLÈS 01.04.2012

Per Pep Famadas

Arriba el bon temps i les flaques més inquietes desperten del son hivernal. A uns quants ens ve de gust fer una tirada amb una mica de cara i ulls i després de vàries propostes del mestre Pistons, finalment qualla la del Ripollès que, per horaris de diumenge, quadra força. Sortir aviat i ser a les postres a casa.

A quarts de set ens trobem 6 flaqueros a la plaça on la resta de la colla, de mig amagat nostre (mail?, Whatsapp?) se’n van a fer voltes a la Trona del Rei, a veure si algú de la canalla es fa un home, que ja li toca (deu estar fent el canvi ja que està molt mogudet últimament). Dues furgonetes plenes de bicis i maillots corriolaires, quina patxoca!!

Comencem a pedalar cap a dos quarts de nou des de Ripoll direcció Vallfogona (aquesta contrada la tinc íntimament lligada al Mas Xixà i l’amic Pep Castany, l’home de les migdiades amb pijama). Passat Sant Bernabé de les Tenes el pastor ens mena a l’esquerra per un emporlanat, al pur estil pistons  – mestre de racons -. És el primer avís del dia. Sortegem un coll (a la Terma) i davallem de dret a Sant Joan de les Abadeses, tot envejant paisatges i masos. Els màsters rememoren antigues gestes, com gairebé sempre.De Sant Joan a Ogassa i, ara sí, primera ascensió amb punts del dia, fins a Coll de Jou. Encara estem frescos i els tants per cent no ens espanten gaire. Val a dir que els descansos són nombrosos. Tot i això, a l’arribar al Pla de Bassaganya a mi em convé un respir i a d’altres una pixadeta. Ens retrobem. Enfilem, ara ja més tractable, cap el coll. Tot i això l’home dels calçotets s’endarrereix de manera que en l’únic trencant existent afluixem per què ens aconsegueixi. I així, tots juntets com bons amics, arribem a Coll de Jou. Tombem cap ponent i assaborim el Pirineu Oriental amb menys neu del compte però igualment fantàstic. El dia és quasi perfecte. Descens de tràmit fins a Ribes.

A Ribes, tot i que ja hi ha gana, decidim menjar l’entrepà a Campelles on ja tindrem més feina feta. Ara ja calents enfilem amb ganes la carretera. Tantes que el Mamalló, enganxat com una lapa al meu darrera, quan ja començàvem a treballar i la fila estava definida, punxa, el torracollons. Déu ser un llantasso de la baixada per què, és clar, baixava tranquil ell. En Pistons, intractable, ja era fora, i en Manel s’hi havia agafat. Casunlolla!! El Maestro i jo el deixem que s’espavili ja que tampoc accepta ajuda i encara ha de passar en Ventús. El perfil és suau comparat amb el corregut fins ara, de manera que em permeto una apretada per a enllaçar, just a l’entrada del poble, amb la meva parella.

Són quarts de dotze i ens assentem a fer un coca cola. Els telèfons avisen que, com era de preveure, no arribarem per seure a taula a dinar. Estem com llangardaixos al sol i costa arrencar….voleu dir? Què coi, fora la mandra.

Descens emporlanat cap a Planoles. Ara sí, encarem l’ascensió de la jornada: 10 km i 900 m de desnivell. Així, d’entrada, tampoc sembla tant….

Un cop passat Planoles el personal s’arremanga. Sense adonar-me’n ja pedalo sol. Per davant en Pistons i en Mamalló. Pel darrera, en Tronxo a primera línia i el Maestro tot seguit. En Ventús fa la seva guerra. El pendent de la carretera està tirat sobre plànol: és exactament el mateix tota l’estona i ni un miserable descans. Això em rosega la moral i penso que no arribaré, però el Mamalló davant m’estira i en Tronxo al darrera m’apreta, o sigui que pit i collons. Van saltant els quilòmetres. Fins i tot per un moment m’acosto al Mamalló i m’animo. Valga’m Déu, és un miratge! A la que apreto em falta aire; calma, calma. Finalment als darrers dos quilòmetres se’m trenca la corda que em tibava del Mamalló. El deixo estar. No me n’adono i noto l’alè de la parella al clatell. Si fa un moment no hi era! Això sí que no!! Última empenta i ja sóc dalt. Estic desfet. A en Manel li han faltat 50 m. Jo no els hagués pogut fer.

Arriben la resta i mengem alguna porqueria. Ens abriguem pel descens. Jo m’ho poso tot doncs la suada ha estat important i ara es refreda. Baixem a Planoles, un parell de quilòmetres fins a un trencant, de nou emporlanat, que “flanqueja” fins a Ventolà. Pur tràmit segons el pastor. Qui el va parir!! De cop unes rampes apareixen davant nostre i una suor freda s’apodera de mi. He de parar a treure’m el canguro. Això no ho tenia previst i ja no em queda res. En fi, què hi farem. A Ventolà ens refem, jo més que la resta, i ara sí que s’han acabat les pujades.

Descens fins a Ribes i relleus fins a Ripoll. Som pocs i hi ha força ordre en els relleus. Encara ens faltaria alguna lliçó més de l’avi Cid però com que està desaparegut, ens planyem enyorant-lo.

A quarts de sis de nou al cotxe. Com ja estava previst, no serem a casa a l’hora de dinar ni a les postres. Per molts anys.

Pep Famadas

Flaqueros emporlanats: Pistons, Mamalló, mossèn Tronxo, el Maestro, Ventús i un servidor.
Distància: 97 km.
Desnivell segons el Toaster: 2.670 m
Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.


  1. Encara sort que aquesta colla te cert criteri, que coneixent la duresa de la ruta i la diferència de nivells (bé, concretament dos nivells: en Ventús i la resta…), la cosa va anar de ciclo-turisme, cosa em que va fer gaudir de la sortida, excepte com és natural, la guerra a muerte a les dues ascensions de la jornada.

    Tot i ser l’ antitèssi del tipus de sortida que em va bé, doncs que voleu que us digui, ben satisfet que vaig acabar. Bons paisatges, bona companyia (bé, quan en tenia, es clar), i excusa perfecta per treure la pols a la flaca.

    Agraïr al Pistons, que amb l’empenteta d’ en trenca-pins, vàrem portar endavant el tema.

    p.d. No vull donar noms, però potser hi ha algú a la colla igual de desastre que un servidor.
     

  2. Amics Ventús, no cal que et llencis a les potes del cavall, vas fer un paper molt digne i és d’agraïr tenir companys com tu que gosin capbussar-se en iniciatives com aquesta. Ja saps que a mi, el pedalar per pedalar, ni em va ni em ve. Necessito paisatge i cultura i, si hi puc afegir bona companyia, ja ho tinc tot. Si la tralla, que és innata a nosaltres, l’acompanyem amb algunes aturades estratègiques, amb la contemplació del nostre entranyable paisatge, amb les veus grolleres dels que ens envolten i amb els nostres més íntims pensaments, què més podem desitjar? Quelcom més suggerent? Potser si o potser no. Si he de fer una ruta, la confecciono triant els racons més íntims, més pregons (pel meu gust) alternats amb aquells que ens ofereixen les vistes amb l’obertura de compàs més àmplies. Sovint el arbres ens impedeixen veure el bosc i, fins i tot, més enllà. Imagineu-vos una pista que s’anés enfilant coll de Barraques enllà, cap el Puigmal, Queralbs, Collada Verda…
  3. Amic Pep i Cia.
    Jo tambe trobo a faltar alguna sortida com aquesta tipus (Lladonada…) peró
    la maleida lumbàlgia i el fet de fer la sortida en diumenge (per temes familiars) m’és impossible acompanyar-vos. Felicitats per la ruta ha de ser molt dura peró molt bonica.
    Slt.
    Jordi
  4. Rellegint veig que la p.d. queda confusa. Per desastre hem referia a despistat, com, per posar un exemple a l’ atzar, seria portar una ampolleta de gas ja feta servir i no portar manxa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.