ESQUI DE MUNTANYA. PIC D’ENVALIRA 27.04.2008
Per Joan Lladó
La millor nevada de la temporada ha estat en la pitjor època: bén entrada la primavera. Això però, no ens priva de tastar-la i com que només disposem d’un dia, ens acostem fins a Andorra. Podíem haver anat al Port del Compte que,
excepcionalment, té neu per donar i per vendre, però a Puigcerdà ens hi espera l’Albert que viu a Guils. Després del cafè amb llet, els quatre que som tirem fins al Pas de la Casa. Jo venia amb la idea de fer el Pic de la Serrera per la Vall de Ransol. L’Albert ens recomana de quedar-nos a la zona d’Envalira. A peu de pistes em protegeixo bé els peus per evitar les maleïdes llagues, ens canviem, preparem els estris i comencem a enfilar per l’Estany de les Abelletes.
Superat en un tres-i-no-res el Coll dels Isards, encarem la costeruda pala que ens menarà al Port de Fontnegra: espectacular balconada sobre la Coma de Campcardós. Als nostres peus la Portella Blanca d’Andorra que ens torna bons records; més a llevant la cresta Peiraforca-Roc Colom, darrere, el Puigpedrós. El sol escalfa amb ganes. Acabem de fer el cim per l’extensa pala encarada a sud-est. Mentre anem enfilant, ens acompanya, talment un eixam d’abelles, el brunzir de les motos de neu que van fent de les seves trencant la pau de la contrada.
Som al cim del Pic d’Envalira (2.827 m.). S’hi està bé, no fa gens de vent. El dia és esplèndid. Contemplem i intentem de reconèixer tots els pics possibles. Arriba una altre colla d’esquiadors i entre ells un canadenc. Fem broma comparant els gruixos de neu del seu país i el nostre.
L’Albert M. que mana, diu que baixarem per ponent del cim, per una canal dels Clots de la Menera. Glups! És prou ample però la neu, per a mi, no és gens bona. Vaig baixant amb estil supervivència fins a flanquejar la falda dels Pics d’Envalira. La neu ja és potable. Molt millor. Fem el descens fins la bassa de Grau Roig. Bé, molt bé. Quan ens estem posant les pells per enfilar al Coll Blanc, veiem baixar sobre nostre, una moto de neu sense motorista a tota pastilla. Compte que si gira ens la mengem! No ho fa, la veiem passar allunyada i va de dret a la bassa. Un altre moto, aquesta si amb pilot, intenta d’aturar-la seguint-la al seu darrere. Òstia quin espectacle!! El llanero solitario. L’aparell desbocat continua avall. Per desgràcia, mira que haguéssim rigut, s’atura a dos metres de l’aigua.
Remuntem la forta pala però no fins el Coll Blanc no, seguim per on ha baixat la moto fins dalt de tot, és a dir, fem el cim que fa de contrafort pel nord al Pic Negre d’Envalira, el Pic Blanc a 2.724 m. Al Mamalló no se li poden donar idees. I això que no està fi.
Tornem a fer una mos i quan estem a punt, baixem per una pala que ens fa tot l’efecte que s’ha d’esllavissar de dalt a baix. L’Albert M. que és un expert en neu, ens demostra que no baixa res. I ara l’un, ara l’altre, anem fent el millor descens de la jornada i marcant estil pel Clot de les Abelletes. Podreu veure les sanefes a les fotos. Uns metres més avall, la neu ja es comença a fer pesada i sense adonar-nos-en, el sol ens crema.
Amb el cotxe cap a Puigcerdà i una bona pizza a ca la Tieta.
Fins aviat,
Joan Lladó.
Els corriolaires: Albert G., Albert M., Joan LL. i Martí M.
Desnivell + acum.: 1.003 m.
Les fotos: clica aquí.