ESCAPADA DE CONFINAMENT 19.04.2020
Per Joan Lladó
És diumenge. Havent pres el got de llet tacat de cafè, d’acabar la curta lectura a la tassa i enllestit de rentar-me i d’equipar-me de bicicorriols, surto al carrer. Els ocells xisclen i canten desesperadament malgrat el plugim. Escolto de fa dies, des del llit estant, el cant d’una merla el qual desconeixia i que vaig esbrinar que pertanyia a aquesta espècie buscant-lo a la xarxa universal. És un cant plàcid, pacífic, melodiós, ple d’oferiment, gens impertinent, que s’agraeix, i molt, en l’hora que un hom es lleva, quan sovint costa desfer-se dels llençols. Aixeco el cap i veig la merla enfilada en l’antena de la casa del davant. El meu gest ha fet que emprengui el vol amb la seva cantarella.
A la cotxera, faig un petit repàs a la bici, lubrificant la cadena i els altres punts més susceptibles de fricció i també d’ajustar la pressió de les rodes. En surto quan manquen dos minuts per dos quarts de vuit. Avui, no seré pas puntual a plaça. Mai s’esdevé que tancant un cop la porta en tingui prou. Una cosa o altra sempre m’oblido a dins; si no són els guants, és el casc, o el bidó, o el mòbil, o les eines. Com solia dir l’àvia de can Xeta —verduleria i fruiteria d’Argentona on hi havia treballat en l’adolescència—, no es pot ser vell si no és per força. De fet, no crec que això tingui massa importància per a qui no li falli la memòria.
En passar pel carrer Colom, just davant de casa en Xevi, penso en ell. La porta no és del tot closa, per tant, deu haver sortit amb bici. Si pel contrari, fora barrada, dedueixo que seria d’esbarjo amb la família. No és el cas. Me l’imagino damunt la fràgil bicicleta transportant aquella santa còrpora, vestit de curt, com sempre —tan li fa si és estiu com si som al pic de l’hivern— malgrat la fresca que encara es manté en aquest abril tan variat. Un abril típicament mediterrani que ens ha despatxat de tot: un sol radiant, aigua i trons, neu a Pirineu i termòmetres amunt i avall. Com és natural, tot allò que agrada i fascina als meteoròlegs.
Quan enfilo pel carrer de Sant Pere, si en qualsevol diumenge hi trobo poca gent, avui és totalment desert. Ni una ànima. Tant sols veig un xic de vida somorta a través dels vidres de la porta de l’hospital. Algú s’hi belluga amb parsimònia, amb mandra. Deuen ser els primers quarts després de fer el canvi de torn. Quina jornada tindran, avui? El bar que tenen al davant, porta per porta, és tancat de fa setmanes. La mica de vida que hi donava, és ben enterrada. Aquest podria haver estat un cas de negoci, de feina essencial, com molts d’altres que no se’n consideren, que ho hauria pogut ser, però per desgràcia, ens trobem en un estat sense consolidar democràticament i, per tant, ens hem de conformar en obeir i restar a casa ben muts. I gràcies. Costa de manar bé —de gestionar correctament una comunitat— i molt més costa de creure. Parlant en termes generals, tothom va a la seva. L’egoisme és un mal intrínsec que costa d’extirpar.
La Baixada de les Espenyes habitualment transitada per un o altre vianant, que va o torna del clos antic, se’m presenta en el moment que hi faig una efímera ullada com un ample tobogan, desert, llis, sense canalla, sense crits, sense cap mena d’obstacle —aplanat totalment per un silenci només trencat pel xiscle enlairat d’alguna oreneta, d’algun falciot o d’un perdut ballester—; esdevé preparat per davallar-hi amb total llibertat amb qualsevol estri de rodes i fruir puerilment de la velocitat que el seu fort pendent hi brindaria. El reclam de cal barber que hi ha just a la cantonada del capdavall, em transporta sobtadament en d’altres mons més llunyans, més reculats, fins arribar al cap de carrer de Sant Ramon.
Ençà d’uns mesos, potser un any, aquest carrer s’ha totalment transformat en una via destinada preferentment als vianants. Han desaparegut les voreres, tot és al mateix nivell, la circulació és restringida, suposo, i només permesa als que en són veïns. És inevitable d’evocar els anys que hi vaig transcórrer diàriament acompanyant els nens a escola i que sempre associo a un record que em deixà ple d’estupefacció, d’estranyesa, de decepció i alhora de contradicció: arribar a l’estanc de la cantonada del carrer de Sant Pere i Camí Ral i veure en els titulars dels diaris l’assassinat de l’Ernest Lluch.
Torno a la realitat i trenco amunt, en contra direcció, pel carrer de Pasqual Madoz i encaro Puigblanch, per la vorera, fins a Fiveller. Tot és desert. El bar-granja de la Plaça d’en Moragues, barrat. A cals pakis, potser perquè és massa d’hora, també. Però en arribar a la plaça, tot és disbauxa, alegria desmesurada i crits impertinents. I encara en som pocs, quatre o cinc. Pels diferents vèrtex de la plaça encara tova, van gotejant, apropant-se a la levitació, tots els amics de la colla. Els somriures són sincers, francs. Les dents es veuen d’una hora lluny i, si en arribar, la cridòria era empipadora, ara és atordidora. Els veïns de ben segur que ens maleeixen els ossos.
—Nois! que la gent dorm, collons!
—Psit.
—Psit.
—Psit.
—Psit.
Les veus baixen de volum durant cinc segons. Ni un de més. No hi ha res a fer. La cridòria es reactiva encara amb més èmfasi. La nostra fressa engresca a les tórtores i ja hi som pel tros: s’esvalota el galliner. Aleshores arriben els tocatardans i encara és hora de saber on anirem a voltar-la. La gresca està servida. Sembla que ningú es vol bellugar, les flautes s’omplen de vent i a veure qui la dirà més grossa. N’hi ha que es neguitegen, fa massa dies que no exploten físicament el cos i el temps per a fer-ho és just: tenim tant sols un parell d’hores de marge abans de l’esmorzar que avui hem de fer tots a casa.
Algú proposa d’anar cap a llevant però la majoria ens decantem per ponent, cap a l’eixida, vers el nostre camp de joc. Als d’Argentona, que han baixat tots, també els va bé i la majoria hi està d’acord perquè ens serà més profitosa i una tornada més rodona. No acabem de decidir l’itinerari però ho anirem amanint sobre la marxa.
En travessar pel centre de la ciutat, la pau és màxima. El silenci, total, absolut. Només s’escolta el cant dels ocells i la nostre bonior barrejada amb el cric-cric de les boixes. Tot alhora. Inesperadament, en alguna cantonada, ens apareix algun vianant matiner que surt a treure el gos. Tampoc ens surten al pas aquelles fesomies femenines demacrades, finida la festa de les hores petites i que se’ns presenten amb aparença suggestiva. En aquest insòlit ambient, bé que podríem ser els protagonistes d’una novel·la d’en Pedrolo, però vet aquí que som una colla d’inadaptats el destí de la qual és anar a esllomar-se amb la bicicleta pels nostres verals més estimats. Fet i debatut, aquesta absència de semblants no ens incomoda el més mínim. Gens.
Que estrany… En tota l’avinguda d’en Puig i Cadafalch fins deixar la ciutat enrere i encarant el Sorrall, no hem vist cap ciclista; ni de muntanya ni de carretera. Ep! ni la policia. Al Poble Sec tampoc s’ha estès, com cada diumenge es repeteix, la flaire dels “croissants bien chauds du matin” que traspassa la pituïtària i ens fan ensalivar. Els garrofers del Sorrall ens donen la benvinguda amb certa sonsònia. La llum esmorteïda per la nuvolada, les boirines baixes que encara resten i el ruixat que ha caigut, configuren un ambient esponjós, com d’un tul de blanc trencat. Dura un instant. Tot just que entrem en despoblat que els peus ja ens regalimen pel contacte amb les mates i fenals i tanmateix per les esquitxades en passar pels tolls. A ple hivern seria una nosa. Ara sentim un cert reviscolament, una agradable frescor que fins i tot desvetlla els esperits més reclosos.
Arribem als verals de Sant Jaume de Traià. Travessem el Torrent de Vera i ens plantem a l’extrem de llevant dels camps on ara s’hi conreen patates i durant més de trenta anys ha estat un enorme erm on aleshores s’hi volia construir una urbanització que fou aturada per la pressió popular dels vilatans d’Argentona. Aquest bonic paratge, tan ben situat en el marge esquerra de la riera d’Argentona, completament comunicat, encarat a migdia, arrecerat pel pujolar de llevant, de tanta tradició agrícola i que en bona part encara es conserva, ha estat enmig de força polèmiques pels seus usos i destins especulatius. Se n’ha salvat i que per molts anys així continuï.
En ser enmig del vell i concorregut viarany que travessa aquests camps —concorregut sobretot per gent que surt a passejar amb els gossos, que hi passa amb bicicleta, com nosaltres, que hi corre, que hi bada— podem copsar la bellesa i la visió que ens ofereix quan dirigim la mirada cap a ponent, cap a l’olla que conforma el conjunt de muntanyes dels Oriols, Burriac, el Mal Pas i Dalipà, on als seus peus s’hi estableix la vil·la d’Argentona i que s’estén amb suau davallada fins a tocar de la riera. En dies clars, tot aquest conjunt és una meravella, tot un espectacle de llum. Hom té ganes d’abastar-ho tot, de ser-hi, d’enfilar cims, de carenejar, de grimpar esqueis, d’embolcallar-s’hi, en definitiva. Avui, els cims són coberts d’uns barrets de núvols que conviden a estar-se a casa i mirar-s’ho per la finestra entretingut amb un llibre mentre la pluja cau parsimoniosament.
Passem per l’entrada de can Polsaguera i més enllà, on deu jeure oblidada, la Creu Trencada. Fem via pel camí de servei que segueix a ran de l’autovia i que la seva amplada facilita el debat, bé, la xerrameca entre tres, quatre, cinc i fins a sis membres de la colla en paral·lel, l’un al costat de l’altre. Aquí, tot s’ha de dir, és on acabem de decidir cap on anirem. Pel temps que tenim, massa volta no podem fer i plantejo d’enfilar pel Pont Gran fins a can Ribot i fem quatre marrades per aquelles contrades; quan baixem, podem acostar-nos al Roc d’en Carles per presentar-li la nostra consideració i, si resta temps, ens emboliquem pel Collell. No escolto cap objecció a la proposta. Deuen dormir, però no pot ser perquè xerren pels descosits.
El camí que seguim és flanquejat per la banda de ponent pel talús de l’autovia i per l’altre, per la zona agrícola més extensa i compacta que es conserva en el municipi. A grans trets, podríem acotar-la en un rectangle format entre el mas de Can Bellatriu en la zona més baixa, fins a can Salvat tirant-hi una línia perpendicular cap a muntanya prenent com a base la riera, després per dalt fins a can Castells i tornant avall fins a can Comalada. Cal tenir en compte, a més a més, que els masos que encara es dediquen a l’agricultura i específicament a l’horticultura, que són disseminats pel terme, tenen en el rodal el seu hort. En tenim dos exemples prou importants al veïnat de Pins i molt pròxims entre ells: can Bramona i can Pins. Ara mateix, mentre la fem petar, ens trobem al davant de l’hort de can Boba de les Vinyes, situat en l’enforcall de tres torrents: de Can Castells a ponent, de can Cabanyes al mig i el de la Reimina a llevant. Aquest hort és dins del rectangle que dèiem més amunt. Aquests pagesos, en un moment donat, van haver de cercar noves terres per conrear en construir-se un polígon industrial on hi havia hagut el seu mas, al marge dret de la riera, tocant el teixit urbà. Les seves feixes, les actuals, igualment com les veïnes, són admirablement ben cultivades. Hi fan les regues, els solcs. Sembla un jardí. Es podria ben assegurar que molts d’aquests darrers, ni s’hi poden comparar. En aquesta època, enfront de l’hivern, aquesta capa de vegetació és exuberant. Som al davant d’un veritable verger de verds carnosos i plens, tacats de pinzellades multicolors dominats pel blanc de les flors dels pèsols i les faves.
Sovint penso i em pregunto, valorem prou aquesta riquesa que tenim tant a prop i a la vegada tan a prop d’extingir-se? Perquè si mirem prim, de camps erms i de masos rònecs, nosaltres que voltem tan per les nostres contrades, podem constatar que s’estenen com el virus. I això fa realment molt de mal a l’esperit. A veure si aquesta pandèmia ens serveix a la humanitat per canviar els nostres hàbits. Si, ja ho sé. Quines suposicions que em faig, oi? Alguna cosa s’ha de dir.
Avui la colla hi és al complet, fins i tot ha baixat l’espinguet suís, i quan passem per can Pins, aquesta s’ha estirat i un petit grup que hem perdut de vista va al davant. Abandonem les planes fèrtils i més o menys conreades i iniciem l’ascens cap a les zones boscoses del territori, abans ocupades en la seva pràctica totalitat per la vinya. Quan passem el Pont Gran i progressem en fila pel corriol del costerut torrent, observem i comentem la sorprenent quantitat d’aigua que encara hi baixa i que xarbota en els petits sallents. De sobte, en passar un dels revolts que fa el barranc, veiem un cabirol, no, què dius ara, n’hi ha un ramat! Tots, l’un darrere l’altre, ens anem fent callar per poder-los observar de ben a prop. És totalment infructuós: en un obrir i tancar d’ulls els perdem de vista. Quina manera de grimpar que té aquest bestiar i amb quina elegància que ho fan. Els hem enganxat desprevinguts mentre bevien al xaragall però la nostra fressa ha estat per ells un toc d’alerta salvadora. L’alegria dels que han pogut veure l’espectacle és extraordinària. Ara sí que podem constatar que amb les muntanyes i boscos buits d’humans, la fauna hi campa sense estretors.
—Ep! Si aquests cabirols eren aquí, vol dir que els que anaven més endavant no hi deuen haver passat pas! —diu algú que és en un costat, mig guerxo, pixant.
—Oh, i tant. Tens raó. Collons! Ja hi som!
—Comencem bé!
—Qui els truca?
—Res de trucades. Quan siguem a dalt ja ho farem. Trenta anys sortint amb bici per l’eixida i no sabem on és el Pont Gran? No fem riure. Segur que s’han confós amb el Pont de l’Espinalt. Que facin i potser ja ens trobarem a can Ribot que sabien que hi passaríem. Qui anava en aquell grup?
—…
—Redéu, és absurd… Som-hi.
—Aquest confinament no ens va gens bé.
—Abans també passava. No canviarem, som una colla de rucs.
—Aquests mamellons…
—Hi ha pressa, per tant, no hi ha cruïlles. Eldeuquemvaparir…
—Qui no ha mirat enrere al trencall? Qui ho endevina?
Seguim enfilant fins dalt a la cornisa i allí fem una trucada al grup perdut. Diu que són al camí de ca l’Espinalt cap a Can Ribot. Que ens trobarem en aquest mas, a l’entrada del camí de la urbanització de Sant Carles. Doncs bé, els haurem d’esperar una estona.
En passar per can Ribot, la seva visió em dona un cert plaer, un xic d’alegria de casa encara no enrunada. La façana ens convida, ens aixopluga. Els masos no fan mai nosa, sempre son posats en el lloc que els correspon per a l’ús al que eren destinats. M’imagino el tragit que en el seu moment s’hi deuria apreciar quan s’hi feia una vida totalment agrària. Ara hi constatem una calma total, pràcticament la mateixa que hi existia quan era habitada però que era trencada a l’hora dels àpats dels animals: matinada, migdia i a l’hora baixa. L’era, al davant de la casa, ara un bon lloc per prendre-hi el sol mentre s’hi fa el vermut amb olives, aleshores era flanquejat pels majestuosos pallers que a ple estiu emetien una llum roent, i a mesura que passaven els mesos s’anava empal·lidint. Dins d’aquella calma rústica, ens podem imaginar també a l’amo amb la carcanada arquejada en els camps de dalt, dallant l’herba del rostoll per abastir el bestiar al capvespre.
—Ep! Que no veniu? Què caram hi foteu aquí enmig com uns estaquirots? Fa més d’un quart que us esperem a la cruïlla! —sentim que de lluny algú ens crida, ben a prop del lloc on ens imaginàvem la figura del pagès.
—Molt idíl·lic tot plegat, però deuria ser ben dura aquella vida en aquests paratges.
—I tant! No ho canviaria pas.
—Ja venim, titoles!
Quan arribem al punt on el grup perdut ens espera, el galliner s’esvalota. La gresca hi és servida. Aquella calma que evocàvem, amb aquesta colla de més de vint personatges afamats de llibertat, amarats d’obligada continència, curulls d’adrenalina, ara, és impossible de conservar. Un tal vessament de voluptuositat no és estrany en d’altres moments ni circumstàncies però el tràngol que passem és excepcional i cal donar proves de la nostra existència.
Seguim l’itinerari establert fent el tomb al Turó de can Ribot però a l’inrevés de com ho solem fer habitualment, és a dir, en el sentit de les busques del rellotge. En aquesta part del recorregut no s’hi val a badar: uns i altres ens comencem a burxar i la velocitat encén fins al més poruc. Fot-li avall! Els manillars passen ben justos entre els troncs de les alzines, dels roures i d’algun pi escadusser que es plany de la seva solitud. Cal ser molt destre per no ensopegar. Els dits de la mà convé que no estiguin exposats a l’esgarrinxada d’un arítjol, d’una romeguera o pel fregadís inoportú de l’escorça rogenca d’un arboç. Ara no s’hi val a badar ni embadocar-se amb les llepolies que el bosc ens ofereix a cada instant. Ara és el moment de gaudir amb la companyia dels nostres amics i companys de llargues rebentades, d’oblidar badades, topades, malentesos, gallejades i xiuxiuejos. Ara és el moment de regalar-se.
Hem finit el tomb del turó a l’entrada del camí de llevant. Hi arribem extenuats després d’esprémer tota l’energia en el darrer repetjó en pista. Hem gaudit més que la canalla. Els nostres somriures són antològics, per emmarcar. Sort que no prenem mal perquè sinó ens en cauria una de ben grossa. Però no cridem al mal temps que encara ens en resta una de bona.
Quan emprenem la marxa vers el camí de la Font dels Àlbers, la faiçó de murri, de trapella i de pillet no ens la podem estalviar. Som uns temeraris ocasionals de les dues rodes però de bona pasta, això sí. Optem per aquest camí perquè el carener és de transició gairebé impossible. Les darreres llevantades de gener i febrer van fer molt de mal i els pins malalts s’anaren desplomant sense posar gaire resistència a les ventades i ara obstaculitzen el pas en nombrosos senderons. El que hem triat encara és prou net fins pocs metres abans d’encadenar amb el fil carener. Observem que els motoristes han fresat el pas alternatiu de forma molt barroera, graponejant i amb molt poca traça.
Fem el nostre camí després d’haver maleït els ossos a més d’un, emprenent la davallada cap al Roc d’en Carles. En el bosc que circumda aquest conjunt granític s’hi feu una bona aclarida i ara ens costa més d’arribar-hi per dalt. Les referències que teníem les hem perdudes. Ara abunden per dalt, per baix, a dreta i a esquerra les roderes de motos de trial que van allisant la vegetació. Hi arribem escampats, l’un per aquí l’altre per allà, fent cabrioles al damunt dels blocs minerals alguns i d’altres esquivant-los, cadascú presumint de llur nivell de destresa.
Tot d’una, sense que ningú ho hagi requerit, es fa un silenci respectuós. Tots estem en semicercle envoltant els peus del roc. Cadascú, pregonament, comença el seu petit diàleg amb l’enyorat amic dirigint la mirada a la placa metàl·lica que fa de fil conductor. Són uns pocs segons. Potser massa pocs. Una de les bicicletes mal recolzada ha fet caure les altres generant un terrabastall de ferralla que ha aigualit el sentit homenatge.
—Quina colla de sapastres! —ens diu entre grans riallades amb la seva inconfusible fesomia.
—Tornarem, amic. No en dubtis.
—Va, passa avall, tanoca! No hi havia prou espai on recolzar la bici, oi? Tros de tomàquet!
—Nois! fem-ne via que és tard!
Fem el darrer descens per travessar la carretera de Parpers anant a tres quarts de quinze. Les manetes de fre gairebé ni les toquem, la bici pren un cert descontrol i circula per la traçada contrària a la que hom voldria. Tot va deshora, la sincronització de moviments se’n va en orris. La cridòria i les rialles dels companys s’encomana, tot és deliri, excitació, desvari, fins arribar, àdhuc, a la follia. De sobte sento una forta picor al bessó dret. Hòstia! Alguna cosa em pessiga. Abaixo el braç i també la mirada per esbandir la bestiola que em fot la guitza.
Provo d’aixecar-me. No puc. Encara no he obert els ulls. Quan em veig en cor de fer-ho, tinc al davant, encastada al nas, una mena de pissarra, amb uns símbols negres, ben posats, en dues fileres. Em recorda una matrícula. La veig borrosa. Tinc un tel. Intento, malgrat el meu estat d’atordiment, d’enfocar la vista en aquelles lletres i aquells nombres. És el que tinc més a prop. No sento res, cap veu dels companys. Tot és en silenci. Diria —no ho sé amb prou certesa— que encara no havia travessat la carretera. El terra és fred com una llosa. No. Si. Ara escolto un soroll molt feble, llunyà. Quelcom que gira amb molta suavitat però de forma viva. Em recorda quelcom de familiar, proper. Se m’ha aclarit la visió i reconec la matrícula. És la de la meva moto. Però ara hi descobreixo, a més a més, i a frec de la meva orella esquerra, una maneta de fre. De carretera. Si. Una maneta de bici de carretera. Una maneta de carretera… Faig un gran esforç per girar-me i esbrinar l’origen del gairebé imperceptible so que rebia però alguna cosa em pressiona l’espatlla. El cos es desemboteix i em permet de girar el braç per saber el què és: un pedal de carretera. Ressegueixo la forma i toco la biela que em produeix una esgarrifança. Tinc una flaca al damunt. Però… I els companys, on collons són els companys? Aquí no s’espera ni deu. Quan puc desfer-me de la nosa, puc copsar d’on procedia aquell dèbil fregadís: el corró d’entrenament fa les dues darreres voltes empès per la inèrcia abans d’aturar-se definitivament. Les idees se m’aclareixen, la boira se m’escampa de la barretina i em situo plenament. M’incorporo molt lentament comprovant que estigui sencer i sense màcules. Segons com, la testa encara em rodola. Em palpo el cap per on ara un cert dolor es comença a desvetllar. Entre la templa i la cella esquerra hi tinc una banya com un ou. Res més.
Ara escolto una música llunyana, molt feble a l’altra costat de la moto. Al terra. M’hi acosto. Són els auriculars del mòbil. Reconec la peça que ara radien: el Blue Bossa interpretada amb el saxo per en Dexter Gordon. Em convida a persistir, m’empeny, m’engresca, em reviscola, m’il·lusiona, m’estremeix fins que els ulls se m’humitegen. Em faig creus que una determinada música em pugui oferir tant.
— Possiblement, avui, —que em dic jo mateix— n’he volgut fer un gra massa: he cuinat una combinació letal: fondre’m amb la música, captivar-me profundament en els meus pensaments i no voler baixar dels quaranta-cinc per hora damunt del corró. Alguna gota n’ha fet vessar el got.
— Cuita Joan, que ara tens l’esmorzar amb la colla —continuo.
— Si, m’he de dutxar i coure la cansalada.
Surto al carrer. Mentre s’abaixa la porta, giro el cap i em miro bici i corró que jeuen estesos per terra. Del manillar alça el vol un borinot que fa dues retallades abans d’escapar-se al carrer.
És una perla aquest conte, barreja de fantasia i realitat. T’hi sents transportat a dintre com la cosa més natural, i gaudeixes de la sortida i de la companyonia de tot el grup. Gràcies per fer-nos aquest regal en aquest dia tant plujós i trist de confinament.
Faria molts comentaris d’aquesta gran peça.
Així un de ràpid, a la pregunta “Sovint penso i em pregunto, valorem prou aquesta riquesa que tenim tant a prop i a la vegada tan a prop d’extingir-se?”
La resposta és fàcil: NO (només cal mirar als països que tenim a la vora)
Gràcies per aquesta sortida i aquesta glopada d’aire fresc! Salut
Ostres Joan, una bona lectura de tarda. Gràcies pels teus escrits i que ben aviat tot això pugui tornar a ser realitat.
Gràcies, cuida’t, cuideu-vos tots plegats i fins ben aviat a tornar a suar i a riure i moltes més coses plegats.
Manel T.
Uau!! Se m’ha fet curt! Em trec el barret Joan, quina bona estona m’has fet passar. He pogut sentir com pedalava junt a aquesta gran colla, em cau una llagrimeta si hi penso més!
Amb aquesta màgia no se si em calen les pedalades “reals”, ja em sento millor!
Gràcies
Ostres Joan, tot i el confinament a mi em toca treballar, però acabada la meva feina de pare, a la que m’he estirat al llit, no me n’he pogut estar de llegir-te.
Gran relat, motivador en aquests dies i com a dit un dels companys, una bocanada d’oxigen.
Tornarem a conviure moments relatas, ara ja, més aviat que tard, (o això espero), salut.
Llàstima de la patacada, que la sortida s’ha fet curta! Amb un puja i baixa a Can Ribot no en tenim per res! Això sí, en tenim prou per veure’ns, riure, picar-nos, suar i descarregar adrenalina. Joan, això que tan maravellosament has narrat, se’n diu felicitat. Felicitat teva i felicitat nostra.
Felicitat de poder-te adonar i valorar el que t’envolta. I a més a més saber-la compartir.
Aquest relat omple. Omple de nostàlgia dels bons moments, d’enyorança de tota la colla i de satisfacció i d’orgull, que coi, per ser-hi.
Salut, company!!!
Per un moment he reculat un parell d’anys, hi he recordat el que m’he perdut durant el meu confinament voluntari de la bicicleta. Joan l’he viscut com si ahir hagués sortit amb la colla, ja m’hi veia…
Llegint la crònica te n’adones que cadascú va en bici com va per la vida…, on tu veus història, greuges o espècies d’arbres o fauna, jo veig cases en ruïnes, terrenys abandonats o arbres i ocells.
Joan que per mooooolts anys ens portis a pasturar i segueixis sent un dels pilars de la colla, que ens aportar serenor i tranquil·litat.
Moltes gràcies.
Amb la vostra lectura ja em sento plenament agraït i em servirà d’empenta per continuar fent-ho de la manera que sé, que mai és la millor dins la meva franca humilitat. Però n’estaria molt més si com us he dit, en féssiu alguna crítica que em serviria per arribar, potser un dia o altre, a l’excel·lència. Amics, una abraçada.
Déu n’hi do Joan, feia dies que no llegia una crònica vostra, quins records!. Encara no he deixat de mantenir el to, tinc una colla a Argentona que m’ajuden, i molt, i no he perdut l’esperança de tornar a ciclar junts quan estigui preparat!
Quin goig de crònica nano, quina capacitat que tens!, transportes al lector al ben mig de l’escena … tant i tant familiar per mi.
I una reflexió: el repassar visualment tot el recorregut, encara fa més evident que som uns privilegiats, que malgrat terrenal, quelcom de celestial té aquest territori que ens ha tocat viure. Espero que siguem dignes de mereixe’l!
Abraçada a tots!