BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

ENCETEM EL JUNY AMB VARIACIONS: CÉLLECS i CAN NADAL 01.06.2020

Al roc enfront de la Cova de can Nadal. Autor/font: Manel Trenchs

Per Joan Lladó

L’escapada de diumenge va ser ben poca cosa pel Mamalló i ell mateix proposà per l’endemà, —que també és festa a Mataró i, si no fora pel virus, estaríem tota la colla en la nostra sortida anual de fira—, de llevar-nos ben d’hora per allargar en distància i extensió. El meu suggeriment va ser d’endinsar-nos cap a la zona de Céllecs per pujar la vella pedrera de Santa Quitèria —fa temps que la tinc entre cella i cella; la veig cada vegada que torno de la feina quan passo per Valldoriolf— i quedant per sortir de Sant Bartomeu a les set. Que cadascú agafés el mitjà que volgués, però a les set puntuals a l’ermita. D’aquesta manera l’aproximació estaria feta i ens podríem recrear per la zona sense presses. Massa enrevessat. Quedem a dos quarts de set a can Comalada i anem pujant sense fer gaires martingales i prenent el camí més dret que ens meni als peus de la serralada més prehistòrica.

Estic totalment immers en un llibre d’en Pep Coll, “Les senyoretes de Lourdes”; una d’aquelles obres que pel tema i el tros de terra on passen les vides de les seves protagonistes, fa que hom se’l vulgui llegir d’una tirada però ai las, la intensa i no ordinària matinal betetera d’aquest dilluns m’ha obligat a deixar per una estona l’apassionant lectura i escriure quatre mots sobre el que avui ha succeït i on hem estat. Som-hi.

Vaig posar-me el despertador a les cinc del matí i d’ençà que em vaig colgar al llit fins que ha sonat, he sentit tocar totes les hores. Vatua quina nit… A la tarda ja faràs la migdiada, em dic. Segueixo la rutina diària però la lectura a la tassa no pot faltar. Em presento a can Comalada, bé, a l’entrada del camí del mas, a Argentona, que encara falten deu minuts per dos quarts de set. He trigat vint minuts des de casa. Evidentment, encara no hi ha ningú. Soc sota mateix, com aquell qui diu, de l’autopista i el brogit del trànsit és un xic empipador ja en aquella hora. Això és important: tothom és puntual. En som vuit de colla.

Can Comalada. Autor/font: Joan Lladó

Anem cap a Riudemeia per remuntar tota la vall fins a Òrrius. Hi ha veus que diuen d’enfilar pel Fondo de la Gallega però retrec que si ens embrollem pels corriols de la ribera, farem salat i la zona que tinc pensat de córrer l’haurem de passar de resquitllada. El ramat sembla que vol creure però ho fa amb certa recança. Això de les pistes no és el nostre fort però avui hi estem obligats.

A la cruïlla de can Riudemeia —casa on va néixer el nostre guerrer en Bernat de Riudemeia que fou un dels protagonistes l’any 1229 de la conquesta de Mallorca— remuntem el primer fort pendent que fa el camí que s’obrí cap els anys setanta del segle passat per evitar de passar pel mas i que després va resseguint pel marge dret de la riera fins arribar sense complicacions i en camí força ben conservat, al poble d’Òrrius.

Can Riudemeia. Autor/font: Diputació de Barcelona

Totes les aigües i torrentades del vessant de llevant de Céllecs, des de Sant Bartomeu fins el Coll de Porc, són recollides en la vall que hem remuntat i havent passat i convergir totes prèviament per l’olla on és enclavat el poble. Això fa que gairebé sempre un petit fil d’aigua recorri aquesta humida conca encarada a nord-est. En el tram previ a l’arribada a Òrrius, on la riera hi fa una recolzada, hi podem observar una bona estesa de cues de cavall dins el mateix llit i és un bon símptoma de la qualitat de l’aigua. És un sector on hi podem veure arbres d’una grandària imponent, on la humitat i l’ambient ombrívol el fan un lloc d’obligada visita i de letàrgiques passejades durant les tardes d’estiu i assaborir-ne la frescor imperant.

Cua de cavall. Autor/font: Geomarsal.

Travessem pel mig del poble on hi va néixer —a cal Frare— la meva àvia paterna, la Maria Estrada i Gallemí. Passem a ran de can Conill, una de les grans cases del poble, i enfilem pel vell camí, el més costerut, que ens portarà de dret a Sant Bartomeu. Tot seguit prenem el camí de les runes de can Cabanyes —a migdia de l’ermita i al capdamunt de l’esperó que separa l’obaga de la solana— i on també hi podem veure el pou del mas que després de fer una bona aclarida al bosc de la zona, va aparèixer al costat d’un dels murs que encara aguanten d’aquesta casa que és documentada en el segle XI. En un moment donat, els propietaris es traslladaren a Argentona on adquiriren un mas que després de la seva llarga reforma —uns tres anys— es convertí en el magnífic edifici renaixentista que avui coneixem.

Sant Bartomeu amb la darrera masovera, la Montse. 
Autor/font: Joan Lladó

 

Pou de can Cabanyes d'Òrrius. Autor/font: Joan Lladó

Façana de can Cabanyes. Argentona. Autor/font: Arxiu can Cabanyes

De can Cabanyes —a Argentona— sempre n’he tingut uns gratificants i pregons records, sobretot de les costellades que havíem fet a la Font del Lleó quan encara era un marrec, acompanyat de la colla d’amics caçadors de l’avi de cal Basté, en Josep Calafell. I entre ells ens hi trobàvem el meu amic i veí, en Josep Calafell i Alsina, el nét del baster i també amb el seu pare, en Joan Calafell i Carbonés que malauradament ens deixà —i que en pau descansi— dies abans del confinament per la pandèmia, per una malaltia que feia temps que arrossegava. Més endavant, cap als anys vuitanta, quan encara funcionava l’explotació d’aviram i que menaven els masovers, pares de la meva antiga companya d’escola, la Pilar Rius i Soms, hi solia pujar amb la mare i el “quatre llaunes” a comprar els ous i de pas fèiem un glop a la font que aleshores rajava regalada. Ara, no ho sé pas. Abans d’aquesta família de masovers que us deia, n’havien estat masovers els pares del també vell company d’escola, en Joan Carbonell i Angelats.

Tres generacions de cal Basté. Font del Lleó. Can Cabanyes. 
Autor/font: Arxiu familiar Joan Lladó

Font del Lleó. Can Cabanyes. Jugant amb l'aigua amb el meu germà Santi.
 Autor/font: Arxiu familiar Joan Lladó

Quan travessem la carena que dona pas al vessant de ponent dels turons de Céllecs, dono pas als companys més agosarats perquè decideixin per on baixar fins La Pedra de les Orenetes. Fins aquí ha arribat el meu treball d’estirar el ramat per complir amb els horaris i poder gaudir de la tan apreciada zona per la nostra colla i que tan profit i satisfacció ens aporta sempre que ens hi presentem.

A partir d’aquí, cadascú s’ofereix a la muntanya amb les seves habilitats i mancances, amb les seves pors i el seu coratge, amb els ulls oberts a l’entorn o limitats a l’estret camí, però sempre sempre, amb l’esperit obert al gaudi i amb total respecte pel nostre entorn. Així doncs, ens agafem ben fort als punys del manillar i ens deixem anar tresquera avall, esquivant rocs, grenys, sots, xaragalls i també remuntem i resseguim el perfil d’alguna tornejada i arcaica mola de granit a la que envaïm i li desvetllem el seu ensopiment secular.

Ens arrepleguem a la Pedra de les Orenetes i relaxem la musculatura de la tensió acumulada durant el descens. Fem un glop d’aigua i quan reprenem la marxa, observem la visera que fa l’enigmàtica formació en la seva cara de migdia. És realment una pedra ben curiosa i bella. Ens recorda el crestall d’una gran ona a punt de trencar-se o bé la cresta d’un gall tibat amb les hores passades.

Pedra de les Orenetes. Autor/font: Joan Lladó

Seguim el camí sinuós i trencacames que es va enfilant cap a migdia i ens avoca en la part més enlairada de la urbanització Bosc Ruscalleda. Entrem en un altre camí que comença en el cul de sac del carrer, però sense comprovar abans una petita clariana que s’insinuava com l’entrada d’un corriol. Els senderons per a nosaltres són obsessius. Ens perden.

En arribar al carrer costerut i amb el pòrland trinxat pel pas dels anys, no recordem ben bé a quina alçada es troba l’entrada del corriol que hem de prendre i fem una curta marrada fins la part de dalt. Reculem avall fins que la trobem a mig carrer i, per cert, ben trepitjada i compacta, senyal que és ben transitat. El viarany és ben ombrívol i tapat de vegetació com l’hem passat sempre tot i que pel torrent de les Encantades no hi baixa ni gota d’aigua —cosa ben estranya—.

Arribem en la pista que coincideix amb un altre torrent que baixa de migdia —aquest porta un bon fil d’aigua, és el Torrent de can Pei, casa que és situada a la collada de can Nadal—, i la resseguim avall fins que ens trobem amb l’inequívoc paisatge de la vella i restaurada pedrera de Santa Quitèria. No sé pas si té aquest nom però n’hi dic així per entendre’ns ja que es troba en els verals d’aquest popular santuari de Vilanova del Vallès.

Temple de Santa Quitèria. Autor/font: Som Vallès

En Martí va al davant i per evitar el primer i impossible talús que ens ve de cara, cerca a dretes la millor traçada que s’enfila erecte vers les treballades i estriades per la maquinària, lloses de granit. L’un darrere l’altre, gairebé tocant-nos roda, lluitem estrenyent la carcanada al límit. L’adherència de la roca fa que només hi valgui la força i un tant d’equilibri per no perdre la traçada, que si és així, el sobreesforç es pagarà més endavant. Bufant, sortim del perímetre de la pedrera i el camí segueix pel pedregar que ens deixa fer alguns metres més però els ressalts són massa drets i provant ara per aquí i després per allà, arribem en la primera cruïlla per recuperar l’alè i que la ronyonada es posi al seu lloc.

La memòria sovint falla i el trencall que veiem a la dreta el deixem córrer perquè sembla massa fàcil. I així, el que prenem, ens obliga a fer pràcticament tot el següent tram a peu. I mirant-ho des de dalt, no sabem si també baixant-te’l. Quan arribem a la cruïlla de dalt, —som al Turó del Pi del Cucut— recordem que el camí ciclable era, efectivament, l’altre. Feia uns quatre o cinc anys, potser, que no ens acostàvem per aquesta zona.

Continuem pel camí que ressegueix la carena de la Serra de Puigdellunes que per la seva morfologia i situació sembla ben bé un camí que fou molt transitat per carros i tartanes entre vinyes abans de l’aparició de la fil·loxera. El seu tram final, ben atapeït d’alzines, —i que tots el recordem— ens mena al coll i Plaça de can Pei. A l’altre vessant, als nostres peus, hi tenim la urbanització de can Nadal —nom que ha heretat del mas homònim que ara és restaurant— i un xic més enlairats, encara hi resten alguns masos amb els seus bancals de conreu encarats a migdia. Això, per la situació geogràfica on ens trobem,  és una gran singularitat que m’emociona. Més enllà sobresurt la Serra de Sant Mateu.

Decidim d’anar a fer l’entrepà a les Coves de Can Nadal que resten encara una mica més amunt, cap a ponent, sota mateix del Turó de Can Nadal. Fem doncs la darrera rebregada abans d’esmorzar.

Cova de can Nadal. Autor/font: Joan Lladó

Arribem als rocs ben amarats de suor i ho agreuja la humitat de l’ambient. Jo, fins i tot, arribo amb la cinta del cap ben xopa. Algú riurà per sota el nas. Ens escampem damunt del roc que hi ha enfront mateix de la cavitat principal i els que per primera vegada visiten el lloc, àdhuc els que no, es recreen captant-ne imatges. Justament, quan fem la primera queixalada, marxen les darreres llambregades de sol i resta tot cobert. Però sense donar cap mostra de perill de que pugui caure una gota.

Cova de can Nadal. Autor/font: Martí Montserrat

Mentre esmorzàvem hom ha proposat de baixar a can Maimó i fer-hi una cervesa per després enfilar cap els verals de can Boquet i Sant Mateu. Arranquem en direcció a can Tarascó i quan som a punt de començar el descens, en Martí i l’Enric s’acomiaden de la colla i tornen cap a casa.

Els que restem baixem el primer tram pel sot que fa el Torrent de can Soldat i l’enllacem amb el prou conegut camí que en primera instància és molt pedregós i després s’endolceix per continuar sorrenc però molt compacte. Això sí, molt ràpid i que convé no badar i posar-hi els cinc sentits.

En arribar el sot de Can Nadal decidim de no passar per can Maimó i prenem el primer trencall a l’esquerra. La pista, que pren rumb cap al sud, s’aixeca ben dreta tot just començar però quan tomba cap a llevant de seguida s’ajup. Tanmateix, les cames i el cos no tenen el tremp de primera hora, han estat sotmesos a una bona tralla i el que hauria de ser una banal i simple pujada, es converteix en un martiri. Arribo fos a les cases de la Font Freda. Ens agrupem, ens recuperem i fem el darrer tram de pista fins a cal Senyor i ens endinsem al corriol que mena a ca l’Arcís i encara per forapista, passat el Coll de Porc, arribem als verals de cal Truch. Des de sota les torres elèctriques, iniciem el descens fins a can Blanc i just començar saludem una parella coneguda d’en Pep. En Robert també té una pana que queda resolta en deu minuts durant els quals em dedico a inspeccionar el terreny. Un pas a mig fer, embastat, que uneix pel bell mig de la brolla amb el camí de dalt. Res. Bonic però massa curt. Millor fer la volta que no pas aquest retall. Això és per a stravencs eixelebrats.

Seguim avall i remuntem per la font de can Blanc. Remuntada tècnica i dolorosa però mil cops més agraïda que la pista. Assolim el Laberint de meditació i el punt més alt de l’escapada però no encara la darrera escalada. Prenem el camí que baixa cap a can Mañana però ens desviem i anem de cara al darrer repetjó abans d’arribar al Coll de Gironella on prendrem el Camí nou de fa sis anys.

Font de can Blanc. Autor/font: Ricard Conty

El Mamelló i en Tronxo van al davant i baixen esperitats. Al darrere ens ho prenem amb calma tot observant i assaborint aquest racó de món inhòspit, un bell cau de natura on la diversitat vegetal s’hi ofereix sense reserves. Sempre em sobta i m’impressiona l’arribada i entrada al torrent des de l’esperó; zona més aclarida que el seu entorn que ara és travessat per grans pollancres que han caigut durant els mesos de confinament. Els anem passant per sobre i per sota tot carregant o arrossegant la bicicleta. I així arribem a can Patota on de sobte la riera es fa transitable. Tirem avall tots plegats fins a can Raimí —abans en Tronxo ens diu adéu perquè ja fa tard— on hi fem una merescuda i gelada gerra de cervesa.

Roure del Camí nou de fa sis anys. Autor/font: Joan Lladó

Aquest tipus o plantejament de sortida marca l’estat d’ànim de pràcticament tota la setmana. Et deixen una mena d’aurèola al teu entorn que et transmet les imatges i els moments viscuts a tothora.

Per molts anys, companys!

Joan Lladó

Els corriolaires de la Pasqua Granada: En Tronxo, el Mamalló, en Forniga, el Màster, en Virolla, en Logístic, en Robi i un servidor.

Els corriolaires absents però com si hi foren: en Ventús, en Kueka, en Gilman, l’Andreu, el Senyor, el Gallitu, en Dani, en Peusmolls, en Sardineta, il Nonno, el Skywalker, en Tresunces, en Creueta, l’Uuuuuri, en Raffanculo i en Valentí.

Faig un merescut homenatge al Sr. Adrià Triquell i Salomé (e.p.d)  —pare del nostre company Adrià—, autor del llibre “Parc de la Serralada Litoral, Història i itineraris” de l’editorial Piolet, que tantes notícies ens ha donat dels “puestus” de la nostra estimada serra.

El perfil de la ruta al Relive: clica aquí.

Altres fotos del Màster a les Coves d’en Nadal:

I l’enllaç al video d’en Robert: aquí.

 

 


  1. Com sempre una narració detallista i endolçida plena de referències d’ “antes” que tant de gust donen al paladar de lectura..
    Gràcies Joan per fer-nos veure allò que a vegades les ansies de fotre el brètol ens entelen els ulls.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.