BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Pep Famadas

Poc, però encara soms vius. Bé, avui que escric la frase pren molt sentit. Segon diumenge de confinament, potser el primer sent plenament conscients del que està succeint (o no). Vull dir que la colla encara hi és i, sí, encara pedala.

Per trencar l’avorriment de l’hivern pels verals de casa, durant la setmana esvaloto una mica el galliner encara que només sigui per aconseguir una matinal fora comarca. Tot sigui trencar la rutina. No tinc cap ruta al cap, ignorant de mi, ni goso fer cap proposta. Deixo que la setmana flueixi i que algun pastor s’engresqui i caigui en el parany. I, efectivament, el dissabte en Pistons respira i ens diu que ja ho té embastat. Anirem a Riells del Fai. Ell i en Virolla fa pocs dies van anar a fer-hi un tastet i en tornaren enllepolits.

Anem d’hora, potser massa, per aprofitar el matí. Les furgos oficials de la colla plenes i el cotxe d’en Gomes, que es veu que ha de fer una combinació d’aquelles seves que normalment acaba fallant. Ho entenc, estem tots faltats de gresca i cal ser-hi com sigui, tot i el risc de rebre un xàfec a casa.

Sortim de l’aparcament del poble per travessar primer un torrent i després el Tenes, cercant alguna passera viable ja que encara baixa l’escorrialla del Glòria i no tenim pas ganes de mullar-nos els peus. Rere el riu la primera remuntada pel vessant esquerra ens desperta de cop fins aconseguir unes feixes d’oliveres recuperades no fa pas massa. El mal camí es torna ara corriol que mena pel vessant cap a migdia, a mitja cinglera. Coincideix el pas pel corriol amb el xoc al rocam dels primers raigs de sol d’hivern. El cel és net i la llum, que arriba encara esmorteïda i delicada, al picar la pedra envolta l’ambient d’un vermell no gens habitual per nosaltres, acostumats al sauló. Si a més a més es retallen en l’horitzó els rocs alliberats de la cinglera i la colla hi circula pel mig sense fer cap nosa, l’instant que entra per la retina és dels que no s’oblida. Som uns quants els que intentem guardar-lo digitalitzat per a compartir-ho i recordar-ho. És el moment del dia, i tant.

El miratge es trenca quan perdem el corriol i ens encigalem, no sense abans haver patit un esglai al veure com l’Uri quasi se’ns perd rodolant cinglera avall. Recuperem el sender de nou per anar a una pista i d’aquesta a l’inici de la carretera de Sant Miquel del Fai, ara direcció Sant Feliu de Codines. Prenem la general cap a Castellterçol fins al trencant del cim d’Àligues des d’on seguim el GR 5, amb un bonic i recordat tram lluitador d’ascens i un altre de descens més alegre que ens porta de nou a la carretera de Sant Miquel del Fai, ara en el sentit que toca. Continuem per l’asfaltat cap a Castellcir fins el trencant de la Roca Gironella, on, un cop tornats a pista de terra, parem per a esmorzar tot gaudint del pati.

La pista és llarga i en algun tram força costeruda però vaja, res que amb uns quants esbufecs no es superi. Recordem el coll on vam esmorzar anys enrere (el Collet de la Feu) encarats a Sant Pere de Bertí, tot i que no es deixa veure massa. És curiós, de cop som en un racó de mon on no hi ha res que embruti el paisatge, lluny de tot, plens de pau.

Un xic més endavant abandonem la pista i seguim ara el PR passant vora el mas de Bellavista Vella, adreçant-nos cap a la cinglera de Bertí, on tornem a enganxar el GR 5 de baixada. Aquí coincidim en sentit contrari amb valents runners d’alguna marató de muntanya, als qui respectem la seva prioritat i intentem fer la menys nosa possible. La vista però sens en va cap llevant on l’imponent massís del Montseny omple l’enquadrament. Rere nostre però el Pirineu ben emblanquinat li pren de cop tot el protagonisme, tallat pels Cingles de Bertí. Una altra postal degudament immortalitzada.

Ja hem acumulat tot el desnivell del dia i resta només tornar al cotxe. Deixem el GR i passem pel Grau de Montmany, on la dificultat que ens obliga a desmuntar és prèvia al grau i no tant en les marrades del mateix. El pastor avisa als del davant que parin atenció, doncs cal deixar el corriol principal passada una pista sinó volem anar a voltar per Montmany. Però noi, es picar ferro fred quan hi ha baixada. L’Uri davant, en Gomes darrera, i jo mateix, poruc de quedar sol i desvalgut, li fotem a fondu avall cercant la pista fins que una veueta ens fa aturar. No és una veueta no, són els renecs del pastor emprenyat quan el ramat s’escampa. Girem i desfem amb coratge els metres de més espantats per la repassada que ens espera. Collons quin geni s’ha de tenir per mantenir el bestiar a ratlla. Ara bé, sort d’en Pistons per què l’entrada del corriol s’ha de conèixer i a més cal fer-la a peu el primer tram. Els despistats no l’haguéssim pas trobat.

El corriol porta fins al Coll de can Tripeta, a la pista cimentada del santuari de Puiggraciós. L’aprofitem per fer un tram de pujada fins ser de nou dalt de la cinglera. Coincidim amb un avituallament de la cursa a peu, regentat per una mataronina a qui sorprenem dient-li gairebé fins i tot el número del peu que calça sense ella conèixer-nos. Ens ofereix riallera refrigeri sobrer, que és acceptat de bon grat pels més educats.

Resta ja només per cloure la jornada el descens pel Grau del Traver (suposo que és aquest) i corriol avall cap el poble. Tenim temps però de perdre el rumb de nou degut a una despistada del pastor provocada pel femellam que pujava. Clarament perdonable. Aquest tram de corriol en franca baixada també és recordat per què el cavaller Raffa, notant-se alt de voltes, privà el pas fins i tot al mestre jedai. Que la força l’acompanyi.

Res més a dir. La matinal ens ha fet gaudir i, com sempre, ens encoratgem a fer-ne més tot prenent unes cerveses, per cert convidades per en Gomes pels seu 51 anys, tot i haver de pagar nosaltres. A la seva salut, doncs.

Agraïts una vegada més, Joan, del teu mestratge.

Corriolaires: Valentí, Joan, David, Gomes, Uri, Anscari,  Gio, Manel T., Gilman, Manel 3unces, Rafa, Formiga.

Les fotos de tots plegats: clica aquí.