BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

EL SEGON CONTE DE BICICORRIOLS 28.02.2012

Per Adrià Triquell

Ja que en la sortida nocturna habitual dels dimecres vàrem fer una foto de tècnica similar a la treballada  per il•lustrar el primer conte bicicorriols, us presento la segona entrega.  En realitat, el conte pròpiament dit vindrà més endavant, en un tercer escrit. Abans considero necessari fer una sinopsi dels personatges que hi intervindran per tal de facilitar la comprensió als lectors.  El fet que els noms dels personatges coincideixin amb els sobrenoms que tenim a la colla, només m’ ha servit d’inspiració, i en cap cas la descripció feta s’ acosta a la realitat.

Els personatges del conte, per ordre alfabètic (no fos que feríssim susceptibilitats), són:

L’Avi:  Personatge amb experiència. Ja veureu que resulta inquietant, doncs sovint  en algun port de muntanya  s’escapa a poc a poc però de forma irrefutable fins que es converteix en un puntet a l’horitzó. Això si, el molt cabronàs té estudiades totes les corbes i rampes,  i sap perfectament on té que donar la clatellada.

En Couldines:  Per crear la seva personalitat m’he inspirat una mica amb el barrufet rondinaire. Sovint es queixa de coses que representa que només li passen a ell, i sempre es troba tan malament que es té que prendre muntanyes de couldines. Això si,  el seu malestar no li impedeix en una pujada fotre’t fins la cartera. Els coulottes, per cert, no li queden bé.

La Flor:  Quan forma parella dialèctica amb el Nét de la Trini, és com veure una combinació de parets entre el Xavi i el Messi, rapidesa, toc suau, subtilesa i genialitat. El meu parer és que la pilota d’or seria pel Nét de la Trini, més que res per allò de la subtilitat, però un segon lloc al darrera del Messi de la poesia trobo que està molt bé. Per cert, caçadors: si algun dia veieu una colla amb indumentària negra i verd pistatxo, dispareu el tret al que vagi vestit diferent.

L’Home no tan Senzill: Sens dubte un dels pilars del conte. Inicialment va ser batejat com  “l’Home Senzill”, per la seva afabilitat, bon tracte i transparència. En un moment donat, la resta de personatges van pensar que calia canviar-li el nom, afegir-li el “no tan”, doncs observen que va canviant bicis de quatre mil euros com aquell que res, a tenir sempre l’últim telèfon mòbil, i a fer dieta per poder donar més canya a la resta d’animalons. Se li inflen les orelles i es posa vermell quan parla de l’equip del regne d’Espanya.

En Ken: Ja veureu que durant el conte té una capacitat infinita per anar a contra peu:  si la resta va conservadora  i amb el plat petit, ell crema les naus amb el plat mitjà quan encara queden cent quilòmetres, quan els companys es  tapen pel fred ell es treu roba, quan paren a menjar unes barretes, ell s’alimenta d’aire… és a dir, sistemàticament s’ equivoca amb les conseqüents, esperades i tradicionals hipotèrmies i “pajares” .

Lladonada: De fet es tracta d’un concepte, d’una manera de fer, d’una filosofia, en definitiva, d’un estil de vida. Aquest estil de vida es materialitza quan, sense saber ben bé com, l’acció transcorre amb una bici a l’esquena intentant passar per algun lloc impossible.

En Logístic:  Forma part d’aquest cos de l’autoritat que parla en castellà quan no els hi pugen el sou. Loquaç en la seva manera de parlar i meticulós planificador.  Diria que és d’aquells que és capaç d’entabanar a la sogra i deixar-la encantada des de el primer dia, però la resta de personatges del conte ja el tenen més que clixat.

Lo Pelat:  És més bo que un xai però amb el seu aspecte musculós, tatuat i amb arracada, sembla que hagi acabat de sortit de la model. Això si, la seva vestimenta i altres accessoris de vegades el delata que vé de casa bona.  En el conte apareix de manera irregular, doncs fa bastant el salt amb una absurda mania que té de passar-se el dia en remull.

Luca Skywalker: és el personatge metro sexual, fa de contrapès respecte la resta d’esparracats del grup que no distingeixen un polo d’un pijama. Apareix de tant en tant per passar-nos per la cara la seva estratosfèrica tècnica en els descensos.

El Magret: Ell i l’Avi són els únics que se salvarien de la crema. Assenyats, cultes, en definitiva, d’allò que se’n diu un bon partit. Llàstima que sempre sigui al “núvol”, aparegui de forma intermitent i no pugui enganxar alguna cosa de profit a la resta dels companys.

El Mamelló:  Molts matarien per tenir la seva cabellera. Les males llengües diuen que per rentar-se el cabell li cal una Karcher perque pugui penetrar l’aigua entre tanta espessor.  Probablement és un dels més inconscients a les baixades, i tot un fenomen para-normal doncs no li cal entrenar per estar a l’alçada. Això si, a partir del quilòmetre dos-cents sol patir el resultat de les batusses.

El Màster:  El sobrenom no és casual.  Uns dels guies espirituals i gran coneixedor del territori, especialment admirat per la seva solvència en els trams difícils.  Li agraden amb fruïció els calamars a la romana revinguts. En els últims capítols del conte li surt competència.

El Mossèn Tronxo:  No sé per on començar, tampoc voldria que aquesta sinopsi em sortís de cinquanta pàgines. És un dels dos llargaruts, que per tal de competir i guanyar seria capaç fins i tot  d’organitzar una cursa en un geriàtric. Tot i ser un respectable professor d’ institut, no sempre posa el seny que seria d’ esperar.

El Nét de la Trini: Si em sortís un fill així, em tallaria els ous. Aquest personatge quan parla de dones (que és sempre), ho fa amb una poesia de tal alçada, que si en Martí i Pol ressucités, quedaria esmaperdut sobre la capacitat i varietat de matisos que té la nostra llengua per referir-se oralment al sexe. La manera de conjugar verbs i de lligar el subjecte amb el predicat no té competència.

En Pistons: un altre dels pilars d’aquesta història. Veure’l pujar per un corriol pendent és tot un espectacle, els seus bessons quan treballen semblen tal qual els pistons d’una locomotora de dos-centes-cinquanta tones.  Creador del concepte  “lladonada” (veieu més a munt).  És el garant i curador dels principis de BiCiCORRiOLS i molt políticament correcte.

En Prosciutto:  Es tracta d’un pintoresc i divertit personatge italià. Suposo que en el seu país els veterans deuen ser poc assenyats i per això ha sortit d’aquesta manera. Les seves dosis d’humor son impagables. Amb les seves cuixes es podria alimentar a tot un regiment, i existeix la llegenda que explica que les cuixes no són l’únic que té de proporcions espectaculars.

En Raffanculo:  Apareix en els últims capítols del llibre. La seva oratòria és exuberant.

El Senyor: Com a la resta de personatges, el seu sobrenom el defineix a la perfecció.  Tot pulcre ell, no el veureu mai llevat en hores intempestives  i encara menys si fa fred.  Expliquen els antics que abans era més aventurer però ara es troba en aquella edat en que un prefereix les sabatilles calentones al costat de la calefacció, que no pas els sabatots bruts i suats d’anar en bicicleta.  Quan fa solet i les circumstàncies acompanyen, diu que va a córrer.

El Tete: Probablement és l’únic personatge que no es dedica a tocar els collons a la resta, per això es sempre tan benvinguda la seva companyia. Sovint ell decideix anar per un cantó i la bicicleta per un altre, per això estic estudiant el posar-li rodetes al darrera (òstia, una bici amb una lefty muntada i amb les dues rodetes rosa de ma filla que tinc guardades al traster quedaria flipant).

En Trenca-pins:  Si algun dia acaba amb tots els arbres del Maresme i es queda sense feina, sempre tindrà l’alternativa de fer de porter de discoteca. La parella Trenca-pins  i Tres-unces seria l’ equivalent als còmics de l’ Astèrix  i l’ Obèlix.  Pobres romans.

En Tres Unces:  Arriba sobtadament en un dels últims capítols, i sembla que hi hagi estat des de sempre. El seu cos més aviat poc corpulent fa que calgui lligar-lo amb brides a la bici en un dia de vent, però el seu cos esprimatxat amaga una potència i habilitat insòlites en les rampes difícils.  Potser l’únic defecte d’aquest personatge és que no va a la perruqueria tot el sovint que caldria.

L’Uri: Quins collons! Aquest personatge és dels últims en entrar a la història però esvera a tot el galliner. Puja com si res pendents impossibles i es llança pedres avall amb aquella alegria, i no s’estarrufa pels èxits com fan altres galls del corral. Jo de gran vull ser igual i no em faria res que ma filla es casés amb ell.

En Ventús:  Podríem estar hores descrivint  les seves qualitats, però em quedaré dient que els adjectius alt, guapo, ben plantat, intel•ligent i manetes, el descriurien perfectament.


  1. Ventús, és boníssim!!

    Vigila què passa al conte no fos cas que algú després passi comptes en alguna cruïlla….

    Això pot ser l’inici d’una sèrie.

    Ja trobava a faltar una mica de vida al bloc. Es veu que en 15 dies ningú no ha fet res que valgui la pena. A veure qui s’anima a explicar la Lladonada de diumenge.
     

  2. Molt bé Ventús!

    Et felicito per l’escrit. Has fet una descripció força acertada dels diversos personatges d’aquesta colla tan diversa.
    Pensava que només en Trencapins i en Pistons feien bons escrits però està clar que el nivell literari va pujant.

    Ara només cal esperar alguns versets del Nét de la Trini o de la Flor i ja podrem començar a pensar en fer un llibre.

    Vagi bé nenes!

  3. De segur que els que van sortir diumenge pel Montnegre entenen perfectament el significat de lladonada. Adrià, has fet unes descripcions molt rodones; acabades en cua de peix. Et felicito i no et sàpiga greu omplenar-me cada setmana amb treballs com aquest. Entre tots -i potser no ens n’adonem- estem escrivint una gran crònica.
  4. aquest conte promet molt, espero amb impaciència la seva publicació. Si el guió és tant original com els personatges que ens presentes,  disfrutarem molt de la seva lectura.
    Ara, no cal que ens aclareixis que “en cap cas la descripció feta d’ ells s’ acosta a la realitat”. És evident que son del tot ficticis, en el món real no és possible que trobis persones que encaixin amb els estrambotics perfils del teus protagonistes.
  5. Espero desdel sofà i liciat com estic, tercera, quarta quinta i sexta entrega d’aquest conte!
    M’han saltat les llàgrimes de riure amb cada personatge que anaves citant.
    Brutal!!
    Em sabrà molt greu sortir poc al conte degut a la meva absurda mania, però és que no la puc evitar…
    Ets un mestre Ventús! 
  6. Adriano, ets realment bo, tens aquella subtilesa anglesa de sèries memorables. Tan mateix ho fas evident en aquestes circumstàncies, ja que alhora de pedalar estàs tan capficat en la ruta per no perdret que sembla que no hi siguis…, per molts anys, espero delirós la propera part.
  7. Gamarusos, no sé si heu entrat a l’adreça d’en Ventús per veure la foto. Ja sé que per alguns si no hi ha tetes i culs no interessa.

    Si llegiu el comentari, veureu que en Ventús se’n fot del mort i del que el vetlla. Qui el va parir (amb perdó, mama) si n’és de fi el noi quan vol.

  8. Collons Adrià ja se que fas d’amagat amb els teus aparents lapsus, observes el personal, l’estudies, barrines i tres conclusions dels caràcters d’aquesta colla. Jo també soc del parer que de tots no en surt un de bo, però que be en ho passen junts… Tots estem reflectits gairebé calcats. E disfrutat molt però trobo a faltar un xic de mala baba, una volta de tornavís… properament al teu nou relat?
    Gràcies per l’encès debat

    El Maestro

  9. Estic tot cofoi de que us hagi agradat tant. Veig per alguns comentaris que també em teniu ben calat, en fi, ningú es pas perfecte, qüestió de no atabalar-se amb els defectes i mirar de potenciar les virtuts…

    Respecte la tercera (i última) entrega, dir-vos que comença a agafar forma. Potser no està bé que ho digui jo, però serà molt bona. Ja ho veureu. Ma dona es pensa que estic boig de veure’m riure sol mentre escric.

    El dubte que tinc és, com diu en Maestro Couldines, si dono o no una clau de volta. De moment només ho he fet amb un personatge, i la resta encara conserven la dignitat… en fi, hi aniré pensant.

  10. Molt bó, molt bó, molt bó. Si vols podem ajudar-te a arrodonir la descripció del personatge Ventús.

    En Ventús: Company de rera guardia amb els altres montain-gays de la colla. A vegades girem el cap i no el veiem, l’esperem, el cridem fins l’afonia, no contesta (però segur que ens estar sentint) i quan pensem que s’ha perdut o a pres mal, apareix sense dir res i tan panxo. Quins collons !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.