BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

EL PUIGMAL. MATINAL RODONA D’ESQUÍ. 10.03.2013

Per Joan Lladó

Dijous, al Casal, en Martí i l’Àngel decidiren d’anar plegats a fer una esquiada l’endemà divendres. En Martí també deixà obert el diumenge per tornar a esquiar. Vaig pensar que, havent encetat la temporada al Matagalls el dissabte anterior després de dos anys, ja duia l’embranzida i el cuquet a dins. Així doncs, plegades les veles de la botiga el dissabte al migdia, vaig fer un mos i vaig acompanyar el capi Raül a estirar les cames durant dues hores amb la btt per Llavaneres i la Cornisa.

En tornar vaig preguntar en Martí si estava disposat a esquiar l’endemà. Em va dir que s’havia ressentit de l’estrebada i que més tard m’ho confirmaria. No voldria pas forçar-lo perquè s’ha de recuperar per continuar amb els rogainings. Al vespre, mentre fullejava llibres a la Riera, vaig rebre la confirmació que ens n’anàvem a esquiar. Havíem de quedar amb l’Andreu que ja era a la Molina però ell ja s’havia compromès amb la Núria i en Sebas per foquejar per les pistes. Nosaltres vam preferir, ara que hi ha neu, de trepitjar la zona del Puigmal i a més, les dues darreres vegades que vaig esquiar, ara fa dos anys com us deia més amunt, va ser pujant la Tossa d’Alp.

En Martí em recollí cap a un quart de set i, encara amb molta son, ens acostàrem fins a Fontalba. Val a dir que la pista per accedir-hi des de Queralbs és neta i llisa com una patena.

Arribàrem al capdamunt on només hi trobàrem una furgo els ocupants de la qual es començaven a llevar. Bon dia! De seguida que ho tinguérem tot enllestit, començàrem a foquejar ben cofois per la carena. Alguns núvols ens prenien la confortable escalfor dels primers rajos de sol. No cal que us digui quin és el plaer d’anar enfilant muntanyes sense pressa.

Entre comentaris de feina, de colla i fotos, ens plantàrem davant mateix del repetjó més enfilat que remunta fins pràcticament el cim, passat el Bressol. Quan ja ens anàvem a descalçar les fustes, vaig proposar: perquè no fem un descens per les Clotes del Puigmal?; la pala i la coma sembla que tenen bona neu i després remuntem per tornar a agafar la carena oest i així ens estalviem d’anar a peu? Si al presi d’esquimu li semblà bé, doncs endavant.

Traiem pells i gaudir toca! De vell antuvi, neu gelada, però a mesura que anem baixant, millora la seva flonjor. Redéu! Quins girs, quin descens! Buahhh! L’hem ben ensopegada. I per arrodonir-ho, una pau sepulcral a la Font de les Clotes. Fem fotos, és clar, de les belles traces que deixem enrere. Ohhhhh!

Tornem a enganxar les pells per remuntar fins el fil carener. Des de baix cerquem la traçada més còmoda i la podem ben intuir. En Martí marca. Fem una primera línia cap a l’oest per virar amb un llarg flanqueig cap a nord i que ens mena a un petit plató al peus d’una costeruda pala. A mi se’m fan pans a les soles i abans d’emprendre aquest darrer tram abans del llom, en Martí m’ajuda a fer net de la neu glaçada a les pells.

Em poso al davant en aquest tram on cal fer moltes voltes i on sovint la capa de neu es descalça. En un d’aquests girs més exposat em col·lapso i em costa de completar-lo: la caiguda de Núria fa la seva feina.

Per fi, amb el meu cos i l’ànima assossegats, arribem a la carena, al Clot de la Pastera, on hi trobem més gent que puja del vessant cerdà. Amb una tirada sense treva fem el cim i ens hi trobem força excursionistes i esquiadors. Hi arriba gent per totes bandes. Fins i tot, n’arriba un parell –màquines– que diu que ve de Vallter. Quan hi ha neu…

Ens fem i fem quatre fotos i sense entretenir-nos gaire, després de treure les pells, tirem avall. Uns núvols gegantins van creixent i optem per esmorzar a mig descens on estarem més a recer.

Els primers girs a la Coma de l’Embut són boníssims però no hem de badar ja que ens cal arribar al Coll de l’Embut per baixar cap a Fontalba i si ens passéssim, hauríem de remuntar. Així, a mesura que baixem, anem virant cap a llevant fins que arribem ben bé al damunt del coll.

De dalt estant, la neu del torrent fa bona pinta. No ens ho rumiem gaire. Avall. La primera pala, per deixar els ulls en blanc. La segona, si fa no fa, d’èxtasi.

Per celebrar-ho, ens aturem a esmorzar en uns rocs a mitja coma. La solitud és inqüestionable. No es mou ni un bri d’aire. Al davant però, hi tenim uns núvols amenaçadors que semblen les columnes de la façana d’un temple assiri. Ens trobem una parella amb grampons que va un xic despistada. Ens pregunten si van bé per baixar a Núria. Els han indicat molt malament.

Quan finim el repàs reprenem el descens i en un plató, després de dibuixar alegrement la pala, ens retrobem els desorientats. Ens pregunten: no us fa por baixar tant ràpid per aquests vessants tant drets? En Martí i jo ens mirem l’un l’altre amb cara de murris.

Seguim gaudint de la qualitat de la neu al Torrent de la Cometa fins a la cruïlla del camí de Núria a Fontalba i enganxem pells per remuntar fins al cotxe.

Ens ha resultat una matinal d’esquí ben rodona.

Fins ben aviat,

Joan

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí (aviat).
Desnivell +: 1242m.
Foto de l’apunt: La Fontalba. Autor: Martí


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.