EL PRIMER CONTE DE BICICORRIOLS 15.01.2012
Per Adrià Triquell
Esteu a punt de llegir el primer conte mai publicat en la història del bloc de Bicicorriols, espero que us agradi.
Això era un home, d’aquells ociosos que no tenen res més a fer a la vida que xafardejar el què fan els demés, segur que sabeu què vull dir, que caminava pel passeig marítim de Mataró. En aquelles, que va veure unes llums estranyes que es movien a la platja i s’hi va apropar. Va resultar que hi havia un homenot ben plantat, vestit de negre, que estava fent uns gestos estranys amb una potent llum a la mà, davant d’una càmara sobre un trípode.
HOME OCIÓS: Escolta noi, que estàs fent?
CORRIOLAIRE: Light-painting.
HOME OCIÓS: Lait què?
CORRIOLAIRE: Una tècnica fotogràfica que es diu light-painting, consisteix en pintar amb llum, és a dir, fer fotografies de llarga exposició mentre vas il•luminant allò que vols “pintar” o mentre dibuixes formes en la foscor.
HOME OCIÓS: Aaaah!!!
CORRIOLAIRE: Es que fa un parell de dies vaig sortir de nit amb la colla bicicorriols, cosa que fem cada setmana, amb una nova i fantàstica llum que en varen portar els reis, i se’m va ocórrer que també la podia utilitzar per fer una fotografia de light-painting.
HOME OCIÓS: Doncs què vols que et digui. Veig que t’acompanya un nen que suposo que és el teu fill. Hauries de ser un pare responsable i no fer el tanoca fent coses tan estranyes com aquesta.
CORRIOLAIRE: Ja. És que quan vaig amb els bicicorriolaires, sovint per culpa de l’esforç no m’arriba l’oxigen al cervell i llavors se m’acudeixen aquestes idees tan peculiars. No sóc l’únic a qui li passa.
HOME OCIÓS: Ah no?
CORRIOLAIRE: Home, així d’entrada, en tenim un que xerra fins i tot quan es queda sol en una baixada, a dos que només saben parlar de sexe i no es coneix que mai a la vida hagin parlat de res més, un altre que compra bicicletes de color blau cel i sempre té calor, un carallot que abans de fotre’t, es queixa de que es troba malament i pren couldines com si fossin xiclets.
HOME OCIÓS: Doncs si noi, em sap greu.
CORRIOLAIRE: Doncs esperi esperi, que aquests no són els pitjors. També en tenim un que quan parla del barça se li inflen les orelles, un paio que talla arbres i a sobre li paguen per fer-ho, un despistat que ni sap els anys que té, i per rematar, un que té un colom que per entrenar-lo el lliga i el va punxant amb una forquilla, i a sobre ho explica amb aquella alegria.
HOME OCIÓS: Esteu tots per tancar.
CORRIOLAIRE: I encara hi ha més, tots plegats tenen la mateixa dèria: no agafar sota cap concepte una pista, i sobretot fer de pujada aquells corriols que la gent decent, en el millor dels casos, només fa de baixada. Només li diré que jo ja fa temps que em vaig treure el porta-bidons de la BTT perquè no m’emprenyi quan porto la bici a l’esquena. Ah si, i també es dediquen en les seves estones d’oci a obrir corriols nous, com si no hi hagués res millor a fer.
CORRIOLAIRE: Ja que és aquí, què li sembla la foto?
HOME OCIÓS: Home, a mi em faria una mica de vergonya si algú sabés que he dedicat un dissabte a la tarda per fer això.
CORRIOLAIRE: Entenc. En fi, fins a la propera. Ah, per cert, pugis la cremallera de la bragueta.
Corriolaires: Ventús, Jofre
Distància: 500m
Desnivell acumulat: 0,5m
P.D. Dades tècniques: 86 segons d’exposició a f.16 ISO 100 amb un Tokina 11-16mm obert als 11mm pel poc espai del què disposàvem, disparada en format RAW amb una Canon EOS 40D. Les lletres estan pintades amb un frontal de leds marca Bikeray de 1280 lúmens.
Gràcies a l’Adrià som una mica més internacionals, ole, ole……
Això vol dir que hi haurà una segona part…
que bona la descripció dels personatges
crec que el diagramma lluminós que en surtiria faria girar l’ estomac de qualsevol mortal bttetero…..
Després d’admirar les teves habilitats fotogràfiques, per les quals et felicito, i llegir el teu imaginatiu conte i , he quedat perplex per l’al·lusió difamatoria cap a la meva persona que diu: ” un que té un colom que per entrenar-lo el lliga i el va punxant amb una forquilla, i a sobre ho explica amb aquella alegria”.
Sàpigues que mai he punxat un colom amb res. Els meus coloms sempre han estat, estan i estaran ben tractats. En concret el colom lladre que ting és com un company per mi, estar disfrutant d’una bona instalació, bona higiene, bona alimentació, bona prevenció sanitaria (vecunes, complements vitqaminics i desparasitadors intestinals i de ploma), sessió d’entrenement de vol diaris i a més va foten casquets a la seva famella legítima i a totes les famelles “guarres” de carrer que aconsegueix seduir. És el “puto amo” de la zona, des de casa meva no es veu ni sol colom, exceptuan les colomes que sedueix, és l’amo i senyor gracies a les qualitats innates de la seva raça i al seu entrenador que sóc jo.
A qui vaig punxar amb una agulla (i amb una curta ràfague de punxades n’hi va haver prou) perqué no ataqués al meu colom lladre, va ser al meu gat i així va quedar escarmentat per sempre. Ara la convivència entre l’un i altre és perfecte.
A qui vaig lligar una ala amb un mocador durant cinc minuts sense fer-li cap mal va ser a una famella, perqué no aixequès el vol i servís d’estímul al meu colom lladre per quedar-se i aceptar la seva nova llar.
Jo no sóc un sàdic.
Sort que aquest escrit només és un conte.