BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

EL CAPCIR, QUIN PIRINEU! 18.08.2013

Per Joan Lladó

Finides les seves vacances pel Tirol, i ja de ple en la feina, en Martí em proposà de pujar el Costabona amb BTT cercant un nou itinerari des de Bagà. En parlàrem entre setmana i ho proposàrem a la colla. L’Andreu era a la Molina i li feia més el pes d’anar cap al nord. L’altra opció que tenia previst en Martí era Matamala-Camporrells. Res a discutir, ja ens anava bé, també, la segona proposta. Ningú més s’afegí a la festa de bicicleta.

Després de recollir l’Andreu a la Molina, ens aturàrem a Puigcerdà per esmorzar i amb la fesomia un pèl més reeixida, férem camí vers el pantà de Matamala on començaríem la ruta.

Cap a tres quarts de deu del matí, quan poques ànimes es bellugaven pel pàrquing ni pels vorals del pantà, arrencàvem en direcció dels Angles i remuntàvem després cap a les Jacetes circulant entre casetes de vacances. Just als peus de les pistes d’esquí, ens repensàrem per on enfilar per guanyar la Cabana de la Balmeta. Una alternativa, la més feixuga de fet, era anar pel dret, pistes amunt. L’altra, que semblava més raonable però amb l’inconvenient que no coneixíem com seria de ciclable el camí, ens convencia més. Seguírem la segona. Pista sense dificultats que ens endinsava a la Vallserra. Tot d’una però, aquest agradable viarany s’acaba. El que és evident que hem de seguir, de moment, el descartem. Provem el de l’esquerra. Camí herbós. Moll. Res. Tornem. Provem el que baixa a l’estany de Vallserra. Comença prou bé. Força tècnic fins que trobem un tallat que el fa altament tècnic, sinó impossible. Cordes fixes. Deixem-ho córrer.

Prenem el camí que tocava començant amb la bici a coll. Què hi vols fer… Però arriben les alegries: podem fer trams amb bici i deunidó quants! Passem per l’estany de la Balmeta i els excursionistes ens miren amb cara de tres pams. Ens hi aturem a fer alguna foto.

Arribant a la cabana el camí és fa més amable tot i que el primer tram del GR que puja cap a Camporrells des de la Bollosa és molt costerut i requereix fer grans bufades. Quan ja s’amoroseix i travessem la Serra dels Alarbs, entre vaques pasturant, podem observar una llarga llenca de bosc cremat. Ens preguntem com poden haver cremat pins ben isolats, lluny del bosc. Faria un vent de mil dimonis.

Anem progressant agradablement entre petits torrents, petits estanys, entre prats arrecerats enmig de minses clapes de pins que conformen el Pla de les Carboneres. I així arribem a l’estany del Mig de Camporrells on hi ha instal·lat el refugi. Hi fem una curta parada per mirar-nos el mapa. Quin racó tan bonic i idíl·lic.

Continuem amunt seguits de les mirades sempre indesxifrables dels nostres semblants. Deixem a la nostra dreta el camí que baixa de la serra de Maurí i per on discorren els caminants que vénen de Formiguera, alguns amb el telecadira.

Arribem, després d’algun repetjó considerable, a l’altiplà de la Muntanyeta, deixant enrere l’Estany Gros. Som a uns 2400 d’altitud. Ja podem veure el camí que farem de baixada cap a la Vall de Galba, vers llevant. Nosaltres seguim cap a ponent, però abans d’encarar el cim fem un recés en un dels rierols que baixen del Coll de l’Home Mort. Ens refresquem i mengem quelcom per refer-nos.

Reprenem la marxa cercant els passos més ciclables, fresats i menys costeruts. Passem pels peus d’una de tantes congestes de neu que enguany encara es mantenen gràcies a les abundants nevades de l’hivern i la primavera passats. La progressió pels prats abonyegats –ja no hi ha camí per resseguir– es fa feixuga i els inevitables forts pendents ens fan lluitar a cor què vols, cor què desitges. No hi ha treva. Els que ens veuen pujar se’n fan creus. Hi ha d’haver de tot en aquest món, em sembla, vaja. … i el cul es fa gran…

Arribem a la carena i només ens resta rematar el cim que l’aconseguim sense més.

Cim de Mortiers, 2605 m., grans vistes de l’entorn i de més enllà. Cap al sud i a tocar, els Perics i el Camporrells, un xic cap a ponent tot el sistema de Lanós, i ben bé a ponent, l’Oriol-Estanàs i Serra del Carlit. Mirant a nord i sota els mateixos peus del Puig de Terrers, s’hi veu l’estany del Diable encara amb força plaques de gel a 2300 m. d’altura. A llevant, la Serra de Muarí i més enllà, la serra de Madres, el Canigó…

Esmorzem al mateix cim que s’hi està prou bé mentre comentem l’ascensió amb esquís que hi férem aquest hivern l’Enric i en Martí.

La davallada la realitzem –amb alguna petita variant– pel mateix camí de pujada, però no transcorren encara ni cinc minuts que en Martí punxa. Adobem i avall.

Ens plantem al principi del camí que en forta pendent i molt trencat ens endinsarà a la Vall de Galba pel Forat de la Caixa. Comencem a peu però de seguida ens enfilem a les bicis per tastar un inspirador i suggeridor camí pirinenc. Les mans adolorides són un bon senyal de la dificultat del camí. Serà així fins que travessem el riu a la Jaça de les Barreres en una palanca que encara és en construcció.

Continuem baixant  resseguint el riu i ja en camí més amable fins a Esposolla. Travessem Formiguera, circulem per un tram de la carretera dels Angles i pel bell mig del Bosc de la Mata, arribarem al pàrquing que en aquella hora és ple a vessar.

Ens espera una bona remullada al pantà que si no fora per l’hora, haguera estat més llarga. Quedem com nous i emprenem la tornada. A ca la Cris en Martí ha de fer de mecànic i després netegem la nevera de sobralles acompanyat d’un bon Rioja.

En definitiva, sortida no excessivament llarga, 45 qms. amb 1429 m. de desnivell, però distreta i tècnica. Molt recomanable.

Fins aviat,

Joan

Les fotos: cliqueu aquí.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.