BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Encetàrem el cap de setmana, com sol ser habitual en les darreres setmanes de semi confinament, fent un tomb llampec d’un parell d’hores amb la companyia de la colla BTT Night Club. En som uns quants que plegant de la feina i havent dinat, ens plau d’escampar la boira fent un tomb pels nostres topants. Així doncs, ens trobàrem a Argentona amb els germans Llimona. Aquest divendres em plaïa d’encerclar Burriac i per la malmesa i deixada sureda de can Serra de Lladó ens enfilàrem fins la Barca on havíem quedat amb en Sebas. Seguidament, per la carena de llevant dels Oriols, rematàrem la primera escalada fins el Coll de Codera. La temperatura era agradable, més que a Mataró que la boira encara estesa, donava una sensació de més fredor. M’havia abrigat massa.

Davallàrem per la pista –que havia estat corriol i camí excursionista per excel·lència de la zona– fins trobar el viarany que coneixem per “les abelles” i acabant als peus de la clausurada pedrera de Cabrera. Remuntàrem tot seguit fins el Poblat Ibèric d’Ilturo per un tram força tècnic i pedregós, –unes noies que hi baixen de cara s’espanten; s’imaginaven un senglar. Hom deuria fer molt mala cara, doncs–. A ran de les habitacions més ben conservades dels vestigis prehistòrics hi férem una petita aturada per fer-la petar. En Joan preguntà si el mot aljub és correcte en català. Em vingué a la memòria tot seguit que recentment l’IEC ha penjat en xarxa l’Onomasticon Cataloniae d’en Joan Coromines i els ho comunico. En restaren sorpresos, més pel mot que no pas pel fet. No sé pas si al company li servirà per treure’n l’entrellat perquè l’Onomasticon, com el seu nom indica, és un compendi amb l’etimologia dels noms propis del nostre àmbit lingüístic. Una obra cabdal, en definitiva. Però tant se val, la qüestió és fer un canvi d’impressions, descansar i aprofitar aquella estona de calma que ens aporta l’entorn.

Reprenent la marxa i just que transitàvem pel camí que ens mena a la Font Picant de Cabrera, ens trobem de cara a dos corredors de muntanya coneguts nostres i amb els que fem buidar el vent a la flauta. El moment em fa pensar en com ha canviat, per millorar, la salut física en general de la gent i la poca importància que hi donem, o potser millor dit, el poc esment que hi parem. La capacitat física ha augmentat considerablement, sens dubte. Abans de la irrupció de la bicicleta de muntanya o la pràctica de córrer per aquest entorn, fa més de trenta anys, requeria aportar, a part de l’esforç físic, una gran quantitat de temps si hom volia enfilar-se per les nostres muntanyes. Per exemple, fer una excursió a Burriac o a Montcabrer des d’Argentona, volia dir esmerçar tot un matí. Ara ens podem trobar a qualsevol conegut –o que no ho sigui– amant del córrer, potser a Cirers, a les Banyadores, als Oriols o a Gironella, per donar alguns exemples dels entorns de Burriac, com aquell que diumenge va a buscar el tortell. Aquest esportista amb qui coincidirem, tindrà la feina feta en una hora o una hora i mitja tot estirant-la. Abans, el fet de trobar-se algú per aquests entorns es concentrava en un sol dia a l’any: el dijous gras, el dia de la truita.

Enfilem la pista de Burriac, trenquem a ponent i superada la Creu d’en Beia, prenem el trencall de les Banyadores, però no pas el corriol, sinó la pista. Amb els ulls, en Sebas cerca pous de glaç a la vessant de Cabrils però no els troba. Va sentir que n’hi havien trobat. Hi haurem de tornar a peu.

A mesura que guanyem alçada, la boira es va espesseint i just que toquem sostre, l’home dels cinc cors, sense ell adonar-se’n, va pujant amb la roda del darrere punxada. Cal aturar-se al mirador per adobar la roda, fer alguna trucada i les fotos, és clar. Burriac ni es veu i tan sols s’entreveu alguna clariana d’un blau esvanit cap el Vallès. Feta la feina, rematem fins el Coll de Gironella. Allí debatem per on fer la davallada, si pel camí més ràpid o el més tècnic o sense entrebancs. Tenim per triar. En Sebas decideix pel més dret i a l’aventura. A mi, qualsevol m’està bé i els germans han d’ajupir la testa.

El senderó Nou de fa sis anys transcorre per un paratge realment idíl·lic: és encarat a tramuntana, per tant, sotmès a la humitat; damunt la carena o esquena d’ase enmig de les capçaleres de dos torrents, amb una vegetació exuberant on hi destaquen isolats en la part alta majestuosos exemplars de roure. La limitació pel confinament per la pandèmia fa que aquests camins siguin molt més transitats que en èpoques sense restriccions i ens trobem inesperadament amb un camí molt net, molt fresat de dalt a baix –hi transiten moltes motos–, i prou factible pels que no estan avesats en aquestes dificultats. En definitiva, s’ha aplanat i fresat massa.

Abans de tirar avall per la riera, fem una breu aturada per donar un cop d’ull a la font de Clarà. Aprofitant on érem, en Sebas proposà de pujar fins a Sant Pere, però donada l’hora, el férem desistir. Se l’apunten per un altre dia.

Dissabte vaig sortir sol amb la flaca però tard, cap a les onze passades. En arribar al Collet vaig intentar de comunicar amb els companys del Night Club i saber si encara rondaven pel camp de joc. Res, tothom ja era a casa i esbroncada d’en Pep perquè no havia trucat. M’ho apunto. De sobte, em vingué a la memòria que tenia pendent d’anar a inspeccionar La pedra gravada del Turó de Castellans. Fet. Tiro carretera amunt i travessant la urbanització puc constatar que un grapat de cases han estat abandonades i tapiades i d’altres amb el cartell que es venen. Això ens diu que el somni americà, aquí, no és viable.

La Pedra encara hi és i també el seu conjunt més o menys alineat. Els gossos de les cases veïnes em senten i comencen el seus lladrucs. M’arriba el repic d’una eina i el soroll aspre i cridaner d’una serra mecànica. Adés, unes veus entre veïns. Ben a prop, a ran de la porta d’entrada de la parcel·la on soc, un munt de grans rocs hi són amuntegats. Podrien pertànyer a tot el conglomerat? A saber… He fet les fotos que em convenien i refaig la ruta. Torno a la pista i per ca l’Espinalt arribo a Parpers. Trobo ciclistes a dojo. A Argentona saludo el Moreno que és a punt de tancar la graneria i per can Garí torno a casa.

Diumenge. El dia de matinar. A quarts de vuit som puntuals a Fiveller. La plaça tova de l’eixample de llevant de Mataró és el punt de trobada de la colla Bicicorriols des de l’any 1996. I perquè en aquest punt? Doncs perquè en Valentí hi viu cent metres més amunt i jo hi vaig baixar a viure a cinquanta metres per avall aquell mateix any, al carrer Quintana. Aleshores ningú ho replicà i fins ara s’ha mantingut i per molts anys. Avui en som un grapat però no recordo quants. Hom decideix de variar, enfront els darrers diumenges, per anar a esmorzar a Canyamars i així iniciem la ruta pel Camí del Nord, cap a Mata. Inici un pèl agosarat i que no tothom cedeix per no desballestar la carcanada. Per can Flequer i Sant Martí fent cabrioles a les escales de l’ermita, ens apropem a la cabana dels caçadors i recorrent la Cornisa i sota el Turó d’en Tarau, comencem a resseguir els nous viaranys que s’han obert recentment: el Sabates, part del Vicari i el Mossèn que s’endinsen costeruts i travessen els diferents torrents que conformen la capçalera de la vall de Manyans. Arribem a tocar de can Pepas i tot seguit enfilem fins les planes de can Nogueras. Prenem la pista que davalla cap a Dosrius per deixar-la quan trobem el trencall de l’Imperio contraataca o de la Guerra de les Galàxies. No recordo ben bé quin és quin. Són dos camins força propers i paral·lels que havíem resseguit desenes de vegades tant de pujada com de baixada. Val a dir que de cara amunt són unes bones tàpies per gastar-hi cansalada, que van canviar de fesomia, i molt, quan hi van fer aclarida en els boscos que els envolten.

Havent esmorzat enfilàrem –no pas tots– cap el Turó d’Aguilar. Per començar, les dures costes fins a cal Pegaire i després per la pista fins a trobar el GR a prop de can Bosc. Travessàrem l’Esmeralda, seguírem pel Turó de Sant Joan fins les Colònies Forestals i allí prenguérem el camí del Castell de Dosrius per davallar frenèticament cap a la Riera del Far.

A Dosrius, l’Uri i en Luca se’ns acomiadaren perquè volien tornar per l’agradable pista de la Cita. Encara els restava la pruïja per fer el darrer i excitant descens fins a casa.

Nosaltres, pel camí del Avis i can Gemir, fins la gola del Torrent de Manyans a la Riera de Dosrius.

Cuideu-vos.

Joan