CRÒNICA D’UNA SORTIDA INESPERADA 26.04.2015
Per Giovanni Leonardi
D’una sortida molt ben parida.
Quan sortim fora comarca, sempre ho decidim amb prou anticipació per tal que tots tinguin temps de muntar-s’ho i evitin de prendre compromisos familiars que impedeixin d’apuntar-s’hi. Però vet aquí que en Martí proposa el divendres mateix d’anar el diumenge al Tagamanent, a fer una ruta que porta al cap de fa temps i que inclou pujades i baixades importants per corriols, tota una ruta inèdita per a nosaltres i que– assegura ell ja que l’havia trepitjada a peus amb l’Andreu en diferents sortides trekkineres – té tots els requisits per a resultar molt maca, tècnica i ciclable a l’hora.
Així resulta que gairebé tothom ha de renunciar-hi contracor per una raó u altra, renegant perquè sap que es perdrà una excursió en bici singular i molt guapa. Mai s’ha donat el cas que s’hagi tornat a casa insatisfets. Quan un dels nostres pastors ens treu del corral domèstic del Maresme, ho fa per portar-nos a cop segur a pasturar per camps rics de molt bona herba bttera, on fer-nos un bon tip – amunt i avall – de corriols de bona qualitat.
Tres, només tres, cosa mooolt rrharha, ens trobem doncs a quarts de sis a l’Escorxador.
A les vuit aparquem a Aiguafreda. El full de ruta diu doncs que ens esperen dues senyores pujades i dues senyores baixades, totes elles intenses i “sense solució de continuïtat”. Res de descansos intermedis ni mariconades. Entremig, uns quants trams de corriols i GR . Que el senyor m’agafi confessat!
Arranquem al pou de glaç de l’Abençó i tirem per corriols paral·lels al GR5, mitja hora de pedres, arrels i fortes pendents fins al collet de la Roca de La Fe. Aquí de sobte comença una forta baixada que ens portaria per una fondalada massa bestia. Està clar que no ens hi hem de ficar. Un cop mirat el mapa amb el Joan, que també fa memòria d’un rogaining fet aquí, decidim recular. Desfem tot “lo pedalat”, agafem un tram de lloses del GR5 i la pista als Plans del Soler, fins trobar la maleïda pista asfaltada al Tagamanent, que ja coneixem tots per haver-la fet fa temps en flaca, un inoblidable dia d’hivern de neu i fred. Quan per fi arribem a dalt al Coll de Sant Martí, les meves cames i la ronyonada fumegen i imploren que els regalin un breu descans. Concedit. Gràcies, amics!
Prenem el corriol GR que, entre graons i xaragalls en camp obert, porta a la casa Bellver. Fem unes fotos de rigor, el paisatge ho requereix. La bassa d’aigua, l’arbre i el castell de rerefons composen un quadre pictòric preciós, i blancs mantells de boira baixa es fiquen entremig del colls més avall.
Comença sense preàmbuls la primera baixada, una trialera cafre pel Turó dels Corbs fins a Vallcarquera! Martí avisa que és xunga, que no té clar que es pugui fer tota dalt la bici i uau!, aviat comprovo que me les passaré putes! És tot pedregós i revirat, pedrots grossos i de cantons vius, aspres. Poc espai per passar, t’enganxes cada sis (dos x tres), corbes súper tancades i matolls sega-cames als costats. A més em quedo des d’un principi sense fre darrere, segurament la clàssica bombolla d’aire! La maneta toca el puny i això m’ho posa encara més complicat. No puc amb els sol fre davant, si li dono massa sortiré volant…. Amb bon criteri, faig bona part del descens caminant, mentre escolto els crits de goig/terror/sustus dels dos cracs que no hi ha res que els pari, ni tan sols uns trams rectes de moooolta pendent, tots un riu de pedres on s’ha de surfejar i derrapar sense possibilitat de parar u frenar. Vaparir els dos! Per sort la segona part del GR és més potable, i baixem junts fins avall.
Ara toca tornar a pujar, i aquí sí que cauen hòsties per a tots tres! Primer seguim la pista pel Collet de Seguer, i després una combinació de més pistes fins trobar el PR, mare de totes les pujades al Tagamanent! La trialera és absolutament preciosa, genial, però dura, dura, duríssima. I llarga, llarguíssima! Li diuen Itinerari dels tres Monts.
Pateixes, al límit de les forces, així com gaudeixes quan aguantes i surt bé. Més d’un cop ens trobem – ara tu, ara jo, ara tots dos i tots tres, en algun punt complicat que ha acabat en fiasco, la cara desencaixada i la respiració sorollosament passada de voltes, totalment buits per uns instants (això al Joan no li passa mai, a dir la veritat! Però em consolo tot imaginant que una mica sí). I cada vegada penso “no puc més, plego, deixeu-me una pistola que us protegiré la retirada, vull morir aquí” ….i coses agradables per l’estil. I cada vegada, un cop recuperat i tornat al món dels vius, vinga sant tornem-hi amb un parells de pebrots, que per això som els Bicicorriols del Maresme.
Sortosament, com en tot, la pujada s’acaba i tornem a estar a dalt al Coll de Sant Martí. Deixem de banda el Bellver i anem pel GR5 a fer l’entrepà al Mas/Museu de Cà l’Agustí.
Veiem passar una colla d’endureros que venen del Plà de la Calma, un noi corrent que deunidó el ritme, un rapinyaire ben gran que ens ve a mirar per si podem ser el seu dinar (suposo la expressió cadavèrica de la meva cara li havia fet pensar en una presa fàcil….) i altre cop el paisatge tant bucòlic i tant silenciós…..Merda! que son aquests nens que criden tant allà baix? No els poden fer callar els seus pares i no li expliquen que això és una agressió i una falta de respecte a la natura? Bah, que els bombin. Estirem cames i anem per feina, ens espera la segona baixada.
Remuntem per la Creu de l’ Agustí per un corriol que passa per la Carena de les Merles, fins la Casa del Bellit, mentrestant que la maneta del fre es torna a posar més bé. Perfecte, no hauré de apurar tant a la baixada, la podré encarar en bones condicions! Passem ara al costat del Mas dels Fondrats, un mas molt gran, avui tot enrunat, amb la data d’edificació gravada en una de les poques finestres que queden senceres: Any 1675!…llàstima estigui en aquestes condicions….
Flanquegem una estona més fins al Collet de Saiols, on per fí comença la baixada que en Martí deia, el corriol de la Carena dels Fondrats. Nois, aquesta sí que la recomano! Una passada del primer fins l’últim metro. Técnica i ràpida en la justa proporció, lloses pedres arbres graons salts corbes ben posats a bon criteri pensant que algú s’els pugui cruspir sense tenir que parar per trampes amagades (tret d’algun revolt tancat tancat, cosa que per cert és el punt feble d’uns quants de nosaltres. Luca i Uri, a veure si un dia ens doneu classe de stop-pushback-turn and go!).
Després d’un parell de parades dels dos pastors, per a comprovar que jo arribi encara viu i sencer, acabem feliçment la sortida, empalmant la pista que porta al Pou de Glaç. Al restaurant l’Abençó fem la gerra de birra de rigor i tirem cap a casa.
Gràcies companys per haver-m’hi portat i per fer-me d’àngels de la guàrdia.
Ara que coneixem el “que i com”, busquem un “quan” per a tornar-hi amb tota la colla de coglionazzi.
Gio
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos meves: cliqueu aquí.
Ei pastors! Quan portareu a la resta de ramat?
Adrià, està ben clar que hi tornarem. Falta saber quan. Només caldrà un requisit: no es podrà posar peu a terra. Salut!
Molt bona crònica Gio !!!!! Gràcies a tu per ser tant ben parit