CORRIOLS A DOJO. POSEM-HI SENY 20.04.2014
Per Joan Lladó
Avui, en la nostra sortida pels verals de Canet, camp propi d’en Marcel, hem pogut constatar l’obertura de nous corriols, bàsicament per a la pràctica de la BTT. En cada visita a la zona, el nostre amfitrió ens adelita amb noves incorporacions del parc corriolaire i evidentment, tots ens hi divertim de valent. Dit això, però, cal començar a ser crític i prudent a l’hora d’obrir nous viaranys. Durant la matinal, tota la colla ha pogut constatar en el nostre pas per diverses zones que potser se n’està fent un gra massa.
Què vull dir amb això? Doncs que no cal obrir camins allà on ens plagui, sense solta ni volta, perquè pensem que serà un corriol divertit, un més, i ens ho passarem de puta mare. Perdó. No. No podem llaurar la serralada i deixar-la com un gran circuit de cars. Tampoc em val l’excusa que s’aprofiten antics camins de vinya o de desembosc. Cal tenir en compte que fa cinquanta o seixanta anys, tota la serra era coberta de vinya. Imagineu si reobríssim tots els camins! Aleshores era una necessitat vital tenir els camins endreçats, ara és un luxe.
Actualment, en la nostra serralada, tant en la vessant de mar com en la de muntanya, hi ha una gran pressió del tipus esportiu. Des del Besòs fins la Tordera i concentrat sobretot en la zona més propera a Barcelona fins el Corredor, els esdeveniments esportius hi són presents cada cap de setmana: curses a peu (trail running pels més freekies), caminades, curses de BTT, duatlons, descens BTT (downhill també pels freekies), passejades i curses amb cavall, etc. A més a més cal afegir-hi la gran quantitat d’usuaris que dia a dia fem ús dels viaranys, incloent-hi les motos, que malauradament no només ho fan pels camins que els està permès.
Aquesta gran pressió ens ha de fer observar que ens convé anar amb molta cura a l’hora d’intervenir en aquest petit gran pulmó que tenim a tocar de casa. Penso que tots els que d’una manera o altra, volem obrir nous camins a la serralada, a partir d’ara, tenint en compte aquesta gran pressió que he esmentat, ens hauríem de posar d’acord, o com a mínim, pensar molt bé i racionalment el que anem a fer. Estem tocant un entorn molt sensible i entre tots els que ens l’estimem i en fruïm, hauríem de fer pinya perquè no es deteriori.
Segons el meu modest entendre, crec que aquesta feina d’agrupar i sensibilitzar els diferents usuaris de la serralada haurien de ser els Parcs. Aquestes institucions, amb un treball conjunt amb ajuntaments, entitats esportives i de lleure, grups i colles particulars, en definitiva, apropant-se a l’usuari real que és qui modifica l’entorn, són les que haurien d’establir un pla de treball conjunt de conservació. Parlant concretament del tema que ens ocupa, dels nous corriols, penso que s’hauria de crear un bon mapa i planificar, entre totes les entitats i grups implicats, si convé obrir, mantenir, com, on, perquè, nous viaranys.
Val a dir també que els Parcs ara mateix estan més per prohibir que no pas per fer un treball constructiu que ens beneficiaria a tots. Alguns ja sabeu per on vaig, però no cal perdre l’esperança. Suposo que canviaran de polítiques d’actuació i, si ens fotessin gaire la guitza, hauríem de cercar mecanismes de defensa, tipus l’associcació internacional IMBA, que defensa els drets dels usuaris de la bicicleta davant aquestes institucions i alhora fa un treball de conservacionisme molt important; ens hi hauríem d’emmirallar.
Deixem-ho clar, les colles de bici que tant ens agraden els corriols, hem de fer pinya per fer un bon treball, no tant sols el d’obrir, que d’això en sabem un munt, si més no, d’on els hem d’obrir i perquè i, sobretot, de conservar en bon estat els actuals. No cosim la nostra estimada serra de caminois que no duen enlloc i no obrim pel plaer d’obrir.
Així doncs, faig una crida, posem-nos d’acord, contactem-nos i intentem fer un treball conjunt i si convé, repeteixo, aprofitem alhora la feina feta durant dues dècades per l’IMBA abans no comencin les grans restriccions als nostres verals.
Fins aviat,
Joan
1. Recordo la meva època trialera de moto. Anys 84 a 88. Explosió de les marques catalanes, els side-cars, colles per tot arreu…. i el territori trinxat. Avui però, moltes d’aquelles zones de trial han cicatritzat. El mal no sembla tan gros. Les que no s’han curat és per què períodicament algun novell, gas a fondo, intenta passar per on no li toca, llaurant-t’ho tot. Avui les motos de trial no són un problema.
Ara el veritable terror dels corriols són les motos d’enduro, amb molta potència, pesen molt i a l’abast de qualsevol capsigrany, a més a més, maleducat. Val a dir que són ho són tots, però quasi. En tenim constància no fa pas gaire al corriol de la baga de Can Patota, on una colla d’inexperts van trinxar un bon baixador. Els sentirem com patien durant una bona estona mentre se’ns encongia l’estomac pensant en la conseqüent llaurada.
2. Les curses. Ja fa temps us vaig dir, i amb això tenim fortes discrepàncies dins la colla. No pot ser que més de 400 btteros o corredors a peu, o fins i tot marxes a peu passin per corriols que -per qualificar-los d’alguna manera – no són els principals. Les nostres joies i les que ens brinden els avis enginyers han de romandre amagades. Cal que us posi exemples? Com estan les cosidores? i el del poblat ibèric, al coll de Codera? Com quedarà d’aquí 4 dies el nou corriol de Can Vinardell si alguna cursa passa peer allí? Quant de temps li queda a la font del Gavatx? i la del Castanyer, com està ara? En una cursa s’hi apunta molta gent i alguns amb gps. El track es penja o bé tornen a fer el recorregut amb moto i el corriol té els dies comptats. Quan resistirà? un any? I la bèstia? I el del cementiri de Cabrera?…. Les curses no s’han de moure de corriols principals. Els que marqueu curses heu de reprimir-vos. La gent prou que al.lucina només passant per “les generals”.
Fa molts anys que fem bici pels mateixos vessants i som conscients que com i per què es trinxen els corriols.
3. Per als que no ho saben, el 80 % del territori català és de propietat privada. El 20 % de bosc públic es concentra al Pirineu, pel que podem dir que a les nostres contrades tot el bosc té un amo, ens agradi o no (a banda dels organismes gestors que amb competències molt discutibles, se’n fan amos). Cal tenir-los presents i respectar la seva voluntat, encara que ens pesi (tanques als camins, filats, negativa a deixar passar curses, etc.).
4. El negoci de la natura i l’explosió dels darrers anys. Efectivament el nostre entorn peri-urbà en surt molt malt parat de la recerca de l’èxtasi esportiu per part de cada vegada més practicants. I el negoci que es belluga? Botigues, roba tècnica, revistes, etc, etc. això ho podem aturar? Crec que no cal, ans al contrari.
No em vull enrotllar més. Em ve al cap ara la zona de la baga de la Barca, cap el torrent de la Font Picant, on fins fa poc no hi havia cap baixador i ara està tot trinxat pels freeriders ( i nosaltres també). El nostre sauló és molt sensible….
Crec en molta cura i humilitat, que els corriols, són per alguns l’essència de la BTT, en ells ens hi trobem en el nostre habitat, i una de les raons pel que cada diumenge, dimecres…, sempre que podem els anem a visitar. Vist des del punt de vista de la nostra colla no seria el mateix circular on la majoria ho fan. Amb això no vull faltar a cap usuari de la BTT, cadascú fa el que li plau. Els corriols hi han de ser i s’han d’obrir a la mesura justa i necessària, no si val fer-ho a mèrit personal o per estampar la firma del qui ho fa en algun trajecte del mateix. Sembla que hi hagi la necessitat de personalitzant el bosc, tampoc cal. Des d’el punt de vista dels que ens agrada els corriols, hem de poder utilitzar-los amb seny i respecte al medi.
Moltes vegades, ens hem trobat els corriols desfets per l’home, digues-li desforestació, o per poder accedir a llocs on els cotxes no accedien, han transformat els corriols en pistes . La massificació al bosc és una realitat, trobem cotxes cada vegada més amunt. Potser aquesta és una de les raons per les quals obrim camí on no n’hi ha, per sortir dels incívics, les cridòries, dels perills de les motos, que es fan seu qualsevol camí per les seves curses particulars. Ens cal trobar la pau que no tenim durant la setmana i la trobem dins la verdor.
Apa
Cal recordar que als gestor públics els hi agrada escoltar a la ciutadania i deixar empremta del seu pas. Malauradament però, al meu entendre no sempre amb prou valentia per deixar l’empremta amb la mesura adequada.
I per tant, tal com ens apunta en Valentí, flac favor ens està fent el sensacionalisme populista que alguns periodistes usen des del seu teclat per fer més soroll i poder vendre així la notícia que han fabricat sense conèixer en el fons de què estan parlant.
Perquè francament, penso que no n’hi hauria d’haver per tant si més no en els nostres verals. Com apunta en Pep, fa trenta anys amb l’època trialera, es varen fer forces ferides al territori. La majoria d’elles avui en dia han cicatritzat completament. Les BTT i els avis enginyers faran ferides més grans? N’estic segur que no.
Estic d’acord que les pintades barroeres que alguns fan i el pas excessiu de bicicletes en punts concrets deixen marques, que hauríem d’evitar-ho, com passa per posar un exemple, baixant del turó dels Oriols d’Argentona.
Però no ens enganyem, d’aquí trenta anys probablement res de tot això ja no hi serà, però sí que hi serà, per posar un exemple, el què trobem una mica més avall d’on us parlo, els trams d’asfalt de la urbanització mai acabada de Can Serra de Lladó. La urbanització sí que genera ferides al territori a llarg termini.
Comparteixo amb en Marcel “que els corriols, són … una de les raons pel que cada diumenge, dimecres…, sempre que podem els anem a visitor”. Què hi farem, és així, no hi ha massa a negociar penso.
Per acabar, no oblidem l’efecte guaridor per a la salut que aquesta activitat genera, també pels que fan els Corriols. Això sí que és un estalvi significatiu per a la sanitat catalana, ara que tothom ens parla de que hem de prevenir més i no tant curar.
I no oblidem un tema tant important com el què apunta en Pep sobre la riquesa que tot plegat genera. Jo, per posar un exemple, tinc dos bons amics que han trobat feina en els darrers temps com a mecànics de bicicletes en dues botigues de referència de la comarca. En els temps que corren, això a mi em sembla més important pel bé de tots.