BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CAVALLS DEL VENT 01.10.2011

Per Martí Montserrat

Després de la pallissa de 12h, del Rogaine les tres Valls, no tenia clar si participar als Cavalls del Vent. Però a mida d’anar passant la setmana, les cames es van posant a lloc, i les ganes d’intentar acabar un repte de 85Km i 12000m. de desnivell van tornant de mica en mica. Arriba el dia i ens trobem a la plaça de Bagà, en Sebas en Quim i jo que som els tres tronats de la colla que ens hem apuntat a aquesta animalada.

Som tres però amb objectius força diferents, ja que en Sebas te l’objectiu de rebaixar l’increïble temps que va fer l’any passat i mirar de quedar primer, de veterans. En Quim té l’objectiu d’acabar costi el que costi, ja que l’any passat es va quedar amb la mel als llavis. I jo, no tinc ni idea del que m’espera, ja que no tinc cap referència i fa molt temps que no faig cap Ultra Trail. Després d’unes fotos abans de la sortida amb el “mega crac” Kilian Jornet, s’acosta el moment de la sortida, ja no hi ha marxa enrere, però el cap dona voltes i em pregunto Què carai hi faig aquí? A les deu del matí per fi donen la sortida i tothom comença a corre a bon ritme. La filera de prop de 800 corredors es va estirant…estirant… d’una manera espectacular ja que per començar tenim 13km de pujada i uns 1900m de desnivell fins dalt del Niu de L’Àliga (conegut per la majoria de la colla). En fila india, formant un cuc llarg i vistós arribo a dalt de la Tossa, com bonament he pogut. Estic content ja que ara toca baixar i tot serà mes fàcil … mes fàcil?  collons de baixada !! no s’acaba mai es un autèntic trenca cames. Fins al refugi del Serrat de les Esposes és una baixada per un terreny desagradable, però amb unes vistes espectaculars de tot el recorregut i de bona part dels Pirineus. Aquest fet ajuda a suavitzar la duresa del terreny i fer mes amè el camí fins al refugi.Després d’un puja baixa arribo amb signes evidents de fatiga al refugi dels Cortals de l’Ingla (conegut per molts de la colla, i per algú especialment), menjo una mica i… pit i collons que ja nomes queden uns 50km!!!

Arribar al següent refugi se’m fa etern i duríssim, ja que segueix amb la mateixa tònica… puja, baixa, salta, esquiva, per un terreny trencat i dolent, se’m fa molt difícil córrer i no avanço a la velocitat que m’agradaria. És un autèntic trenca cames que no s’acaba mai!

Però per fi arribo a meitat de cursa! al l’anhelat refugi de Prat d’Aguiló! on molt amablement la Nuria Carol i família, em fan una petita assistència, em paro un moment i menjo un plat de macarrons que molt amablement em serveixen.

A pesar dels comentaris gens engrescadors del nostre amic Nanses (quins collons!), no m’encanto i segueixo la marxa, ja que queda molt, i ja és l’hora baixa.

Començo a pujar cap el pas dels Gosolans sense tenir-les totes, doncs s’està fent  fosc i tot just estic a meitat de cursa!

Sense pensar gaire pujo a bon ritme, gaudint al màxim dels colors de la posta del sol i de les meravelloses vistes que em regala el massís del Cadí i aconsegueixo arribar fins la serra Pedregosa (també coneguda fa poc, per varis de la colla).

Al començar el descens ja és negra nit i, tot sol al mig de la foscor, se’m fa dur i haig d’aplicar una bona dosi de sacrifici i sofriment per aconseguir arribar al refugi Lluís Estasen.

Tinc els talons llagats i el genoll em fa molt de mal, estic avorrit de tantes hores solet al mig de la nit…i encara queda molt!!! menjo un xic i no m’ho penso més, Sant Tornem-hi que no a estat res…Pròxim objectiu refugi de Grasolet a 5km i de baixada.

Penso, que serà un moment, allà ja menjaré  i em curaré les llagues, però la baixadeta dels dellonses, és un descens vertiginós per un camí molt mal parit, que hem deixa el genoll fet una coca i les llagues acaben rebentant-se convertint el meu cos en un  sac de gemecs!!!

Passo per uns moments de crisi, el mal que em fa el genoll i les llagues, em bombardegen la moral. Tinc pensaments negatius i estic a punt de plegar…tot travessant un rierol, em rento la cara i m’assereno, faig el cor fort i aconsegueixo arribar a Grasolet, sentint la cridòria de la gent que t’anima i t’esperona a continuar.

Dins el refugi l’ Ona i els seus companys del servei mèdic, fan el que poden amb les llagues i jo aprofito per menjar un plat de macarrons i un antiinflamatori. Quant surto del refugi, entre tullit, llagat, cansat i sobre tot gelat de fred, començo a tremolar, em venen basques, em trobo fatal  i “tinc mal karma tiu”… De mica en mica el cos es va escalfant i les coses es van posant a lloc, aconsegueixo agafar un bon ritme de pujada,  vaig atrapant a varis dels corredors que m’havien passat, durant la llarga parada que he hagut de fer.

Aconsegueixo arribar al coll de la Bauma molt animat, doncs de pujada no hem fa mal res i no hem sento gaire cansat. Però…quant començo a baixar les coses canvien com de la nit al dia, i ho torno a passar fatal, les llagues em torturen i el genoll “treu xispes”. Sort que és un descens suau i agradable (amb unes altres condicions és un corriol per gaudir-lo) i hem permet, no sense patir com un cabró, arribar al control de Sant Martí.

Començo a estar-ne fart! el mal als peus quant baixo se’m fa difícil de suportar però amb el que porto a les cames i a 11km del final no puc abandonar, per tant no queda més remei que pit i collons per enèsima vegada, que ja s’olora Bagà!!!

Amb un grup nombrós de gent, anem pujant els empedrats (uns 700m de desnivell de pujadeta) direcció al refugi Sant Jordi. Al començament el ritme es força raonable, però a mida que ens acostem al refugi la corda es tensa, i es torna a tensar! de manera que anem perdent components del grup de mica amb mica pel camí.

A les proximitats del refugi la gent anima com uns energúmens, crits, trompetes i càntics i em provoquen… “gallina de piel”…i  unes ganes terribles d’acabar, se’m puja la sang al cap i nomes tinc una fixació…acabar…acabar… acabar ja!!!. Vaig encès per la proximitat del final i ja no em sento ni les llagues, ni el fotut genoll, només tinc una idea al cap, arribar el més aviat possible a Bagà.

Començo a córrer com feia molts km que no ho feia, la ràbia continguda tanta estona em fa córrer, córrer i córrer.

Passo a molts companys de fatigues, que van baixant com poden i jo embriagat per la meta corro a bon ritme fins a Bagà.

Per fi!!!! per fi!!!! per fi!!! Travesso la línea d’arribada a les 4h15’ de la matinada. Estic content, molt content! i masegat, molt masegat!!!

He trigat una eternitat (18h15’) però objectiu complert, he aconseguit acabar!

A l’Equip Alpina tot ha anat bé, doncs en Sebas ha fet una cursa impressionant, amb un temps increïble de 12h53‘ i en Quim, ha aconseguit acabar amb un temps de 22h10‘. L’enhora bona a tots dos!!!

Martí

La foto de l’apunt i aquestes fetes per la Núria Querol.


  1. Noi, m’ has fet patir amb aquest relat.
    no fagis més animalades d’ aquestes, que t’ estimo molt i no et vull veure desmicolat.
    M’ has de fer de guia encara per molts anys….

  2. Després de llegir la crònica encara em tremolen les cames… però escolta noi, que no t’ ho passes bé amb nosaltres que tens que fer aquestes coses?

    Apa, felicitats!

  3. He quedat enganxat llegint la teva aventura. M’he emocionat, felicitats, el teu esperit de superació i les ganes de disfrutar de la natura, és per mi tota una lliçó…
    gràcies 

  4. Òstia nen!! Felicitats!! Això és patiment!!, o massoquisme..!!!
    Esgarrifant crònica!! No tinc més paraules!
    Felicitats i recupera’t del genoll!! 

Respon a GIO Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.