BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

El fet de parlar amb en Pistons de celebrar enguany la castanyada fent un mix de família i bicicleta, en va ser d’una gran ajuda per tal de parir el recorregut . Aquest cop si que intentaré aconduir el ramat per les vessants ombrívoles de la Serra del Cadí i  Moixeró fent finalment l’espera’t decents per part d’alguns de la Serra de l’ Avetosa mes concretament del refugi dels Gónecs.

Arriben el dissabte esglaonadament  al centre de natura i casa de colònies de Cortariu carregats amb tots els estris. La cridòria i les corredisses de tots els menuts xirois per l’era de la casa fa que més d’un dubti si realment tots son nostres, de fet hi ha mes canalla que adults degut a que algunes mestresses, per raons de força major, restant a  Mataró o a d’altres indrets.

Mentre amb criteri les noies es dediquen a adobar les castanyes fent-la petar  amb corranda, que  fa recordar les estampes antigues en els pobles a principi del segle XX, els nois ens dediquem a fer el xitxarel·lo, per variar , provant les bicicletes  dels diferent corriolaires omplin-se la boca de tecnicismes per tal de defensar cadascú la seupreuada màquina, finalment la foscor i la trepidada generalitzada de
becs per part de gairebé tothom fa que la colla comenci a desfilar al menjador.

Un xic mes tard després de l’àpat restem tots cofois davant la llar de foc afartant-se com lladres de castanyes, panellets, vi dolç i d’altres menges. La música sincopada i a tot drap dels ganàpies mes grans,  impedeixen de fer servir la boca per una altre cosa que no sigui d’engolir. Una vegada solucionat el tema de la banda sonora, hi ha la retirada a un altre indret de la casa per  part  de la mainada, i segurament a l’aportació alcohòlica de les begudes ingerides comencem a fer-la petar i arranjar el país.

L’endemà desprès de fer un bon esmorzar sortim de la casa amb direcció al poble de Nas carenejant per un prats per sota del Serrat de la Balma, una vegada arribats a Nas comença una forta baixada asfaltada que mena a Santa Eugenia i que posarà a proba la resistència tèrmica a les baixes temperatures dels nostres cossos i de la nostra vestimenta, cal dir que precisament no recordo uns dies de tardor amb temperatures tant agradables.

Passat can Manxot i fins a Montellà la carretera fa unes marrades per tal d’ anar guanyant  desnivell que posarà a prova les cames i tot sia de pas posarà  el pilot a lloc. Una vegada arriben a Montellà comencem a davallar per l’antic camí de ferradura que mena a la població riberenca  de Martinet.

Aquest corriol que salva un important desnivell amb poc recorregut es força  revirat i bastant estret, però sense cap dificultat llevat dels graons de fusta del tram final. M’agradaria que pogués veure el company ceretà,  que ja fa uns anys va mostrar-me aquest camí tot esmentat la seva dificultat  al pilot udolalan i davallat a tota metxa fruint del decents.

Un cop arribats a Martinet seguim cap a la Seu per girar tot seguit amb direcció a la petita població d’ Estana . Per arribar-hi farem una “petita” marrada. Comencen a pujar amb el plat de les postres des de la piscifactoria travessat el Torrent del Cabisser passant pel costat del bunkers.

A títol informatiu al final de la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit espanyol va començar a construir una impressionant línia fortificada al llarg dels Pirineus, des del cap de Creus fins al País Basc. En un context internacional hostil contra els règims feixistes, la dictadura de Franco temia una hipotètica invasió de les forces aliades. Per això va portar a terme una obra de gran envergadura (difícil de suportar en un país devastat encara per una recent guerra civil) que consta de gairebé de deu mil búnquers, una línia similar a les que les principals potències havien construït per defensar les seves fronteres, com va fer Mussolini als Alps.

Aquest corriol realitzat de baixada,  en una volta a la Cerdanya, va guanyant  alçada per el vessant sud fins al coll del Serrat de les Maleses, lloc on podem fruir de les primeres vistes d’ocell de la vall del Segre i on entronquem amb la carretereta que ens du sens dubte a un dels varals més tranquils de la Cerdanya; les quatre cases de Béixec.

Abans  d’arribar a Béixec agafem una pista inicialment amb força pujada, de fet no ho sembla perquè hi ha mes d’un que pot mantenir-hi el ritme i xerrat barato, vers el Montse de Beixes. Aquesta pista un xic mes tard de les marrades inicials agafa una corba de nivell i va a petar a les últimes llaçades de la carretera d’Estana.

Un cop arribat a Estana i fer comentaris del creixement del llogarret ( la colla va fer una sortida de dos dies per aquestes contrades. Cal recordar les menges del restaurant  i el mes remarcable, la nit de lloros  a l’antiga pallissa amb les gallines de cal Vasté. A l’intersecció del GR 150 que surt d’aquesta població i que mena al santuari de la Mare de Deu Bastanist ens trobem a una colla aconduïts per l’amic Jordi Laparra, autor de la Travessia del Pirineus amb BTT.

Una vegada fetes les salutacions pertinents comencen a davallar amb l’excusa d’anar mes lents, nosaltres restem uns minuts per tal de no enganxar-los a la primera de canvi. Però ja se sap  la màquina locomotora dels Germans Adrenalini  (Master i Mamelló ) seguit del pilot no tardarà gens a passar pel costat i que amb   bon criteri per part d’aquest grup s’han acostat al voral del corriol observant la perícia que ens caracteritzà.

Aquest corriols rapid a la seva part solana amb ressaltets, corbes tancades es torna de cop ombrívol; un cop que ens acostem al Torrent de les Comes, en aquest indret la suscepció de petites llastres de roca, pedres soltes i corbes molt tancades juntament amb la passera d’un pont col·lmatat  per molsa fan un lloc idíl·lic per compartir  amb la colla. Un Xic mes tard el nostre amic Mamelló gaudint del descens mes suau, abans d’arribar al santuari, ha hagut d’esprémer els frens per tal de no endur-se un vailet ( fil d’acer electrificat) que gairebé li sega el quadre o el cap.

Arribats al santuari de Bastanist visitem l’ermita construïda a l’any 1322, en el seu  dintell d’entrada però i du gravada la data de 1704 any que fou reconstruïda cal remarcar que actualment de la època romànica solament hi resta l’àpside.

Un cop superat el Torrent de Bastanist comencen a progressar per unes llaçades forca dretes fins les runes de la casa d’ Escàs per anar guanyant alçada per unes praderies sota el Pic de Montellà, passat aquest prats intuïm un corriols força maco que mena a la pista d’unió de Montellà a Prats d’Aguiló.

Aquesta pista de pujada, força ampla i de terreny rodador comença a passar factura a les cames dels bikers, però no es manifestarà amb tot el seu zenit del coll de Guillera fins a Coll de Jou. En aquest tram fins i tot hi ha dues rampes ben llargues emporlanades per tal de poder-hi pujar amb tot terreny evitant les desllevisasdes de la pista.

Per sort mentre avancem podem gaudir de les vistes de la Vall de Ridolaina. Deixem el coll de l’home Mort indret que ens permetria de davallar pel PRC-124 amb direcció a Nas però finalment avancem ràpidament esperant la Coca- Cola al Refugi de Prats d’Aguiló. La decepció s’ha apoderat del pilot; el refugi està tancat, el refrigeri haurà d’esperar. En Jordi no ha obert; coneixedor de que la gent no faria els últims quilometres a peu per culpa d’unes caigudes de roca que han colmatat la pista d’accés.

Després de compartir les poques menges que hom té dintre del sarró comencen la part mes dura de tota la jornada, travessar per sota dels contraforts de la imponent paret del Comabona. Seguim una part de la ruta dels Cavalls del Vent, no cal dir que aquesta part de la jornada bé marcada per una subsecció de pedreres, torrents i allaus difícil de negociar amb la bicicleta, llevat del Senyor que ens demostra els poder màgics de la Èpic. Cal dir que la màquina resta amb la patilla trencada degut a l’esforç, adobant-la ràpidament pels mecànics de la colla.

Arribats al Prat de la Creu hom respira alleujat ja queda menys per el famós refugi dels Gònecs. Desprès d’una gratificat baixa per prats  amb caiguda inclosa per part de la Pantera Rosa arribem a un bonic coll herbós  lloc que podem divisar la Roca Forada preludi de la part final de la sortida. De fet no “mes” caldrà anar perdent alçada paral·lel al naixement de Pi per un corriol força esquerdat però amb un ambient de muntanya difícil d’oblidar. Un cop el corriol s’ha amansit arribem al Coll de Prat de Cist, la colla ja comença a estar cansada i pregunta desganada on coi esta el famós refugi.

Dubto una mica i pregunto a en Joan capdavanter en aquestes tasques si mes endavant hi retroba el camí, tot seguit sense esperar resposta davallo fins al fons d’una cubeta segur de trobar a la fi l’abeurador del refugi.

Ja som finalment a Gònecs a partir d’aquest punt comença per a mi un del corriols mes macos de tota la Cerdanya, ajusto la suspensió de la meua Èpic recordant les Paraules del Gran Prosciutto ( que treballi ella, fent esment a la seva muntura no fa gaires dies a una altra sortida).

Aquest corriol d’uns sis quilometres transcorre per la cara nord de la Serra de l’Avetossa. Inicialment compta amb una sèrie de puja baixa, que dona part a un descens vertiginós, molt ràpid, però de terreny franc, sense gaires pedres, encatifat per la pinassa i que en molts llocs hi ha una especia de paret vegetal formada per boixos i talussos amb molsa. La segona part formada per un descens orientat mes a la solana amb un terreny mes trencat a on el corriol mes costerut  passa a tocar per uns penya-segats que donen un punt adrenolític, en aquest part el corriolaire ha de fer unes ziga-zagues entre el arbres situats ambdues parts del corriol a dreta i esquerra , finalment el bosc s’obra  a l’alçada de la canal Roja donant un respir al biker, que encara disposarà d’uns centenars de metres per demostrar la seua habilitat abans de morir just davant de la casa de Colònies de Cortariu.