BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

VERS EL CASTELL DE SANT MIQUEL 24.09.2021

Mastruc. 1943 Font: Facebook. Cabrils abans.

 

Per Joan Lladó

En el meu viatge diari anant i tornant de la feina, quan soc a l’entorn de Granollers i Parets, tinc com a decorat al meu davant un altiu turó coronat amb una visible, tot i que discreta, torre al capdamunt. En una ocasió, deu fer uns deu anys, que baixant cap a Martorelles amb la bicicleta de muntanya tot dirigint-me a Barcelona, aquesta isolada construcció la vaig tenir ben a prop i em cridà l’atenció. Em restà pendent en l’agenda per a properes visites. Àdhuc, fa alguns mesos, els companys de la colla van ser per aquells verals i els vaig preguntar si es van apropar per visitar el lloc, doncs sabia que la ruta hi passava a prop. Fou que no, estaven més pels descensos. Aquell dia no hi cabien les antigalles.

Divendres passat, seguint el calendari laboral de Barcelona, vaig fer festa. El dia abans, observant la torre damunt la moto, se m’ocorregué que l’endemà podria acostar-m’hi amb la bicicleta. Aquests llocs són els que em fan moure i els que em motiven a fer esport. Descobrir el meu entorn i conèixer el que tinc a quatre passes. Saber el perquè i com hem arribat fins on som i entendre, possiblement fantasiejant, on anirem a espetegar.

I vet aquí que divendres a tres quarts de nou, vaig sortir de casa amb la intenció de visitar el Castell de Sant Miquel de Montornès o de Vallromanes.  Per cert, molt mala hora per travessar, un dia feiner qualsevol, el centre de la ciutat de Mataró. És l’hora d’entrar a col·legi i el caos hi és ben present: cotxes en filera davant mateix de la porta de l’escola dels quals hi baixa la canalla i no fos cas que, pobrets, quedessin herniats.

Quan deixo enrere la ciutat, me n’adono del temps. No és clar del tot. Els núvols prims i alts enterboleixen la llum solar. La temperatura és molt bona i no ha calgut d’endossar-me els manigots.

Em trobo els primers bassals de la pluja de fa dos dies. No duraran pas gaire; la sequera que patíem era important. La terra l’engolirà i amb el temps gairebé d’estiu que encara s’estira, es volatilitzarà màgicament. Observo també, que són a punt d’acabar d’enjardinar l’entorn dels nous dipòsits d’aigua del Sorrall. En repicarem campanes.

En passar per Argentona, pel marge dret de la riera, les capçades dels imponents roures i alzines de l’Aixernador em commouen. Em sap greu que un paratge amb tanta història, tant popular fins els setanta del segle vint, i tant concorregut ara, de passada, molt més que aleshores que rajava la mina, gairebé ningú en sap un borrall. Aprofito aquest petit bloc per reivindicar i fer una crida a la regidoria de cultura perquè treballi en donar a conèixer, no només aquest, sinó altres indrets interessants històricament de la vila a través de plafons informatius. No cal que sigui tot història. Tenim un munt de patrimoni cultural que cal donar a conèixer i no tant sols als forasters; molts vilatans si no els ho dones tot mastegat, del seu rodal no en sabrien res.

Travesso el Pont d’en Bauxes i pel Collell enfilo cap a la Pedrera. Els forts repetjons em fan alterar la respiració. Tinc la sensació que m’està costant com mai d’arrossegar la bicicleta en els trams amb més dificultat. Sovint la poca motivació em fa dubtar de continuar però l’objectiu que m’he plantejat guanya, de moment, la partida. El cap hi dóna voltes, però. Potser fa massa dies que no toco la btt? Una musculatura determinada per fer aquest tipus de terreny no hi està habituada? Continuo. Ja en parlarem.

Les llaçades que menen a la pedrera del Bayo me les haig de prendre amb molta cadència. Bufo de valent i ben aprofito la petita treva abans d’arribar al Mal Pas.

Veient el meu estat físic, decideixo continuar per la pista fins el Coll de Gironella. Em trobo alguns, pocs, ciclistes de cara i, al coll, unes noies preparades per anar a córrer. Fa relativament pocs anys, era estrany de trobar-se algú fent esport en aquesta alçada i molt menys entre setmana. Ara és una processó inacabable i molt més si el Cap-i-casal fa festa.

Travesso les instal·lacions de la “Mútua” i amb quatre giravolts i tobogans en divertit corriol, em presento a l’era del mas Mastruc: airejada, a solana de la carena,  ara abandonada i per sort tapiada per evitar les bretolades. Quin goig i quina sort qui hagi pogut veure el tragí habitual d’aquest mas en la situació on es troba: just a la carena que separa Cabrils d’Òrrius.

Arribo al Coll de Porc. De cara, una noia corre avançada del seu gos. A l’entrada de ca l’Arcís, també,  una nombrosa colla de ciclistes veterans passen en sentit oposat. Quan hom s’apropa a can Boquet, constata que és a tocar de la gran urbs. La circulació de gent gaudint de la muntanya i practicant totes les disciplines, es fa palès a l’entorn de Sant Mateu.

A la Creu de can Boquet m’endinso cap el torrent de la Molinera on s’hi poden observar les mines i els pous per captar l’aigua que era conduïda per canalitzacions cap a Premià de Dalt. Aquesta torrentada, encarada totalment a nord, que al costat de la de Sant Mateu formen un embut molt pronunciat i de considerable extensió, amb molta humitat, encara dins el terme municipal, al segle XVIII, a instàncies municipals o privades, l’aprofitaren per abastir-se del preuat element que al vessant de mar deuria ser molt escàs.

Arribo a la pista davant de can Bernadó i la segueixo per trencar cap a Sant Mateu. Primer, per la font, on hi veig alguns excursionistes i ciclistes, i, després, amb una curta però intensa tibada, enfilo fins l’ermita. No sé pas què em passa. Em canso com mai i m’aturo a contemplar els cavalls que campen pels marjals de can Riera i del santuari tot observant el pla de Barcelona que és cobert d’un tel d’humitat i brutícia. Avui hi fan festa major i malgrat l’alcaldessa, espero que la festa vessi pels carrers.

Acabo d’enfilar fins la balconada de can Riera des d’on es pot observar, mirant cap a llevant, tota la serralada encarada a mar. El panorama, tot i ser muntanyes amb alçades molt modestes, als de casa, als autòctons, ens impressiona. Amb la visió hi abastem tota la nostra “eixida” i tret de les poblacions costaneres més properes, la resta queden amagades al fons de les valls. Alcen el cap, això sí, les urbanitzacions construïdes en els faldars dels turons i encarades a migdia. El turó del Castell de Burriac enmig dels seus veïns resta menut, esquifit, insignificant.

 No m’hi entretinc gaire doncs aquest escenari l’observo força sovint i l’objectiu m’espera un tros enllà. I així l’emprenc pel GR tot passant a ran de can Gallemí: mas rònec al vessant bagueny del turó de Lladó, darrere mateix de can Riera. Allí hi comença el divertit i a estones molt tècnic viarany. Però vet aquí que de seguida sento soroll de motos un centenar de metres més avall. I en veig una. Efectivament, són motos de trail barallant-se amb el camí per intentar de pujar-lo. El trinxen. Com a mínim han tingut la deferència d’esperar que passés. N’eren tres. Ni els saludo.

Quan arribo a la pista ja m’he oblidat d’aquells energúmens. Coll de can Gurgui. Segueixo per la pista i fent tentines pels quatre blocs granítics que hi ha arribant al Coll de Clau. Aquí coincideixo amb molta gent que va amunt i avall corrent, a peu i amb bici. Amb quatre pedalades més i em presento al Coll de Font de Cera. M’aturo a consultar el mapa per veure si em puc estalviar els primers repetjons que enfilen cap a la urbanització. Hi ha camins que flanquegen, però abans hauria de baixar cap a Vallromanes. Em tocarà doncs, remuntar pel GR travessant la urbanització fins assolir la carena.

Són pendents amb molt de grau d’inclinació. Haig de posar el pinyó gran que normalment no em cal si no és per una anada d’olla. Bufo com mai. Que potser m’he fet vell de cop? Han coincidit massa inconvenients? No ho sé pas. Ho anirem veient en properes sortides.

 Abandono el GR per una pista que trenca cap a nord-oest i de seguida em trobo el cartell informatiu del Dolmen de can Gurri. M’hi adreço. És pràcticament a tocar de la pista i m’era totalment desconegut. És força ben conservat malgrat hi manquin les lloses de la coberta. En l’interior se’n pot observar un fragment gros recolzat en un dels laterals. Als nostres ancestres els agradava de construir aquestes cambres -incluim-hi els poblaments- al capdamunt dels turons i promontoris com ens ho assenyala tot el que s’ha mantingut en la serralada. Podem deduir que era per qüestions de seguretat?

Continuo vers el meu objectiu, però abans m’acosto fins la Font d’en Gurri que és al fons del torrent. Bonic i ufanós racó però la font no raja. Presideix l’indret un enorme pollancre. O potser era un àlber. No ho recordo amb certesa, però del que sí n’estic segur, és que imposava respecte, l’àlber o el pollancre. Aquests grans exemplars vegetals que ens anem trobant són la propina que la natura, malgrat com en pot ser de bèstia, ens dona sovint. I ens diu que l’home no és tan animal com a vegades demostra.

Reculo i haig de remuntar desfent una  mica de camí. Prenc el ramal de pista que a nord em deixarà al Coll de can Corbera on s’hi troba el Poblat Ibèric de Sant Miquel. Camp obert a ponent amb vestigis d’antigues vinyes i arbres fruiters. Cap a llevant hi tenim el sostre d’una de tantes urbanitzacions que s’ha construït als faldars de tota la serra. Dels quatre camins que conflueixen en la cruïlla, prenc el de l’esquerra que travessa les vinyes cap a ponent.

Alguns excursionistes han pres un corriol més costerut que puja fent drecera però m’estimo més anar fent i no haver de carregar l’enginy a l’espatlla. Així i tot, no hi regalen pas res. Amb un gir sobtat cap a llevant i fent algun petit esforç, arribo a un cul-de-sac. A partir d’aquí no tinc més remei que carregar la bici i arribar fins el castell a peu. Estimo que baixant serà divertit.

Soc al Castell de Sant Miquel, de Montornès o de Vallromanes. M’hi trobo una altra visitant. Recolzo la bici en un racó i vaig fent la meva fent captures fotogràfiques cap aquí i cap allà. No em pensava pas de trobar-hi tantes ni tanta extensió de murades. Hi ha cintes que encerclen i barren el pas dels visitants als trams que s’estan restaurant i consolidant. El més visible és la torre –migpartida com un bec de flauta– que conté una falsa cúpula que sostenia el pis superior. Cap a nord s’hi observen algunes habitacions i les cisternes. Cap a llevant destaca una gran tàpia d’uns cinc metres d’alçada on hi eren adherides unes altres estances. De la banda de migdia i en un nivell inferior a la resta, hi destaca una construcció possiblement més moderna i que un detall em crida l’atenció tot observant-la des de la base de la torre: damunt d’una de les parets que encara aguanta s’hi han conservat dues teules d’argila.

Quan em decideixo a baixar, em trobo de cara tots els excursionistes que m’he trobat al coll. M’aturo a veure el que sembla, per estructura i pels carreus que resten als peus de la façana de llevant, l’ermita de Sant Miquel que em mirava des de dalt. Faig quatre fotos més fent temps perquè la comitiva passi amunt.

Emprenc la baixada. Molt tècnica. Trobo un tram massa extremat que faig a peu. No cal tibar la corda que vaig sol. Pugen unes corredores que amb el seu garlar ni em saluden. Arribo al cul-de-sac i saludo una senyora que és asseguda recuperant l’alè. Espera al grup que és dalt. Ella ha dit prou.

De la mateixa placeta en surt el corriol que fa drecera fins el coll. M’hi endinso. M’aturo als trenta metres. El camí baixa en timba. Ho deixo córrer. Prendria mal. Ho provarem amb la colla si s’escau.

Reprenc la tornada per la pista i quan soc al coll faig quatre preses a les pedres del poblat i a la bassa d’ensulfatar que és a peu de camí. Prenc el ramal que em ve de cara, cap a l’est. Es va enfilant en una ampla pista fins trobar a la dreta un corriol que em menarà ben a prop del dolmen de Can Gurri. Hi ha un tram d’aquest sender que es fa feixuc i cal estrènyer els ronyons la qual cosa em deixa baldat i sense força. M’obliga a cruspir-me la barreta de ganyips que duc a la motxilla. Primer mos del dia.

Mentre desfaig camí fins a assolir el GR als peus de la torre elèctrica, plantejo el recorregut de tornada: si tiro avall directe fins El Masnou o torno a enfilar cap a Sant Mateu. De sobte em ve a la memòria que un dels nous descens cap a Alella comença per aquests verals i possiblement no estic pas massa lluny. Les torres elèctriques m’han fet remoure la memòria. Quan he pujat fent l’anada, uns metres més avall, he vist l’entrada d’un senderó amb unes cintes de plàstic enmig del bosc i m’ha semblat que podria ser allò. No m’hi penso més. Baixo uns cent cinquanta metres i trobo l’entrada. Continuo endins i veig les cintes de plàstic que són de la policia municipal amb un cartell advertint o prohibint la circulació per aquell corriol. Deu ser encara de la temporada de sequera i de l’alt perill d’incendi de fa un parell de mesos. Barren el pas al camí que ve de dalt, suposo que de l’inici del descens.

Doncs bé, sense voler-ho ni planificar-ho em trobo baixant per un dels camins de moda de la zona que mena al camp de futbol d’Alella. No ha estat gens malament. He gaudit de valent amb el Corriol de l’Oriol que he sabut del seu nom quan he arribat a casa.

La part més baixa del descens transcorre enmig de bosc nou i aclarit que ha crescut en el terreny deixat per les antigues vinyes i per on encara s’hi veuen malmenades conduccions d’aigua en obra d’argila, alguna barraca i sobretot els talussos de pedra que sostenen els bancals.

En passar el camp de futbol prenc la carretera i travesso Alella. Hi trobo molt de trànsit i cal carregar-se de paciència. Al port d’El Masnou continuo pel passeig que ressegueix la costa a ran de mar. Fa vent de llevant força emprenyador i s’ha ennuvolat. Em costa de progressar. Possiblement em costa perquè no he menjat res en tot el matí. Bé, la barreta de fruita seca. Tinc molta set. Avui m’he acabat el bidó d’aigua. M’aturo a fer un glop en una font. Amb aquesta bici els quilòmetres no passen.

Puc constatar que les platges d’El Masnou fins a Cabrera, han desaparegut totes. No en resta ni un llenç de sorra, tret de les raconades dels espigons.

A quarts de dues, pel Cargol arribo a casa assedegat i amb gana.

En homenatge a en Carles que divendres va fer cinc anys que se n’anà d’excursió sense avisar-nos. De ben segur que l’atraparem.

Fins aviat,

Joan

 

Dades: 52 km., 1270 m.d.+ i 4,45 hrs. total.

 

P.S. La nit anterior, dijous, detingueren el president Puigdemont a l’illa de Sardenya.  L’endemà a la tarda, per vergonya d’Espanya, el jutge sard, l’alliberava.

P.P.S. No he compaginat cap foto a la crònica perquè en arribar a casa em vaig adonar que el mòbil no n’havia desat pràcticament cap. Només tres del plafó del dolmen. Era la primera vegada que em passava quelcom de semblant. Hi hauré de tornar aviat.


  1. Perds les fotos, fas curt d’aigua, ET CANSES!!!! Ai, ai, Joan…
    Res, home, segur que no portaves l’strava engegat, ningú ho sabrà.
    Un plaer pedalar al teu costat, com sempre, encara q aquesta vegada sigui des del jaç.

Respon a Angel Vila Escalada Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.